Tornarem a lluitar
Els aires que corren per la política espanyola semblen presagiar el pitjor. Cert que en molts aspectes, però un d’ells ens sembla especialment preocupant. L’ensenyament en català. No perquè hagi estat motiu de plet, que també, sinó perquè té al damunt l’espasa de Dàmocles del Tribunal Constitucional que, en qualsevol moment, pot endur-se pel davant trenta anys de normalització lingüística feta des de les escoles de Catalunya.
Tot sembla indicar que el tema de la llengua no és acceptable. Que per més que la comunitat científica i la ciutadania s’esforcin en mostrar i demostrar que l’existència d’altres llengües en un país plural és un element normal i enriquidor, les classes dirigents, presoneres dels seus interessos, no paren d’atiar la malfiança i fins i tot la repressió contra elles. Potser ja va essent hora, un cop més, de dir prou.
Arguments no en falten
El més fotut de tot és que, si acceptem els arguments que donen els que entenen d’aquestes coses, no podem negar que el català sigui un idioma. Però no perquè ho diguem nosaltres, sinó perquè ho diuen els que ens neguen el pa i la sal.
Perquè si un idioma és un sistema de comunicació verbal propi d’una comunitat humana que es diferencia de la resta pel fet que els parlants d’un i altres no s’entenen, quan els no catalans diuen que no comprenen el que diem, no estan fent una altra cosa que certificar que català i castellà són dos idiomes diferents. Dos idiomes dels vora 7.000 que es parlen arreu del món.
Aclarit això, potser seria interessant entrar en argumentacions més històriques i en el terreny més relliscós de l’evolució dels idiomes i la formació dels dialectes. Perquè si tots dos idiomes (català i castellà) tenen una arrel comuna, és perquè tenen un avantpassat comú. El llatí.
En un moment donat, aquest llatí va donar lloc a dos dialectes que, amb el temps, acabarien generant el català i el castellà. Però que inicialment estaven en un pla d’igualtat absoluta. I és que, com els lingüistes saben molt bé, una llengua forma dialectes inicials (que poden arribar amb el temps a ser idiomes diferents) quan els parlants ja presentaven diferències abans de tenir la llengua comuna (seria el cas del euskara) o quan les seves històries col·lectives discorren molt de temps per separat. Aquest segon sembla haver estat el cas dels catalans i el nostre idioma. No així el cas dels diversos dialectes del anglès que es parlen a Gran Bretanya, als EEUU i a Austràlia pels que, tot i les dificultats de comprensió mútua fruit de la distància geogràfica i el pas del temps, ningú té encara per idiomes diferents.
No hi hauria, per tant, cap argument per donar al idioma català l’apel·latiu de dialecte amb què fou batejada durant el franquisme ni per considerar-lo menys mereixedor de drets i reconeixement que el castellà.
Perills tampoc
Però els lingüistes saben que hi ha una tercera tècnica de generar dialectes. Introduir en una part del territori on es parla un idioma, la influència d’un segon idioma que el vagi modificant. És el cas espectacular del spanglish que, implantat a certes regions dels EEUU per influència dels immigrants da parla castellana, ha acabat creant un idioma paral·lel. Un híbrid dels altres dos que, si és acceptat i regulat, pot acabar essent la causa de la desaparició dels altres. Si més no a la seva zona d’influència.
Un procés que, més enllà de les consideracions puristes o nostàlgiques, hauríem d’acceptar com inevitable i, per tant, acceptar amb tota naturalitat. Com, curiosament, acceptem sense piular que els termes anglosaxons en el camp de les tecnologies vagin colonitzant el nostre idioma.
El que ja no resulta acceptable és que aquesta evolució del llenguatge, que hauria de ser absolutament natural i espontània, s’intenti forçar. Perquè una de les condicions que reclamen els drets lingüístics, que els organismes internacionals defineixen, és que la pràctica d’un o altre idioma sigui lliure i triada individualment.
I aquí és on toquem os i comencen a saltar espurnes. Perquè, si el català és un idioma (i si fos un dialecte, seria el mateix), el primer que hem de fer és acceptar-ne i respectar-ne l’ús a la zona geogràfica on es parla. Queden per tant fora de lloc les invocacions a canviar de llengua per motius de desconeixement. L’argument, en el pitjor dels casos, val en les dues direccions.
