Un any cooperatiu

El primer dissabte de juliol era i és, des de 1995 i per recomanació de l’ONU, el dia internacional de les cooperatives. Aquestes associacions que podem trobar a molts dels àmbits del nostre món i que, vista la seva puixança, han merescut també que la mateixa ONU els dediqui el 2012 en reconeixement i ajut a la seva difusió i coneixement.
Una idea complexa
Si només tinguéssim en compte la lingüística, el concepte de cooperativa quedaria força desvirtuat. Perquè el fet d’operar juntes (cooperar) unes persones engloba conceptes força allunyats de la definició. Des de la plantilla d’una empresa a una associació de malfactors. Com definir, doncs, el que és una cooperativa?
Certament, és una associació, però el primer que s’ha de destacar és la seva autonomia. El fet de pertànyer o no a una cooperativa és voluntari i lliure, amb entrada i sortida lliures i, per tant, no controlades ni controlables per ningú a no ser pel natural manteniment del registre d’associats.
La segona característica que identifica una cooperativa és l’administració i gestió feta des dels principis més bàsics de la democràcia. Que no implica la manca de gestors o administradors però que sí suposa la capacitat de control dels mateixos per a tots i cadascun dels membres integrants de la societat. En règim de un soci un vot, i amb independència de la seva major o menor participació.
Òbviament, aquesta societat pren habitualment la forma d’una empresa però, i aquí rau una de les diferències més importants amb ella, amb la intenció bàsica de resoldre les necessitats i aspiracions dels socis, cosa que no hauria de suposar generalment l’obtenció del benefici màxim o el definir aquest benefici en termes de diners. Una cooperativa escolar busca un bon ensenyament pels fills dels socis, no l’ensenyament més econòmic del mercat.
Altra cosa és que el context en què es mouen i els interessos econòmics aliens puguin donar una imatge de societat amb finalitats economicistes, és a dir, amb l’objectiu de fer rics als seus associats.
Un arc de Sant Martí
No és casualitat que la primera bandera del moviment cooperativista mundial agrupat en l’Aliança Cooperativa Internacional fos la de l’arc de Sant Martí, avui abandonada pel cooperativisme i associada al moviment gai. Una imatge de diversitat dins d’una harmonia en  què el vermell simbolitzava l’amor que uneix  les persones, el taronja el naixement d’un nou ideal per la societat, el groc el calor del sol i la vida, el verd l’esperança, el blau clar la il·lusió de futur, el blau fort el valor que els empenyia pel camí i, finalment, el violeta la humilitat amb què l’emprenien.
Però cal dir que tot va començar amb una cooperativa de consum. La Societat Equitativa dels Pioners de Rochdale va associar, el 1844, una colla de persones per aconseguir comprar més barat. Una gent que van implantar, però, uns principis de funcionament especials. Els inversors inicials obtenien un interès limitat per les seves aportacions, els associats pagaven al comptat i els beneficis es retornaven als associats un cop finançades les activitats de formació dels mateixos associats. Res a veure, doncs, amb el mecanisme empresarial on l’inversor o el capitalista fan i desfan.
Lògicament, en el marc de la revolució industrial encetada a finals del segle XIX, el moviment de les cooperatives va suposar una via per alleugerir tota mena de deficiències d’aquesta. Arribant a tots els racons de l’activitat humana.
El primer camp què va passar des de les cooperatives de consum –que buscaven comprar molt per obtenir descomptes que traslladaven als seus associats– fou el de les cooperatives de producció. Associacions d’empleats que, seguint els principis abans esmentats, produïen amb un cost menor i així podien competir en el mercat, tot garantint els llocs de treball i sous dels seus associats.
Amb el temps, anirien apareixent altres versions d’aquesta mena d’associacions, generalment amb la vocació de resoldre un problema específic als seus associats. La llista és llarga. Cooperatives agràries, educatives, de vivendes, de transport, educatives, escolars, de comerç, de turisme i fins i tot d’estalvi i crèdit. Un ventall potser massa ampli per garantir el manteniment del que és l’orgull d’aquest moviment. Els anomenats valors cooperatius.
