Com de la família

Deu anys després, probablement, sigui un bon moment per fer una reflexió prou serena i imparcial sobre l’euro. Perquè les dificultats financeres actuals ens fan oblidar que en aquest país, l’any 1977, vàrem tancar l’exercici amb una inflació del 26,39%, és a dir, que vàrem celebrar el cap d’any amb els preus enfilats una quarta part respecte començaments d’any.
Una nova moneda
Avui, deu anys després de l’entrada en vigència exclusiva del euro a nivell de carrer –abans ja havia entrat en els terrenys financers–, els bitllets i les monedes ja ens són habituals. Però segurament molta gent encara ignora molts dels missatges que el seu disseny ens va voler transmetre. Començant pel propi símbol de la moneda (€) que, basat en la lletra grega èpsilon, origen de la lletra E amb què comença Europa, incorpora dues línies paral·leles que volen simbolitzar l’estabilitat que la moneda dóna dins de la zona on actua i és vigent.
Tampoc les monedes escapen a la simbologia. Que el seu anvers fos comú però que cada nació pogués posar en el revers una imatge diferent, volia simbolitzar que la diversitat s’havia de supeditar a la unitat monetària. Un fet poc explícit en el cas dels nostres euros tota vegada que la cara del rei figura a la creu de la moneda, afavorint que la gent ho consideri l’anvers. Però que en la xavalla dels cèntims és del tot evident. Una normativa que permet, des de l’any 2005 i gràcies a una directiva de la UE, que cada país faci cada any una moneda commemorativa de 2€ amb una tirada limitada, cosa que fa que, tot i ser monedes de curs legal, rarament arribin als nostres moneders i quedin en mans de numismàtics.
Però on la simbologia és rica al temps que complexa és en els bitllets. Aquests ja no admeten cap mena de diversitat entre països. Són tots iguals. Amb uns temes al·legòrics en forma de finestres (que simbolitzen l’obertura al món de la Unió Europea) a la cara del bitllet, i en forma de ponts (símbol d’integració i eliminació de fronteres) a la creu. I amb estils arquitectònics que repassen tota la història europea. Des del món clàssic del bitllet de 5€ fins a l’arquitectura moderna que recull el de 500€.
Un camí complicat
El camí per arribar fins allà, l’1 de gener del 2002, no fou, però, un camí de roses. Els deu anys de vigència tampoc ho han estat.
Aquella moneda, inicialment batejada com ECU, estava ja prevista en el tractat de la Unió Europea que va entrar en vigor el 1993 i que preveia la creació de la Unió Econòmica i Monetària entre els països que complissin unes certes condicions. Però les previsions inicials es varen haver d’anar retardant durant dos anys. Fins que el 1995, a Madrid, s’acordà la creació de la moneda, canviant-li el nom pel de “euro”, que hauria d’entrar en circulació l’1 de gener del 2001. Una determinació que els problemes d’encunyació, impressió i seguretat van obligar a retardar fins el 2002, ara farà justament 10 anys.
Però val a dir que aquell canvi de moneda fou la cara visible d’un procés més complex que va començar el primer de gener del 1999 quan els sistemes de monedes dels onze països de la UE inicialment implicats van vincular les seves monedes constituint una moneda única “virtual” a la que s’hi van afegir d’entrada Mònaco, San Marino i el Vaticà tot i no ser de la zona euro (com farà aquest proper any Andorra), i Grècia dos anys més tard.
Tres països van optar aleshores per no entrar i, de moment, segueixen fora. Gran Bretanya per principis. Dinamarca i Suècia obligades pels referèndums sobre el tema que van convocar i perdre. Uns referèndums que els obliguen a esperar 5 anys per replantejar-ho.
