Per carnaval, tot s’hi val

Avui, les coses han canviat. Però la majoria d’actes encara s’ubiquen en aquest parèntesi. Si més no, els actes tradicionals. Que les festes, ja se sap, evolucionen i busquen el millor moment per poder tenir el màxim de ressò i atreure el màxim de gent. Que, en temps de crisi, uns quants dies d’alegria mai estan de més.
Festes llunàtiques
Acostumats com estem, per influència del sol que ens escalfa, a guiar-nos per les estacions, sovint oblidem que la nostra activitat també està regida per la lluna. Un satèl·lit amb un cicle d’unes quatre setmanes, que no està ben encaixat dins del cicle solar que defineix el nostre calendari. Això fa que, a diferència dels canvis d’estació que es fan en dia fix d’aquest, els canvis de lluna pugin i baixin al llarg de l’any, sense tenir data fixa. I amb ells, les festes que es regeixen per aquest cicle curt.
És el cas del Carnaval, de càlcul força difícil perquè, al damunt, és una festa que ve definida per la data de la Pasqua florida. Una pasqua ubicada la setmana en que hi ha la primera lluna plena després de l’equinocci de primavera, és a dir del dia que el nombre d’hores de llum i foscor és igual, el 21 de març. El diumenge anterior a aquesta lluna plena serà el diumenge de rams. El posterior, al de Pasqua.
A partir d’aquí, el que cal fer és recular 40 dies per anar a parar a la setmana en què s’ubicarà el dimecres de cendra que correspon al darrer dia de Carnaval. I clar, el fet que la primera lluna plena de la primavera que comença el 21 de març arribi aviat o tard determina que el dimecres de cendra balli entre el 4 de febrer i el 10 de març.
Però aquesta definició temporal del Carnaval no ha estat ni constant ni acceptada arreu. Encara avui es poden trobar rastres en el calendari festiu del temps en què el Carnaval era el temps que anava des de Nadal a Quaresma i al llarg del qual s’encadenaven festes (Any nou, Epifania, sant Anton, sant Sebastià, la Candelera, sant Blai i santa Àgueda) encara avui localment vigents. Però també, per l’altre costat, podem trobar llocs on el Carnaval queda reduït al Dimarts Gras, el dia abans del Dimecres de Cendra. Per tant, faríem bé de considerar la definició actual que la ubica entre els dos dies grassos (dijous i dimarts) com a transitòria o, si més no, susceptible de variar.
Festes transgressores
En el que hi ha un consens absolut és en el caràcter transgressor de les festes de Carnaval. Unes festes que tenen alguna cosa de fi del món, de canvi de cicle per entrar en un de nou i que, per tant, es viuen a través d’una colla de rituals purificadors dels que ha de sortir un ordre nou. D’aquí que tot plegat agafi un aire transgressor, irreverent, alliberat i fins i tot violent dins d’unes normes que cal entendre i acceptar per poder participar plenament de la festa.
És aquí on el Carnaval demostra que és una festa integradora que, a més evoluciona. Una breu passejada pels rituals que se segueixen arreu del món mostra una diversitat considerable però amb unes constants força genèriques.
Per Carnaval, cal disfressar-se. Però el més corrent era fer-ho d’una forma com més estrafolària millor. Sovint amb aparença de l’altre sexe per accentuar el caire transgressor. Tradicionalment amb la roba vella que apareixia pels baguls quan es feia la neteja de primavera coincident amb el Carnaval i que, un cop utilitzada, es solia cremar a la foguera amb les altres andròmines. Una neteja de primavera que té clars equivalents en altres cultures com la musulmana, on es fa també al principi del Ramadà, també curiosament abans d’un període de mortificació i abstinència.
Aquesta disfressada, a més, sol anar acompanyada d’actes també estrafolaris que busquen per un costat fer mofa del comportament del poder o per l’altre, imitar el comportament dels curts de gambals que, segons la tradició, aquests dies eren coronats com reis. Encara alguns Carnavals força arrelats conserven “fiestas de locos” que sembla eren moneda corrent a l’edat mitjana i on s’arribava a proclamar-ne algun d’ells rei o bisbe.
Hi ha, a més, un ampli capítol de formes de fer partícips de la festa als que no s’hi integren. Generalment amb un punt de violència ritual que, insistim, cal acceptar. Llençar les més diverses coses (gra, farina, sutge, aigua, fruits o caramels) als espectadors o entre els participants és una variant. Però també hi ha alguns llocs on el que es fa és fustigar amb els objectes més diversos (vares, porres o bufetes inflades) als espectadors. Amb algunes variants curioses que suposen un atac selectiu contra certs col·lectius, especialment el de la gent del poble veí o el de les noies fadrines i els xicots solters del propi, en un clar intent d’incitar uns i altres a buscar parella. Perquè convé recordar que a les comunitats primitives, la primavera era el moment d’establir les noves coneixences, posant la llavor a futurs prometatges.
