Cloure l’any sol ser un pretext periodístic per buscar entre totes les coses que han passat en els darrers 365 dies allò que tingui més transcendència en els anys a venir. Un procés que, en molts casos, durà els comentaris cap a la crisi econòmica, en alguns altres els centrarà en l’atur i fins i tot alguns posaran l’accent en determinades facetes de la immigració. Oblidant que, en el fons, aquests temes són conseqüències i no causes. Resultats i no problema. Per això, entenem que la veritable notícia del 2011 que ara tanquem és la paorosa xifra d’habitants del nostre planeta que recull el títol i a la qual hem accedit en els darrers mesos de l’any. Una xifra que, més enllà del cofoisme que ens permetria afirmar que un de cada mil habitants del planeta és català, porta tots els altres problemes a la seva veritable dimensió.
Amb unes xifres així, i vistos els recursos del planeta, hom no es pot estar d’afirmar que al planeta sobra gent. Sense que això s’hagi d’interpretar, evidentment, com un cant a l’extermini o una justificació del genocidi. És la simple constatació d’un fet que la realitat quotidiana s’encarrega de demostrar. Perquè sobra gent i, a més, la gent que sobra està mal distribuïda. Un raonament que pot semblar simplista però que el fenomen de l’emigració s’encarrega de refregar-nos per la cara un dia si i un altre també. Amb les pasteres d’unes desenes de viatgers que arriben a les costes andaluses, però també amb les que arriben a Sicília, els transbordadors que s’ensorren a les aigües filipines amb centenars de persones a bord o els camions carregats de “espaldas mojadas” que circulen per les carreteres centreamericanes. Totes amb la mateixa filosofia que empeny els núvols de llagosta o els lèmmings nòrdics a abandonar els seus llocs de naixement. La manca de recursos per la subsistència en el seu hàbitat i la recerca de noves possibilitats de vida.
Una afirmació controvertida i polèmica però que pot explicar determinades realitats que ara s’amaguen amb eufemismes més o menys afortunats. Com el de l’atur estructural. Què hi ha darrera aquest concepte sinó la tràgica constatació que, per més que ens esforcem, hi ha un percentatge de gent que no té cabuda en el sistema productiu tal i com el tenim avui? Fins ara, en els països desenvolupats, aquest excedent de població es podia mantenir amb els beneficis que suposava explotar altres regions del planeta on la gent, mancada de drets, generava beneficis amb mig tassó d’arròs al dia o una vaca famolenca a l’any. Però a dia d’avui, aquest excedent està esdevenint insostenible. Més encara quan és contínuament engruixit pels fugitius d’aquella realitat explotada que escapen de la misèria per aterrar en la pobresa. I davant d’això, els nostres governants, en comptes de donar-nos lliçons de realisme, explicar-nos les coses tal com son i buscar solucions de futur, s’entesten en posar-nos davant dels nassos les cada cop més escasses realitats pròsperes del planeta. Com la pastanaga que tira del ruc, ens comparen amb Suècia, Luxemburg o l’illa de Man quan, el que haurien de promoure des de la nostra racionalitat és, no la competitivitat ferotge sinó la solidaritat activa i real. Que la competitivitat és atribut dels animals i la col·laboració patrimoni de la intel·ligència i la racionalitat. Per això, quan arriba el moment de canviar el calendari de la paret, nosaltres no ens volem limitar a desitjar un bon any. Els nostres desitjos cap als nostres lectors inclouen també el d’una pàtria catalana, el d’una societat més justa i equitativa i el d’un comportament, a tots els nivells, més ètic i solidari.
Afegeix un comentari