Plans de futur

I aleshores, tot són presses o, el que és encara més greu, lamentacions per la manca de previsió durant els anys en què hom hauria pogut fer-se un raconet per garantir una bona pensió de jubilació. I és que, aleshores, aquell “carpe diem” (= viu la vida) que presidia tots els seus actes, mostra amb tota cruesa la seva trampa. I és que, qui no guarda avui, demà no té res.

Fer plans

És el que té el pas del temps en certs aspectes. Que és previsible. Cert que de forma diferent segons les èpoques –els funcionaris mai no haurien pensat que el seu lloc de treball podia perillar– però amb un patró bàsic inamovible.

La vida laboral de qualsevol persona té un inici i un final. Uns moments que poden variar (els nostres besavis entraven a treballar als 12 anys i els nostres fills es jubilaran qui sap quan) però que marquen dos instants econòmicament importants. L’inici de la percepció d’un sou (o un subsidi) i el final d’aquesta compensació per la nostra feina.

L’evolució de la societat que anomenem occidental ens va dur en el seu moment, abandonat el pressupòsit anterior de la presa en càrrec de la persona jubilada per part de la seva família, a buscar la forma de poder seguir donant a aquesta persona improductiva uns diners. En concepte de serveis prestats i fins el moment de la seva mort. Uns diners que, a la majoria de països, l’estat es va comprometre a recaptar durant la vida laboral (per tant, el mite que els que treballen avui paguen les pensions d’avui s’hauria de revisar) del futur perceptor.

Ara, l’extensió d’aquesta cobertura a les persones que no tenen vida laboral reconeguda (dones, aturats, etc..) i, no ens enganyem, el fet que, seguint la dita popular, les mateixes obres es puguin fer amb molts menys manobres, ens està portant a una situació difícil on el repartiment a tots d’aquest retorn de diners recaptats a uns quants, toca a menys per barba i fa les pensions escasses quan no clarament insuficients.

I aquí arriba el quid de la qüestió. Perquè, encara que els afectats diguin que els diners que reben són insuficients, les faves estan comptades. Els recursos són els que són. Clar que es pot argumentar que aquells que han tingut els diners recaptats en dipòsit no s’han espavilat a fer-los créixer i que, per tant, els impositors, a més forçats, no en tenen cap culpa, però la situació és la que és. Fins i tot podem arribar a pensar que aquells recursos s’han malbaratat o gastat en altres necessitats, però, insistim. Els números són els números.

Per això, cada cop més, tant els poders públics com les entitats d’estalvi alerten als ciutadans sobre la necessitat de guardar el que avui ens sobri per poder-ne disposar quan ho necessitem. Però als ciutadans els costa interioritzar aquest missatge. En part perquè és un missatge “a llarga distància” difícilment encaixable en la societat actual, presonera de la immediatesa. Però en part també perquè és un missatge que demana confiança en la solvència dels dipositaris dels diners. I això, sincerament, no sovinteja.

Inventari d’ofertes

Es tracta, doncs, d’anar ficant diners en una guardiola personal, al marge de la col·lectiva, per poder-la trencar en el moment de la jubilació i aconseguir un millor nivell econòmic que el que ens pugui donar l’altra. Una estratègia que actualment es pot encarar de formes diferents.

La més habitual i convencional són els plans de pensions. Una bossa de diners feta amb aportacions en el període laboralment actiu i que es pot recuperar a partir del moment en què hom es jubila o quan es produeix una contingència excepcional (mort, invalidesa o fins i tot atur) que el contracte de constitució defineix. Una recuperació que es pot fer, en certa mesura, a mida. Perquè hi ha la possibilitat de recuperar la bossa en forma de capital (tot de cop), en forma de renda (pagaments periòdics de quantitats parcials) o en forma mixta, és a dir, una part de cop i una altra en pagaments a terminis.

Però hi ha altres maneres de guardar avui per tenir demà. Per exemple, els fons d’inversions. Una estratègia que reprodueix la de les aportacions obligatòries i l’estat però des de mans privades. Una caixa o un banc recull els nostres diners i es compromet a tornar-nos-els al cap d’uns anys de la mateixa manera que l’estat es compromet a retornar-nos les nostres cotitzacions en forma de pensió. Amb l’avantatge suposat de ser les mateixes plomes que indis, és a dir, de repartir-ho només entre els que han fet aportacions. Però amb els inconvenients de ser una empresa privada qui guarda, administra i en teoria fa créixer aquells diners. Perquè convé tenir clar que el problema de les pensions és la inflació. Que quan reservem un euro per pagar-nos la baguette del 2023, no sabem a quin preu estarà aleshores. I per tant, demanem als que donem aquell euro que el facin créixer com el preu del pa fins que el necessitem. En definitiva, que ens garanteixin la barra de pa, no l’euro. I això només s’aconsegueix fent treballar el diner. Que no vol dir forçosament especulant.