Les línies vermelles
Moltes activitats humanes, individuals o col·lectives, han vist en aquests darrers anys com els seus ideals inicials s’anaven transformant. I no sempre per anar a millor. Per això, conscient que les cooperatives no són un món a part, l’Aliança Cooperativa Internacional va voler posar al dia, en un Congrés a Manchester de l’any 1995, aquells principis que la Societat Equitativa dels Pioners de Rochdale va fixar un segle i mig abans.
Mantenint els principis d’adhesió voluntària, control democràtic, beneficis limitats i independència de les cooperatives, van voler fer especial esment d’alguns principis fins aleshores força indefinits. En primer lloc, de la necessitat i fins i tot prioritat de l’educació i informació als associats, sovint massa pendents dels aspectes estrictament ganancials. En segon lloc, de la possibilitat i conveniència de la cooperació entre cooperatives que permetria amplificar la seva acció i influència. I en tercer lloc, del compromís que aquesta mena d’entitats tenen amb la societat en que estan inserides i que no s’hauria de limitar a oferir-li beneficis sense contrapartida.
Potser per això, alguns teòrics del moviment sostenen encara avui que els serveis de la cooperativa es limitin als associats, mentre altres defensen que, en cas de la liquidació de la cooperativa, vista la seva funció social, les reserves acumulades no retornin als socis ja que és la cooperativa qui en té la propietat.
Un parell d’exemples
Comencem per casa. Perquè tenir al Penedès una cooperativa vinícola de primer grau com Covides, que agrupa més de 800 associats que conreen el 12% de la superfície de la D.O. Penedès, suposa tot un orgull per a la vegueria.
Fundada l’any 1963 amb la voluntat comuna d’elaborar vi amb la collita dels 600 associats inicials, tot encetant la mecanització de les explotacions i construint instal·lacions comunes a Sant Cugat Sesgarrigues i Sant Sadurní, la cooperativa ha anat evolucionant cap a la producció de vi embotellat i cava (del que és actualment el cinquè productor mundial) des dels anys 80.
Però potser hauríem de girar els ulls cap a Euskadi per adonar-nos del veritable potencial de les cooperatives. Allà, l’actual Corporación Mondragón, amb més de 80.000 treballadors i considerada la major associació de cooperatives del món, demostra com, a partir d’una petita empresa cooperativa (Ulgor, que després esdevindria Fagor) creada per cinc xicots assessorats pel capellà José María Arizmendiarrieta l’any 1955, es va poder constituir primer la Caja Laboral (1959), després l’entitat de previsió social Lagun Aro (1966) i, més endavant, amb la integració d’altres cooperatives, una corporació que té, entre altres, la cadena de distribució Eroski com a joia de la corona. Sense oblidar l’àrea de coneixement que li aporta formació i innovació i que té el vaixell insígnia en la Universitat de Mondragon.
Perquè aquesta corporació, fruit de la cooperació entre cooperatives que té en la internacionalització –un dels darrers projectes és la construcció d’un polígon industrial prop de Shanghai– el seu major repte actual, mai ha oblidat els principis del cooperativisme que abans esmentàvem.
Però no tot ha de ser mirar als més forts i poderosos. Les cooperatives, com a  defensores de l’anomenada economia social que busca una tercera via entre l’economia estatal i la privada pròpia del capitalisme, estan en l’origen dels cada cop més populars microcrèdits. Perquè quan Muhammad Yunus va concedir els primers –de la seva butxaca–, l’any 1974 i al seu Bangla Desh nadiu, va tenir clar que havia de fomentar el cooperativisme.
Per això aquests préstecs, que ara concedeix la banca Grameen, no reclamen garanties ni solvència. Simplement demana que hi hagi un grup de persones (4 o 5 com a mínim) que es responsabilitzin col·lectivament de retornar-lo com qualsevol altra crèdit. Només si entre tots o algun d’ells a títol individual ho aconsegueixen, seguiran podent demanar-ne un altre en el futur. Sorprenentment, quasi el 99% dels crèdits s’acaben retornant, demostrant que afrontar col·lectivament un problema sol ser una manera de resoldre’l molt millor que la competència que tan predica la societat occidental. I no és això el cooperativisme?