Deu anys curant

Des d’aquella data a nivell estatal però ja des d’abans a nivell internacional, les cèl·lules mare eren motiu de discussió i por. Tothom era conscient de les barreres morals que caldria superar. Però, vist l’èxit dels transplantaments, semblava que tot podria ser justificat. Avui veiem que no ha estat així.
La mare de les cèl·lules
Tots venim d’una cèl·lula. La que varen formar la nostra mare i el nostre pare en ajuntar un òvul i un espermatozou. Una cèl·lula que podríem considerar mare de totes les que avui tenim ja que és la seva divisió la que va fer que el nombre de cèl·lules del nostre cos anés creixent. Però aquesta divisió continuada va tenir també un altre efecte. Fruit de les necessitats del futur individu, les cèl·lules resultants, de mica en mica, van deixar de ser iguals. Unes es convertiren en cèl·lules de la sang, unes altres del múscul, unes terceres del cervell, etc... És el que els científics anomenaven diferenciació. Com passa amb els alumnes d’una classe de parvulari que, essent inicialment tots iguals en possibilitats de futur, acaben essent diferents. Arquitectes, guixaires o músics. Una especialització en una feina que sol comportar una certa incapacitat per fer les altres. Un arquitecte, difícilment tindrà les habilitats d’un guixaire que, a la vegada, difícilment arribarà a compondre una simfonia. Fins i tot convé recordar que, quan anem al metge, ens sol visitar un especialista en allò que ens molesta. De la mateixa manera que no totes les cèl·lules del múscul, el cor o el ronyó són iguals. Cadascuna d’elles té una feina concreta que fa a la perfecció però és incapaç de fer la feina de l’altra diferent. És el principi de l’especialització.
Com arriben fins aquí les cèl·lules? Doncs, igual que els humans amb la seva formació, gràcies a la seva vida. Al conjunt de fets que influeixen en elles. Si ens posem poètics, a allò que podríem considerar el destí de cada cèl·lula.
Les cèl·lules mare
Però les nostres cèl·lules, considerades una a una, tenen una vida relativament curta. Ni de bon tros arriben a viure tants anys com nosaltres. Els glòbuls vermells de la nostra sang, per exemple, es renoven completament cada quatre mesos (d’aquí que puguem donar sang). Aleshores, com podem seguir tenint sang?
El secret està en que no totes les cèl·lules segueixen aquests processos de diferenciació i especialització. Algunes es mantenen “joves”, sense arribar al final de la seva especialització i diferenciació i, quan l’organisme les necessita, es transformen en allò que l’organisme necessita. Amb un avantatge. Quan es divideixen, les cèl·lules que formen són també cèl·lules “joves” i, per tant, el planter de cèl·lules mare es manté relativament constant.
Un planter que, seguint amb l’exemple de la formació dels alumnes, no és homogeni. Hi ha cèl·lules que es queden al parvulari, com aquella primera formada pels nostres pares, i poden seguir qualsevol camí i aprendre qualsevol professió. Són les cèl·lules totipotents que igual serveixen per regenerar un cor com per reconstruir un os. A l’altre extrem, les ja arribades a la universitat si seguim amb el símil, podran fabricar només un tipus de cèl·lula com el glòbul vermell. Són les unipotents. I enmig, un ventall de situacions intermèdies. Els vint tipus de cèl·lula mare que fins avui ha identificat la ciència.
I, quan les pot necessitar un organisme? Doncs, en el cas més habitual, quan ha de reposar les que han envellit i mort. Però també quan necessiti créixer. I no sols per fer-se gran durant la infància i la joventut. Quan, per exemple, la pràctica esportiva requereix un augment de la mida muscular.
Però hi ha una tercera situació. Quan un accident o una malaltia han destruït una part de les cèl·lules d’un teixit. Aquí també les cèl·lules mare poden intervenir, intentant reparar la malifeta. I aquí és on la ciència està intentant obrir camí.
El camí
Identificades les unipotents al llarg dels anys 50, ràpidament es va ser conscient de la seva importància terapèutica i l’any 1958 es va practicar el primer transplantament de moll de l’os per aportar cèl·lules mare d’un individu sa a un afectat de leucèmia que havia vist les seves destruïdes pel tractament contra el càncer.