Per tant, podem assumir nosaltres el paper de l’entitat i destinar aquestes aportacions, tercera opció, a un dipòsit a terminis. Una opció estrictament bancària i d’inversió però que pot perfectament fer les funcions de pla de jubilació. És a dir, en comptes de deixar els diners a l’Estat o a una institució que els guardi per les pensions, els deixo a una entitat financera però pensant en recuperar-los, junt amb els interessos, quan cessi la meva activitat laboral.

Òbviament, molta gent no està per totes aquestes filigranes i, pensant que el millor sempre acaba essent enemic del que és simplement bo, opta per la seguretat poc pagada enfront el risc molt pagat. I recorre als plans de previsió assegurats o plans de pensions garantits que, a canvi de reduir el benefici final, garanteixen el capital sigui quina sigui la rendibilitat obtinguda. Perquè també cal dir que, en contra de les pensions “oficials” que garanteixen un mínim (escàs però mínim), aquests productes financers estan en mans d’una borsa que, com lamentablement podem comprovar aquests dies,  puja i baixa al seu aire i sense respectar ningú.

Però clar, aquesta opció més segura demana contrapartides. Una d’elles és la seguretat per l’entitat que l’ofereix que els impositors no retiraran els diners abans del termini, cosa que suposa que, ben mirat, tornen a ser fons d’inversions encara que adaptats a la jubilació.

Per qui vulgui escapar d’aquesta cotilla pensant que potser necessitarà els diners abans del termini, encara queda una cinquena opció, el pla individual d’estalvi sistemàtic que permet, sota el paraigua d’una assegurança de vida, acumular un capital per poder-lo recuperar desprès en forma de renda vitalícia.

Opcions per triar i remenar però que –aquest és el problema–, s’han d’activar quan abans millor per aconseguir que el que inicialment és només una previsió de futur no acabi essent una urgència més o menys immediata. Que les urgències sempre es paguen.

La pastanaga

Per aconseguir aquesta activació prematura de l’estalvi encarat a la jubilació, les entitats financeres adopten mesures d’incentiu, en forma d’interessos més o menys substancials, a les que el govern, també interessat en què cada cop més gent complementi la seva pensió pública amb aportacions de la seva butxaca, hi afegeix determinades polítiques de incentius i de desgravació fiscal a curt termini. Per exemple, els plans de pensions, on la desgravació és el principal al·licient, permeten enguany obtenir desgravacions pels primers d’entre 10.000 i 12.500 euros (depenent de l’edat) aportats al pla de pensions.

Però, també aquí, cal tenir el cap fred i la calculadora amb piles. Perquè el que és inicialment un avantatge, pot, a la llarga, acabar suposant un inconvenient. Tenir desgravacions avui però que el dia que recuperis els diners hagis de pagar el que t’has estalviat i un euro més, no deixa de ser un mal negoci. Sempre que la devaluació no actuï, és clar.

Tenir interessos atractius però que, si tens una necessitat, les tovalles (comissions, penalitzacions i demés, se’t mengin els estalvis, tampoc sembla una bicoca massa recomanable.

I, per damunt de tot, no deixa de provocar una certa basarda haver de prendre una opció a llarg termini sense tenir la garantia que els que manen no es trauran de la màniga un comodí que canviï les regles de joc d’un dia per l’altre, com va passar amb les aportacions als plans de pensions que, a partir del desembre del 2006, van perdre els avantatges fiscals que tenien a l’hora de ser rescatades.

Però, segurament aquesta és l’essència de la nostra existència. La incertesa. Quan els clàssics formulaven allò de “morte certa, hora incerta”, sense formular cap oferta de pla de pensions o similar, ja s’estaven dient a ells mateixos que tot el que no prevegis avui pot convertir-se demà en un problema. I si anem al metge de confiança per demanar-li consell sobre el nostre futur mèdic, potser ens hem d’acostumar a anar al nostre financer a fer el mateix sobre el nostre futur econòmic. Sempre i quan sigui de confiança, és clar. Els altres, no ens enganyem, posen per davant del nostre futur, el seu.