Les successives ampliacions de la UE han complicat una mica més el tema en no suposar de manera automàtica l’entrada a la coneguda com “zona euro”. La part de la UE (amb els afegits d’alguns petits estats externs) on mana l’euro. De fet, els ja socis imposen als estats una sèrie d’exigències que cinc dels estats ingressats en aquestes ampliacions (Eslovènia, Xipre, Malta, Eslovàquia i Estònia) ja han superat i, per tant, ja són membres de la zona euro (veure requadre). Però vuit més, inclosa Suècia, tenen ja el full de ruta en marxa, cosa que permetria passar de 17 a 25 a finals de 2015. Deixant de banda únicament a Dinamarca, que ja ha anunciat un segon referèndum sobre el tema, i Gran Bretanya que curiosament, tot i la seva oposició, no s’està d’usar-lo a les bases militars sobiranes que encara conserva a Xipre.
Una polèmica eterna
Però l’euro no ha deixat mai de ser polèmic. Sobretot des del punt de vista polític, ja que la seva presència ha amenaçat des del primer dia la supremacia del dòlar. Perquè una cosa és que estats com el Vaticà acordin passar-se a l’euro, rodejats com estan per una Itàlia amb euros, o que determinades ex-colónies d’algun dels estats membres optin per vincular les seves monedes a la de l’antiga metròpoli, i una altra de força diferent és que alguns països, com va fer Corea del Nord l’any 2002, acordin passar-se a l’euro a l’hora de fer les seves transaccions internacionals, intentant així castigar als EEUU. Una estratègia a la que Cuba es va adherir el 2004 i que, segons alguns analistes, hauria provocat la intervenció dels EEUU a Irak, temorosos que la mesura també adoptada per Sadam Hussein acabés contagiant la resta de la OPEP i convertís l’euro en moneda de referència pel comerç del petroli en detriment del dòlar.
Però, al marge d’aquesta utilització política de la moneda, hi ha també unes raons econòmiques per buscar la moneda única entre els estats europeus.
La primera d’elles és l’eliminació del canvi entre les monedes nacionals, cosa que suposa la desaparició del risc de les devaluacions i revaluacions d’alguna d’elles per les exportacions o importacions que es facin a la zona. Dit planerament, que una cosa que avui compraves a 14 l’acabis pagant a 18 per mor d’una revaluació o devaluació, depenent del costat on estiguis.
Associada a aquesta eliminació del canvi hi ha l’eliminació (gens menyspreable) de les despeses de conversió. Les despeses que les entitats financeres ens cobraven abans del 2002 per donar-nos les divises quan anàvem a París o Roma. Poc en termes absoluts pel viatger ocasional però una veritable sagnia pel comerciant exportador.
Aquests dos avantatges afavorien també, en teoria, la circulació de productes financers dins de la zona euro, és a dir, la possibilitat de trobar diners fora de l’àmbit del propi país en oferir, a la pràctica, la lliure circulació de capitals entre els estats associats. Un fet que, pel que sembla, ha acabat essent el taló d’Aquil·les del sistema en permetre que les economies emergents i sobretot l’especulació, transfereixin part dels seus actius a l’euro. Esdevenint, de facto, “ciutadans de la zona” i, per tant, amb capacitat d’influir en el funcionament del procés. Invertint però també, arribats al cas, posant pals a les rodes.
Però convé no ser desagraïts. I recordar un dels grans èxits del euro. La reducció dràstica de la inflació que s’ha produït en aquests anys. Cert que acompanyada de la sensació, especialment en la gent gran que encara recorda la pesseta, d’un encariment brutal dels preus per mor de l’arrodoniment que l’entrada en vigor de la moneda va produir. Un encariment evident, però probablement menys important del que sembla. I que, sobretot, va anar acompanyat d’altres beneficis que ara ningú recorda. Com ara el d’evitar inflacions com les de finals dels anys 70, quan el 1977 superava el 25% en un any. Però, com sol dir-se, ni Roma es va construir en un dia ni ningú és perfecte. Es tracta, com en tot, de posar pros i contres en una balança (sense fer trampes) i deixar que l’agulla ens doni el veredicte.
Una dada dels propis mercats semblaria avançar aquest veredicte. El 4 de gener del 1999, quan va començar a cotitzar, un euro es pagava a 1,1789 dòlars. L’1 de gener del 2002, ara fa deu anys, quan va entrar en circulació, havia baixat als 0,9038 dòlars. Si avui, el 15 de desembre del 2011, es pagava a 1,3024 dòlars, per alguna cosa deu ser.