Més encara si entrem en el camp de la política i dels drets ciutadans. Perquè, si determinats valors de determinades regions del país (les curses de braus o la festa del 12 d’octubre per posar només dos exemples) es defensen a tot el territori estatal, sembla que les llengües dels territoris també mereixerien aquest tractament. I que, per tant, si un ciutadà de l’estat espanyol vol tenir el dret a ser atès en castellà a Catalunya, els d’aquesta comunitat autònoma hauríem de tenir el dret a ser atesos en català arreu del territori estatal. Si més no, a les instàncies que depenen d’aquest estat que es declara garant dels drets de tots els seus ciutadans. Evidentment, malgrat l’impecable lògica d’aquesta argumentació, les accions de molts poders públics queda lluny de les normes que hauria de generar el seu compliment.
I Desqualificacions, menys
Tornem als lingüistes. Perquè ells han estudiat el que ha passat amb idiomes d’arreu del món i poden posar damunt la taula exemples de tàctiques per anul·lar aquells que han acabat resultant molestos. I que, curiosament, no sempre són altres idiomes.
La primera d’aquestes tàctiques és el menyspreu social dels idiomes que es vol anorrear. No deixa de ser curiós, per exemple, que els francesos tinguin dos termes diferents per designar un dialecte. Si us parlen d’un dialecte, us estan parlant d’un idioma “menor” que té una tradició literària al darrera. Per contra, si us parlen d’un patois, s’estan referint novament a un dialecte o idioma “menor” que no la té i que, per tant, pot ser menystingut. Una mica com fem a casa nostra amb el castellà, al que ningú nega la categoria d’idioma, i el xarnego que, agradi o no, parla un sector de la població. O el que fan, molt a pesar d’ells, a la resta d’Espanya quan marquen diferencies de prestigi entre el gallec, al que més o menys respecten, i el bable que tenen poc menys que per una curiositat antropològica.
La segona d’aquestes tàctiques, que sol recolzar-se en l’èxit de l’anterior entre les classes dominants que es decanten pel idioma “més ric” o més poderós, és ja descaradament política i, en la mesura que les lleis ho permeten, repressiva cap a la llengua que es vol fer desaparèixer.
Amb dos vessants clarament apreciables. El primer, la prohibició més o menys explícita del seu ús a les instàncies públiques. Curiosament, tot i ser una pràctica repressiva, una prohibició feta en nom d’una llibertat i la possibilitat de nivell cultural baix d’uns actors als que sovint es sol exigir formació universitària. I així ens trobem que, mentre als advocats se’ls exigeix dur punyetes i toga i expressar-se amb correcció davant d’un tribunal, quan algú els exigeix conèixer el català, ni que sigui a nivell de comprensió, els poders públics salten com si tinguessin una romeguera al cul.
El segon vessant és encara més perillós. Perquè no va adreçat a les persones amb criteri, que poden o no acceptar la imposició, sinó a les persones en procés de formació. Als estudiants i alumnes de les escoles on s’ensenya el idioma de la regió com s’ensenyen les seves tradicions, els seus costums i la seva natura. Per fer-los ciutadans de la terra on viuen.
La resposta
Cal suposar que ningú vol fer del seu fill o filla un inadaptat a l’entorn on viu. Com tampoc pot pretendre preparar-lo per totes les realitats possibles que la vida ofereix. Per tant, abans que pensar en realitats que no són aquelles en que el fill o filla viuen, cal que la seva formació tingui els elements que li donin un marc de referència immediat on sentir-se segur.
Cert que la societat actual ofereix la possibilitat de crear “guetos” –un concepte que solem associar a manca de recursos, oblidant que també s’associa a l’excés d’aquests- on viure una realitat diferent a la que ens envolta–. Però aquests “guetos” no es poden garantir de per vida. I si els estudiants viuen en una societat que majoritàriament s’expressa en català, no hauríem de donar per fet que la tolerància lingüística presidirà totes i cadascuna de les nostres converses. No deixa de ser curiós constatar com la gent que s’obstina en no parlar català i diu no entendre’l, estudia i s’esforça per mantenir converses en anglès. I fins i tot envia als fills durant l’estiu a fer immersió en anglès mentre es queixa a l’escola del’ús del català com a llengua vehicular. Oblidant que l’escola no hauria de ser una campana de vidre on viure una realitat diferent de la que envolta als nois i noies fora d’allí. Perquè això, a la llarga, acaba essent perjudicial en molts altres camps.
És evident que en el món que ens envolta, la selecció natural fa créixer i expandir certes espècies mentre d’altres malden per no desaparèixer. Les llengües no en són una excepció. Però el que queda clar, vistos els mecanismes de la natura, és que cap espècie té ajuda suplementària. Que tothom lluita amb les seves armes. I, el que és més important, lleialment.
No sembla que en el cas de la lluita de la llengua catalana per la seva pervivència a l’escola com a llengua vehicular sigui aquest. De moment. Perquè si tots ens ho proposem, encara queda molta feina per fer.
Afegeix un comentari