Quan el 1981 es van descobrir les totipotents, quedava obert el problema de com aconseguir que aquella cèl·lula capaç de fer de tot, avancés cap a un destí concret. L’any 2000, uns experiments encoratjadors van permetre transformar aquelles cèl·lules en cèl·lules nervioses
Però fou el 2007 quan els experiments del japonès Yamanaka van capgirar la truita. Seguint un concepte que la publicitat està posant de moda, el científic va aconseguir que unes cèl·lules desaprenguessin. És a dir, que fessin el camí invers a la diferenciació, tornant-se indiferenciades. Utilitzant, això sí, les tècniques de l’enginyeria genètica, és a dir, transferint-les gens d’altres cèl·lules.
Aparentment simple
Un exemple que permetrà entendre millor el que busquen els científics és l’anomenat transplantament de medul·la òssia que, curiosament, intenta curar malalties de la sang com la leucèmia.
Les cèl·lules mare d’aquesta sang es localitzen al moll dels nostres ossos i allà s’han anat a buscar durant els darrers 50 anys. Per mantenir-les fora del cos mentre l’individu es sotmet a radio o quimioteràpia i tornar-les a injectar després de comprovar que són cèl·lules sanes, perquè iniciïn el procés de regeneració dels teixits destruïts pel tractament.
El problema de la “bondat” de les cèl·lules pròpies retirades va aconsellar deixar l’autotransplantament pels casos més extrems i recórrer al transplantament a partir d’individus sans i compatibles que aportaven els seus teixits a un banc de medul·la òssia.
Avui, la ciència ha descobert que aquestes cèl·lules mare de la sang estan en altres llocs. Un que darrerament ha assolit gran popularitat és el cordó umbilical. Les cèl·lules obtingudes d’ell tenen, a més, l’avantatge de presentar menys problemes de compatibilitat genètica, cosa que les fa en principi utilitzables per tota la família directa del donant.
El raonament sembla simple. Jo tinc, en un moment de la meva vida, les meves cèl·lules mare sanes i perfectes. Per tant, opto per guardar-ne algunes (congelades i en condicions) per si un dia les necessito. Si arriba el cas, l’únic que ha de fer el metge és destruir les cèl·lules dolentes, posar-me les sanes que té guardades i esperar que les noves deixin les coses com estaven abans. Fàcil, no?
Avui, només 50 anys després de les primeres troballes, això ja és força factible amb certs tipus de càncer. Però, com sempre sol passar, al marge dels problemes econòmics –el tractament no és barat– que amenacen amb consolidar entre la població discriminacions ja evidents, han aparegut problemes ètics i fins i tot científics que mantenen dividida la societat en general i la comunitat científica en particular.
Un debat enverinat
La polèmica té dues vessants. La social i la científica. La primera, la que està més en boca de tothom, és ètica i té a veure amb la creació i manipulació de cèl·lules mare. Un debat que, en el fons, no és més que una derivada del debat sobre l’avortament. Perquè, si una cèl·lula totipotent és capaç de transformar-se en tot, no podem negar que una opció d’aquest tot és la generació d’un nou individu. La formació d’un nou ésser.
Però on les coses estan més enverinades és en el tema de la investigació. Els més de 400.000 embrions congelats que, només als EEUU i com a resultat dels processos de fecundació artificial, esperen la decisió dels seus progenitors que els salvi de la destrucció passat el termini contractat pel seu manteniment, són un material molt valuós per a la investigació però també un camp d’extermini de futures persones pels defensors de la vida humana des de la fecundació. La polèmica està servida.
Però, si aquesta polèmica es decantés definitivament en favor del progrés i la investigació, encara quedaria un segon nivell de discussió. Cal que aquests embrions de poques cèl·lules siguin utilitzats en estudis sobre clonació, és a dir, hem d’obrir la porta a que, en comptes de cordó umbilical, es guardin cèl·lules del meu propi embrió per si un dia, amb o sense manipulació genètica, les necessito? La imatge d’un germà bessó sacrificat per garantir la supervivència de l’altre és massa potent com per deixar la societat indiferent.
El vessant científic, de moment molt menys divulgat, també aporta notes de preocupació. Perquè si tenim en compte que un càncer no es desenvolupa en dos dies i les nostres cèl·lules “normals” es renoven amb una certa rapidesa, alguns científics apunten que potser aquesta alteració té justament el seu origen en les cèl·lules mare. I comencen a mostrar preocupació pel fet que moltes tècniques de manipulació genètica utilitzin com a marcadors gens vinculats a aquesta alteració. Uns arguments que recorden perillosament als dels detractors dels transgènics. Que evoquen aquell argument de la necessitat de lluitar contra la fam. I obren la porta al de la necessitat de lluitar contra la malaltia. Un debat apassionant. I preocupant.