De dalt a baix

Les regles de joc estaven fixades per endavant. I la reforma de la llei electoral es va ajornar un cop més. Per tant, ningú té dret a queixar-se que el PP s’hagi vist afavorit per la llei d’Hont. Altra cosa és que sospirem per una representativitat més ajustada als vots. Com podem sospirar per un major pes específic dels nacionalistes que també han tret faves d’olla de la debacle socialista.

Un nou estat

La primera i principal constatació ha de ser la majoria absoluta del PP. Amb un increment de vots, però, molt menys significatiu que el que faria pensar el nombre d’escons obtinguts. Especialment al Senat, encara que aquesta cambra hagi resultat ser la ventafocs d’aquestes eleccions, qui sap si com a pròleg a la seva desaparició o reforma en profunditat.

I cal matisar que aquesta folgada majoria absoluta del PP és, en bona part, conseqüència de la davallada del PSOE que, amb candidat forçat i president-secretari general absent, ha tret menys vots que mai. Fins i tot quan encara es disputava l’hegemonia amb el PSP de Tierno Galván i l’encaix dels socialismes catalans era tendre i, per tant, amb algun que altra brot de rebuig immunològic.

Una davallada que ha permès que la llei d’Hont, que afavoreix els partits més votats, sigui prebenda única de la gent de Mariano Rajoy.

També els altres partits que concorrien a les eleccions, encara que en molt menor mesura, han aconseguit una part del botí. Amb un resultat agredolç. Perquè, si bé es cert que el Congrés espanyol acollirà un ventall de partits més divers que mai, també ho és que, si no canvien força les coses, l’anomenat grup mixt serà un veritable guirigall que pot acostar la cambra a funcionaments italians, cosa que semblaria augurar un govern amb el Congrés però no des del Congrés.

Unes nacions diferents

Com sempre passa, però, les eleccions generals tenen també incorporat el component nacional. I en aquesta convocatòria això ha quedat més palès que mai. Catalunya i Euskadi han fet “ranxo apart”. Els seus resultats, encara que pírrics si Mariano Rajoy s’enroca en la majoria absoluta, aporten nous arguments en contra del “cafe para todos” i a favor d’un tracte diferenciat i diferencial que Euskadi ja té i Catalunya aspira a aconseguir en aquesta legislatura.

Hi ha una subtil, però significativa, diferència entre aquestes dues excepcions. Mentre a casa nostra CiU persisteix i aconsegueix el “sorpasso” que els posa per davant dels seguidors de la senyora Chacón, a Euskadi hi ha un relleu a l’hora de tirar del carro de la nació basca. Un fet que pot ser molt més important del que sembla a primera vista. Perquè Amaiur és el que és i ve d’on ve. De fet, al marge de demanar al PNB el suport pel seu projecte, inclosa la petició d’eleccions autonòmiques anticipades, ja ha manifestat la seva simpatia per un pacte tipus “Galeusca” però amb ERC com a interlocutor català. És a dir, sense comptar amb CiU a qui, probablement, veu com a rival en el camí cap a la primera independència del estat. La seva.

Hi ha, encara, una altra nació de la que cal tenir presents els resultats. Andalusia. La derrota sense excuses del PSOE en aquell feu tradicional –derrota de la que només la Sevilla d’Alfonso Guerra se salva–, deixa sense arguments als partidaris de la solidaritat entre regions i del fons de compensació. Cert que donant ales a un PP partidari de l’unitat indissoluble de la pàtria i, per tant, frenant en primera instància les aspiracions sobiranistes absolutes. Però potser això obri la porta a una nova situació en la que cadascú haurà de fer-se càrrec de les seves mancances i pagar-se els seus capricis. I això, tot i la llosa que deixaria caure damunt les aspiracions nacionalistes màximes, podria tenir de positiu una fi de l’espoli sistemàtic dels nostres recursos i beneficis que permetés recuperar empenta i autoestima.

Les cartes,doncs, estan servides. Fins i tot a nivell de la nostra vegueria en la taula d’aquest dossier. Ara falta veure com anirà la partida.