De l’amanida a la sarsuela

Els musicòlegs no es posen d’acord. Per uns, la primera sarsuela fou “El Parnaso”, interpretada justament ara fa 450 anys, el 6 de desembre. Per altres, sols faria 354 anys que un 17 de gener es va estrenar “El golfo de las sirenas”. Una discrepància que algú podria interpretar en clau política. La primera obra era del tarragoní Mateu Flexa el jove, permetent reivindicar una certa catalanitat del gènere. La segona era del espanyolíssim Pedro Calderón de la Barca.

El gènere hauria pogut tenir carta de naturalesa internacional si, en el primer període, hagués conservat el genèric d’òpera bufa que tota Europa va acceptar.

L’onada de populisme hispànic mal entès acabà convertint la sarsuela, tot i les peces en altres llengües del país, en aparador d’un cert tipus de societat hispana.

El problema rau en que les obres dels Mateu Flexa, sobre tot les del vell, es coneixen (en al·lusió a la coexistència del espanyol, l’italià i el català en la lletra) com “ensaladas”. Però les altres tampoc al principi s’anomenaven sarsueles. El nom vingué més tard. Per associació amb el pavelló de caça del palau reial de la Zarzuela on es feien les representacions.

Una música trencadora

Quan els monarques europeus i les seves corts, influïts pel Renaixement, s’interessen per la música, fent-la sortir de les capelles, i gaudint-ne en actes profans, els músics de cambra veuen l’oportunitat d’obrir noves vies més enllà de les misses, oratoris i nadales que els encotillen. I, com que els seus senyors demanen entreteniment, es decanten per l’obra, teatral o no, d’un cert fil argumental. En una doble via, avui encara vigent i polèmica.

A tota Europa apareixen dos corrents. El seriós que derivarà cap a l’òpera, on els trams no musicals s’acullen a l’estructura del recitatiu, i el frívol, batejat genèricament com quodlibet (=el que agrada) que combina fragments musicals i altres recitats o parlats i que deriva en l’opera bufa i altres gèneres menors.

En aquest segon camí estaria l’origen de la sarsuela. En peces batejades com “ensaladas”, que encadenen cançons en diverses llengües, inicialment religioses i populars, i textos recitats tot seguint un argument mínim. Gènere on van excel·lir els dos Mateu Fletxa, catalans al servei de varies monarquies europees, en especial la de Felip II.

Però, tot i que el caràcter religiós de la monarquia espanyola frenà l’evolució del gènere, la situació econòmica duria finalment als monarques, Felip IV en particular, a impulsar la representació d’aquestes obres més econòmiques, en comptes d’òperes italianes, a l’edifici situat al paratge de la Zarzuela i que acabaria donant nom al gènere.

Un gènere divers

Donant nom, però no el caire un punt madrileny i folklòric que solem vincular al gènere. Sols cal recordar que la primera peça definida per molts com sarsuela fou “El golfo de las sirenas”, escrita per Calderón de la Barca i amb l’argument basat en el viatge d’Ulisses, o sigui, en un tema mitològic. Com les òperes renaixentistes.

L’arribada dels Borbons al tron marca, també en aquest camp, un canvi de rumb. Clarament partidaris de l’òpera italiana, la sarsuela intentarà acostar-se al favor reial. Fins i tot canviant el nom pel d’òpera espanyola. Però la música italiana no afluixa i provoca la decadència d’un gènere que haurà d’esperar a finals del segle XVIII per tenir una certa revifalla a base d’abandonar els temes mitològics i començar a buscar temes populars. Però l’aristocràcia i les grans ciutats com Barcelona, ja han optat per l’òpera i la sarsuela, tot i triomfar, evoluciona cap a la tonadilla escènica, de textos curts, tema còmic i públic popular.

Més tard, a mig segle XIX, el gènere veurà una nova revifalla. De la mà de la iniciativa privada i a Madrid, on segueix arrelat. L’èxit puntual d’una tonadilla més ambiciosa del normal demostra a una colla de llibretistes, compositors i empresaris que pot donar diners. Es crea una societat mercantil privada que fins i tot finança el Teatro de la Zarzuela, vist el silenci del Congrés de Diputats a la petició de creació d’un Teatre Líric Nacional. Gent com Arrieta o Barbieri composen obres en tres actes d’aspiració operística que encara no cauen en el clixé que, amb el temps, tindrà el gènere.

Un clixé que apareix quan l’economia espanyola, amb Isabel II, va pel pedregar. Per mantenir el públic a les funcions, els empresaris han de reduir despeses. I creen l’anomenat “género chico”, obres d’un sol acte i durada menor que permeten rebaixar molt el preu de les entrades a base de fer diverses funcions el mateix dia. Un fet que combinen amb l’abaratiment del plantejament argumental i la incorporació, ara sí, de clixés populistes i propers a la gent que va als espectacles.

Un futur incert

Malgrat seguir el debat entre els “cultes” del “género grande” i els “populistes” del “genero chico”, la sarsuela arriba al segle XX en plena forma. El relleu dels mítics Chueca o Fernandez Caballero és entomat per Amadeu Vives, Pablo Serrano o Jacinto Guerrero.

Però la guerra civil i la censura franquista de la postguerra, tot i fer-li inicialment el dubtós favor de convertir-la (tot i el caràcter crític i fins i tot esquerranós que agafà el gènere en el temps anterior) en la música del règim, van acabar significant-li la sentència de mort. Perquè el brutal procés de depuració i eliminació a que fou sotmès, acabà deixant en el públic la sensació que tota la sarsuela és com les poques desenes supervivents de la purga. Quan, per exemple, a Catalunya i entre els anys 1850 i 1950 s’han catalogat 424 obres líriques, moltes sarsueles, d’autors com Nicolau Manent, Serafí Pitarra o els germans Ribera. Sense oblidar els teatres barcelonins que foren escenari d’estrenes d’algunes d’elles, encara amb vocació explicita d’òpera.