Acusacions injustes

L’arribada de les pluges de cada any ha motivat una certa campanya contra la pobre natura. Com si aquesta actués de manera capriciosa i amb ganes de fer-nos la punyeta. I és que les pluges de tardor, a les nostres latituds, són tan habituals com les de primavera. I tan previsibles com elles. Dins d’uns límits, és clar.

Ens ha faltat temps per posar-nos a cantar la cançó del Raimon. I per preguntar als nostres meteoròlegs de capçalera les raons d’un fet que ens sembla excepcional, ficats com estem en una cultura de rècords i miracles. Però el cert és que la cosa era tan previsible com l’arribada del fred o la loteria de Nadal. Amb la incògnita, això sí, del moment en què farien acte de presència.

Una lluita constant

La Terra, en el fons, no deixa de ser una pedra calenta situada al bell mig d’una cambra freda. És a dir, un cos calent que perd contínuament calor cap al seu entorn. Però que té la sort que una altra pedra igual que ella però molt més roent, el Sol, li transmet una part de la calor que ella també perd. I això permet a la Terra mantenir una quantitat de calor sensiblement constant. Que no una temperatura perquè, en ser molt grossa com a pedra, el repartiment de la calor que aporta el sol no és ni instantani ni homogeni. Per tant, com en una cambra gran on hi ha una única estufa, té zones més calentes i zones més fredes, variables i depenent d’on estigui situada l’estufa.

Una estufa, el Sol, que es manté encarada a la regió del equador, pujant i baixant lentament cada any fins arribar als dos tròpics. El de Càncer, situat a l’altura de Cuba i el de Capricorn, que passa pel sud del Brasil. Una franja, la limitada per ells, on la balança de calor té un clar superàvit i, per tant, es converteix en “emissora neta de calor” cap a les zones més fredes. Unes zones més fredes que es situen a la part més allunyada de la franja, és a dir als pols, que actuen com a “receptora neta de calor”.

Però aquesta calor va associada a l’aire. Per tant, quan la zona equatorial “emet” calor, significa que envia aire calent cap a les zones fredes. I aquest aire calent, quan arriba a les zones fredes, desplaça l’aire fred cap a les zones càlides. Com quan, asseguts davant de l’estufa, ens arriba aire fred per l’esquena.

Però els desplaçaments d’aire no són tan fàcils. Les densitats de l’aire calent i fred són diferents i, per tant, la barreja es fa molt lentament. Generant una zona global de contacte entre ells dos. Un front on el contacte de l’aire calent i humit amb el fred, condensa aquesta humitat generant núvols i, generalment, pluja.

Sense novetats al front

Aquest front, aquesta paret virtual que separa l’aire fred que baixa dels pols i el calent que puja de l’equador, no ocupa sempre la mateixa posició. No cal ser molt llest per entendre que, quan l’estufa del Sol puja cap al nord durant l’estiu, l’aire calent arriba més amunt i, per tant, fa recular el front. I quan baixa cap al sud durant l’hivern, l’aire calent és qui recula i el front avança cap al sud. Què passa aleshores a les zones afectades per aquest moviment de pujada i baixada del front? Que, mentre estan per sota d’ell, tenen poca pluja i bones temperatures. Que, quan estan més amunt, segueixen tenint poca pluja però més fred. I que dos cops l’any, quan el front els passa pel damunt, pujant de camí cap al nord i baixant de tornada cap al sud, s’han d’enfrontar a èpoques de pluja generalitzada. Les pluges de maig (“pel maig cada dia un raig”) i les de tardor de casa nostra (“quan l’octubre plou, el rovelló es mou”).

Però aleshores, perquè plou al marge d’aquestes dues èpoques concretes. Doncs perquè el front, la paret virtual, no és plana sinó que fa com ones, baixant i pujant més en uns llocs que en altres. I, a més, perquè la terra gira. I aquest gir fa que dels sortints d’aquestes onades escapin bosses d’aire (les famoses “gotes fredes” en son un exemple) cap a l’altre costat. Fredes cap a la zona d’aire calent o calentes cap a la zona més freda. En tenim dos exemples. La “gota freda” que de tant en tant ens visita provinent de la part nord i la massa d’aire saharià que, venint del sud, fa pujar les temperatures quan no toca.

Sords i tossuts

Per tant, les pluges d’aquests dies eren perfectament previsibles. Altra cosa és si havien de ser intenses o no, si arribaven tard o aviat, i altres preguntes del mateix estil que ens podríem fer. Preguntes totes elles que no tenen resposta fiable. Si fa o no fa com la de la mort, que tots sabem que ha d’arribar però mai podrem saber ni com ni quan. Però no perquè la naturalesa sigui capriciosa i vagi improvisant, sinó perquè en la solució final hi intervenen tants factors que és impossible tenir-los tots en compte i, per tant, fer una previsió acurada i fiable.

Això, però, no hauria de convertir-nos en inconscients com sovint ens passa. Deixant construir a les lleres dels torrents, fent-los més estrets. Construint pàrquings subterranis en zones enclotades, per tant susceptibles d’inundació. Desforestant els vessants de les muntanyes, afavorint l’escorrentia. En definitiva, assumint conductes de risc malgrat l’experiència i la lògica ens recomanin justament el contrari.

I després, quan arriba el que era poc probable però possible, posem el crit al cel i acusem a la pluja de no saber ploure. No ens enganyem. En realitat l’estem acusant de no ploure al nostre gust. I d’això se’n diu prepotència.