Sovint, però, aquesta agressivitat es ritualitzava encara més vehiculant-la cap als animals o cap a ninots creats especialment per l’ocasió. La penjada de ruc que encara es fa a Solsona i que a altres llocs es va traslladar a la Festa Major, convivia amb el sacrifici ritual de galls o el maltractament de gats i gossos, també ritual i generalment en forma d’objectes lligats a la seva cua.
Tampoc els ninots, tot i ser inanimats, tenien un final feliç. La majoria acabaven penjats, escapçats o, el més freqüent, cremats.
Uns rituals que solien anar acompanyats d’una teatralització en què es treien a la llum les vergonyes de la gent, en nom del personatge, abans o després d’haver-lo passejat en comparsa per tot el poble, generalment muntat en un ruc, perquè tothom –i especialment les dones– en pogués fer mofa.
Justament era aquesta denuncia pública el que solia generar la sentència de mort que es dictava contra ell i que donava peu a la lectura del seu testament.
Un cas especial de violència ritual sembla que seria el de la vella Quaresma, avui reconvertida en tradició inofensiva, que es perllongaria més enllà del Carnaval. De fet, el ninot patia l’amputació d’una cama cada setmana. Allò que encara a alguns pobles castellans es coneix com “serrar la vieja”.
Avui, aquestes tradicions més o menys agressives –cal insistir en la ritualització per evitar la crítica que ho considera violència gratuïta– han anat perdent vigència i, per tant, fent-li perdre al Carnaval l’aspecte iniciàtic que tenia en moltes de les seves tradicions.
Festes purificadores
Cal insistir també en aquest aspecte. Perquè les festes de Carnaval tenen molt de neteja anual. O si més no, ho tenien. Perquè es considerava, en temps dels romans, que calia netejar la casa i llençar tot el que hi hagués de rònec o negatiu abans que els déus, quan tornessin a la Terra per la primavera i passessin per les cases, no els haguessin de castigar. Un concepte que, curiosament, hem exportat als dies de l’any nou. Potser oblidant que aquest és un dia de Carnaval en moltes cultures.
I és justament per aquest esperit de neteja, que les festes de Carnaval tenen un important component que hem deixat pel final. El gastronòmic. I és que convé recordar que el final d’aquestes festes coincidia amb l’arribada de la primavera i, per tant, dels nous productes i la pujada de temperatures que podia espatllar els que encara es guardaven de l’any anterior. Era doncs lògic que també es procedís a la neteja del rebost. Amb una gran fartanera basada en els productes calòrics d’hivern que, a casa nostra, simbolitzava el porc. D’aquí que la cuina, del dijous gras fins el dimarts llarder, es basi en aquest producte. I tenint present també que a pagès es criaven dos porcs que es mataven un per sant Martí, al novembre, i un altre, el que es conservava per fer front a les possibles contingències, just abans de Carnaval. Un segon porc que a molts llocs va acabar servint, junt amb els ous de les gallines que també sovintejaven i que adquirien protagonisme en els postres o les botifarres d’ou, per pagar els impostos al senyor feudal.
Tots aquests hàbits i costums han evolucionat. En alguns casos, força. Però segur que, si sou dels que viviu els Carnavals amb plenitud, encara sou capaços de reconèixer-los en moltes de les coses que aquests dies practiqueu i gaudiu. Per tant, tot i la crisi, un any més us convidem a cridar: Visca el Carnaval!!!

Careta i màscara
Molts antropòlegs tenen clara la diferència entre els dos conceptes. Mentre la careta es limita a amagar la cara de l’individu per evitar-li ser reconegut, la màscara busca que el portant s’associï al personatge que representa.
D’aquí que les caretes puguin ser, al marge de cares impersonals que no s’associen a cap personatge concret, únicament parts d’una cara, suficients per garantir l’anonimat del portador. És el cas de l’antifaç que, amagant els ulls, sovint ja aconsegueix l’efecte.
Les màscares, en canvi, solen ser representacions de personatges coneguts. Hereves de les que, ja a Egipte, s’empraven als sarcòfags per immortalitzar, tan fidelment com fos possible, l’aspecte del difunt. Les màscares funeràries que, a Roma, en els seguicis funeraris, servien per identificar el difunt que s’enterrava. Un lloc des del que passaren a les festes saturnals amb un caire més festiu i sense representar ja als morts.
Les caretes, en canvi, són hereves de les que solien dur els sacerdots en certs rituals. D’aquí que, més que representar una persona concreta, busquin representar una essència (el tonto, el ric, la nena petita...)
Un i altre han acabat convergint en els nostres Carnavals però amb una diferència fonamental. La màscara suposa anar vestit i maquillat d’acord amb el que ella representa. Fins i tot seguir una coreografia precisa vinculada a ella.
La careta o carota, en canvi, és un element afegit damunt una vestimenta més o menys harmonitzada amb el concepte que aquella vol suggerir. I no imposa cap coreografia preestablerta. Es tracta simplement de poder actuar, des de la impunitat, amb esperit carnavalesc.
Potser per això, les màscares les trobareu agrupades i harmonitzades en una comparsa. La carota, en canvi, sol ser un personatge solitari que, aparentment, està al marge de la festa i que no té lloc a les rues. No està massa de moda. Potser per això l’anomenen mascarot.