Un art proper
El cinema pot haver superat una darrera barrera. Les vendes nadalenques d’aparells portàtils i lleugers (els tablets) que permeten, al marge d’altres coses, mirar pel·lícules durant els viatges o en llocs fins ara prohibits, semblen haver-nos posat definitivament el cinema a la butxaca. Imitant el destí que ja va seguir la música fa un parell d’anys amb el fenomen iPod.
No tothom veu aquesta revolució amb bons ulls. El control cada cop més fort dels distribuïdors (les dites majors) sobre el producte final obre un debat menys crispat, però igualment important, que el dels drets de la música. Sobretot per les implicacions econòmiques, tenint en compte els diners que hi ha en joc.
Del cel·luloide als bits
Tot va començar amb l’aparició de la placa fotogràfica. Aquella emulsió en capa posada damunt un suport transparent que, impressionada per la llum i revelada amb uns reactius químics, permetia immortalitzar una imatge en paper o projectar-la en una superfície. Primer una. Ben aviat, gràcies a la pel·lícula, en forma de seqüència. Una successió d’imatges fixes que, passades a certa velocitat, generaven en el nostre cervell la sensació d’imatge en moviment. Havia nascut el cinema.
L’evolució bàsica d’aquell primer cinema mut i en blanc i negre és abastament coneguda. Però cal recordar que, al marge de la revolució que va suposar l’incorporació del so i el color, el cinema ha tingut una colla d’innovacions formals d’èxit més o menys efímer. El pas de la pantalla quasi quadrada a la panoràmica, al Cinemascope, al Cinerama o al Imax, són intents de fer més versemblants i espectaculars les imatges. El mateix que buscaven, en so, el estèreo, el sensurround o l’embolcallant. O busquem l’alta definició o el 3D en qualitat d’imatge.
La segona revolució ha arribat de manera molt més discreta. La transformació d’una imatge en una colla d’instruccions numèriques que la informàtica permet retornar en una pantalla al format de punts de color ordenats, ha suposat abandonar el rotlle de cel·luloide per passar a un CD, un llapis de memòria o un document electrònic que es transmet a través de la xarxa.
Una innovació que presenta indubtables aspectes positius. El suport físic no té desgast i les imatges es mantenen intactes. La confecció de tantes còpies com calgui es facilita. El nou format permet nous canals d’exhibició com la televisió o els ordinadors. I, sobretot, la distribució –la mare dels ous– se simplifica i abarateix enormement. Malgrat el taló d’Aquiles de la pirateria, el negoci del cinema segueix essent rendible.
Cert que presenta també alguns inconvenients força importants. El més destacat, la facilitat de manipulació del producte final. Abans, el muntador, seguint instruccions dels estudis i sovint al marge del desig del director, incloïa, excloïa, ordenava i combinava les imatges filmades intencionant així el resultat final. Ara, pot modificar fins i tot les pròpies imatges, fàcilment retocables. Sense oblidar la manipulació de diàlegs en què la nostra censura franquista aconseguí fites tan notables.
Del teatre al cinema
També els llocs d’exhibició han tingut una evolució notable. Sovint paral·lela a la tecnològica. L’incorporació del so ja no permetia projectar les pel·lícules en un teatre posant el projector al bell mig de la sala –o a la llotja central degudament habilitada– i una pantalla a la boca de l’escenari.
Per això, a mesura que els dies de projecció superaven els dies de funció, els teatres que feien ocasionalment de cinema van anar deixant el lloc als cinemes que, si l’ocasió ho requeria, es transformaven en teatre. I a sales dedicades exclusivament a l’exhibició de pel·lícules.
Unes sales que també van haver d’evolucionar per suportar les innovacions tècniques, però també per oferir més comoditat i possibilitats al client. Sobretot des que la televisió començà a ser competidor directe.
Calgué, per exemple, garantir la visibilitat de la pantalla tot inclinant el terra de la sala i desplaçant lateralment els seients de cada fila respecte dels del davant per garantir un mínim de visió entre els caps.
També han evolucionat els serveis. No fa massa anys, encara eren freqüents cinemes de reestrena –generalment amb programa doble– on la majoria de pel·lícules tenien la segona o tercera oportunitat de triomfar. La que després ofereixen, a nivell particular, el vídeo i el DVD. De la mateixa manera que no fa massa les sales d’estrena allargaven la durada de la funció amb un aperitiu (noticiari, documental i curt, generalment còmic, o dibuixos animats) abans de projectar el film.
