Missioners del segle XX

Unes missions internacionals no exemptes de crítica. No són pocs els casos en que, tot i les finalitats clarament humanitàries i l’absència d’elements militars, hi ha insinuacions d’aprofitament mediàtic o d’interessos foscos de tota mena que afavoreixen un dels bàndols en el cas dels conflictes o el poder en el de les catàstrofes humanitàries.
Un concepte difícil
No és fàcil definir el que hom entén com acció humanitària, base de totes aquestes missions internacionals civils. Dir que són ajudes a les víctimes de catàstrofes o conflictes, destinades a alleugerir el seu patiment, garantir la seva subsistència i defensar la seva dignitat, no passa de ser una definició maca que tranquil·litza consciències. Diferenciar socors i ajut afina una mica més el concepte. El primer es pot donar a qui es vulgui mentre el segon, per definició, va adreçat a tothom. Però, mentre aquest darrer concepte no incorpora l’adjectiu humanitari, cal entendre que l’ajut és sols temporal –per un temps determinat– i material. Potser per això s’ha encunyat el terme “acció humanitària”, que inclou, a més de l’ajut material i un temps més llarg, la defensa dels drets fonamentals dels afectats.
Un concepte no exempt de polèmica ja que, segons els experts, hauria de respectar cinc principis bàsics:
Humanitat – Anant més enllà del concepte, associat amb almoina, de caritat que, per definició, no vetlla per la justícia o el canvi de situació dels afectats.
Neutralitat – Abstenció activa de pronunciament sobre el conflicte i actes que puguin ser interpretats com suport o càstig a una de les parts litigants.
Imparcialitat – Aport d’ajut en funció de les necessitats dels afectats i al marge de qualsevol criteri discriminatori
Independència – Amb accions basades en les pròpies decisions i no en els condicionaments de qui rep l’ajut o els seus governs.
Universalitat – Aportació d’ajut a tothom que pugui ser considerat víctima de la catàstrofe o el conflicte.
Òbviament, en tant que interpretables, aquests conceptes no sempre estan clars.
Una història curta
Potser un repàs a la història d’aquestes organitzacions que avui fan accions humanitàries ens ajudi a aclarir-los.
Perquè sembla que tot això començà el 1859, a la batalla de Solferino, entre francesos i austríacs. L’empresari suís Henry Dunant, afectat per la massacrada, suggerí la creació d’una societat voluntària de socors que els estats es comprometessin a respectar. Proposta que va quallar el 1864 amb la creació de la Creu Roja, però limitant-la als conflictes armats.
Hauria de passar un segle perquè el conflicte de Biafra de 1968 sotragués consciències a Occident. La guerra que les potencies occidentals i la ONU van ignorar, permeté a la Creu Roja, que en un congrés a Viena(1965) havia estès els principis fundacionals a la societat civil, i a organitzacions creades des d’aquell congrés, dur a terme la que es considera primera acció humanitària. Consolidant organitzacions humanitàries com la francesa Metges sense Fronteres o el britànic International Disasters Institute.
Un punt de no retorn que suposà la proliferació d’organitzacions similars durant els anys 70. Metges del món, Acció contra la fam, Oxfam o Care són algunes de les més potents nascudes en aquell moment. Organitzacions que serien providencials per les fams que la dècada dels 80 va dur a Àfrica.
I és que, mentre, el model de suport a països del tercer món basat en exportar-hi models revolucionaris, havia entrat en crisi, presagi d’una desaparició del teló d’acer i la guerra freda que deixaria definitivament orfes als països no desenvolupats, llençant-los als braços d’uns interessos econòmics no sempre clars que tots tenim presents.
Hi ajuda també el pobre paper que pot fer la ONU en el terreny humanitari, decantada com està cap a unes intervencions militars –tot i disfressar-les cada cop més d’humanitarisme– que li suposen una veritable sagnia econòmica. Sobretot en els conflictes enquistats o els protectorats. Molt més abundants i properes del que creiem. O cal recordar que la ONU encara manté una missió (militar, diguem-ho) a Xipre? Per evitar enfrontaments entre partidaris de Turquia i de Grècia?
Les organitzacions humanitàries, preparades i fins i tot professionalitzades, segueixen doncs essent necessàries en l’actual món de noticies en temps real que ens explica unes inundacions o una guerra mentre s’estan produint. Sobretot vista la inhibició dels estats més enllà de l’ajut propagandístic dels primers moments en que es noliegen avions i vaixells.
Elles fan les accions humanitàries a llarg termini. Les que, més enllà de dur aigua, mantes o medicaments, busquen treure a la gent del pou. Que intenten atacar, no els efectes immediats del conflicte o el desastre, sinó les causes que el generen, des de l’explotació a la desforestació.
Un futur polèmic
No és cap secret que, des dels anys 90, moltes de les crisis humanitàries, impulsades i orquestrades per interessos econòmics inconfessables, tenen un rerefons molt gran de violació dels drets humans. Un fet que ha començat a marcar diferències entre accions humanitàries i, sobretot, a condicionar el suport de les persones que les justifiquen i recolzen. Econòmicament o amb la seva feina. Perquè una cosa és la solidaritat amb les víctimes dels processos no discriminatoris (inundacions, terratrèmols, etc..) i una altra, la que podem tenir amb uns camps de refugiats o estructures similars que sabem controlades per uns poders locals amb els que no solem estar d’acord.
I és que en aquest nou escenari del segle XXI, mantenir els principis bàsics d’humanitat, neutralitat, imparcialitat, independència i universalitat resulta molt complicat, quan no directament impossible.
Perquè, per exemple, avui és difícil que un ajut humanitari resulti neutral, quan veiem com en els conflictes, les faccions lluiten per ser-ne els administradors, i en els desastres naturals, governs inoperants s’afanyen a fer-ne una arma de poder i domini sobre la població.
Perquè també, sovint, les organitzacions humanitàries han d’arribar a pactes –més o menys vergonyants i difícils de pair– amb els poders tirànics per poder fer arribar la seva acció, o com a mínim una part, als seus veritables destinataris. Els afectats.
Perquè, fins i tot la tipologia de certs conflictes complica les coses. Àfrica demostra que la violència ja no és avui patrimoni exclusiu dels militars. Civils obligats a intervenir –activament o passiva– en el conflicte, desdibuixen la frontera entre ells (receptors de l’ajut) i els militars. O els paramilitars.
Però també, si no som maniqueus, perquè, a voltes, els governs aliens al conflicte o catàstrofe utilitzen l’acció humanitària com a mesura propagandística interna o de pressió sobre els governs afectats. De la mateixa manera que, amb l’excusa de la protecció armada de cooperants i recursos, les accions humanitàries civils estan cada cop més militaritzades. Potser per allò que deia Karl von Clausewitz. “La guerra és la continuació de la política per altres mitjans”.