Altres evolucions són encara avui vigents. No en la forma inicial però mantenit-ne l’esperit. Es el cas de les sales dites especials. A casa nostra diferenciades, ara fa 30 anys, en sales X (destinades a pel·lícules pornogràfiques o de violència extrema) i sales d’art i assaig on es projectaven pel·lícules dites també d’autor, suposadament sense viabilitat comercial i que anaven, com a norma, subtitulades.
Altres evolucions semblen estar encara en procés. Com el canvi de format de les sales d’exhibició, que han passat de ser grans, úniques i singulars a organitzar-se en multicinemes. Complexos amb diverses sales de mida menor que integren altres serveis com restaurants, bars o botigues, no sempre vinculades a la cinematografia. Un intent de dur més enllà la tradicional venda de crispetes i begudes i el consum a la sala. Durant molt de temps prohibit i avui contemplat fins i tot pel disseny del mobiliari.
De la sala al menjador
La televisió fou vista inicialment com un enemic perillós per l’industria del cinema. Algú que retenia als possibles clients i espectadors asseguts al sofà de casa. Fent-los perdre beneficis. Per acabar-ho d’adobar, alguns formats que el cinema havia iniciat, com els films de categoria B en format de sèrie al voltant d’un personatge (Sherlock Holmes o Mr Belvedere), eren obertament copiats pel nou mitjà d’entreteniment. I a un cost clarament més baix.
Cert que el cinema seguia oferint major grandiositat, la contemplació del producte sense interrupcions i, sobretot, la possibilitat de cobrar entrada. Però això obligava a fer inversions contínues a les sales i a fer pel·lícules de cost cada cop més alt. Sense els ingressos complementaris per publicitat que tenia la televisió. Era evident que aquella guerra estava perjudicant als dos rivals. Calia la pau i, a ser possible, l’entesa.
Van arribar. I val a dir que, pel que sembla, cada cop van a més. Probablement fruit de l’aparició de les grans corporacions (Murdoch, Turner i companyia en són els caps visibles) que manen en el joc i mantenen oberts tots els fronts.
La cosa començà incorporant la televisió al mon de l’exhibició de films. Primer d’aquells que ja havien exhaurit la seva vida activa a les sales o que malvivien de cineclub en cineclub. Un fet que resultaria determinant pel declivi de sales d’art i assaig i cineclubs.
La segona incorporació fou, cada cop més, la d’aquells que havien reeixit (o no) a la pantalla i garantien repunts d’audiència per la cadena que els programés. Finalment, amb la proliferació de canals que ja permet la nova tecnologia, duent-los als canals específics creat per la seva emissió. Aconseguint allà una mena de presència perpètua a base d’emetre’ls en diversos canals i horaris. Amb l’excusa d’estar a disposició de tothom però amb la intenció de fer el producte rendible un cop més.
L’arribada del vídeo permeté afegir una nova línia de negoci. La del client impacient o devot que vol disposar de la pel·lícula sense restriccions i que, en els primers temps, n’enregistrava l’emissió conservant-la en una cinta VHS o Beta, al costat de les emissions de programes televisius. Una línea que, amb el DVD ha obert el cel a altres opcions. Avui, la secció de DVD està plena de títols de cinema, sèries de TV, reportatges, documentals, etc... Generalment amb algun valor afegit (els populars extres) que incita a la compra i substitució de l’enregistrament casolà.
Les aigües semblen novament tranquil·les. La indústria del cinema treu cada setmana cinc o sis títols nous que permeten a les noves sales d’exhibició seguir fent negoci. Títols que, passat un temps prudencial, s’editen en DVD per rics i impacients. Que, un any després d’això, són exhibits en “prime time” en una cadena de televisió per anar després, saltant de franja de programació i cadena, reapareixent durant uns anys. Abans de passar a la col·lecció de DVD temàtics d’alguna editorial o a un canal de TV dedicat al cinema. Accions totes elles, que reportaran nous beneficis a la major que en sigui propietària i que, en el moment de l’estrena, ja va treure faves d’olla.
Del menjador al cotxe
Ha estat la darrera revolució. Encara estem pagant el Home Cinema que –diuen– ens dóna al menjador de casa una qualitat d’imatge i so comparable a la del millor multicine, quan la indústria audiovisual treu al mercat el tablet. Aquesta mena d’ordinador pla i lleuger que, entre altres coses, permet veure cine tot anant en tren, esperant algú o prenent la fresca al balcó. Oferint una possibilitat que el DVD no dóna. La d’obtenir la pel·lícula o sèrie sempre i on vulguem. Sense necessitat de passar pel videoclub o guardar el DVD en un calaix. Quin serà el proper pas?
Afegeix un comentari