Any 2012

Sentiràs expressions que potser no formen part del teu lèxic, ben segur que no però t’anticipo que signifiquen algunes d’elles.

Dos mil dotze sona bè, potser això t’ajudarà a prendre consciència d’allo que t’espera. Que em diuen que no ho faci inbuit d’un sentit pessimista, més bé que les coses s’han de contemplar en posititu, tant si ho són com si no ho són. Una manera d’espantar els possibles mals averanys que afecten a la nostra ment, quan tot no és alló que voldriem. Als teus antecessors els feia referència a tot alló que jo creia que podia passar i quina actitud a mi, em semblava que havien de pendre, però no me n’he sortit. Potser és que aquest espai no té prou força per capgirar les voltants que a un any li venien imposades. Això ho dic jo que no se res de com s’organitza això dels anys, perquè em dóna la impressió que tot va per un altre camí. Bé que jo creia que un any era una cosa nova, una fita que limita un espai de temps molt concret, amb significat molts propi.
I no m’estranya que els teus antecessors hagin topat amb lèxics que no han pogut superar, quan sento que es parla de coses com la prima de risc, de possible recessió i semblants, penso que he esdevingut a un altre món. Món que jo desconec, perqué m’he criat en època d’estretors, altres no tant, però d’un lèxic més fàcil. Es deia anem bé o bé anem malament, però d’això de prima de risc i recessió i altres no ho havia sentit mai. I és que als profans totes aquestes frases ens agafen mig nus, per no dir despullats, sinó mira quantes televisions fan enquestes a peu de carrer i pregunten que pensen de tal o qual cosa. Les contestes són gairebé dignes de gaudir, de veure que anem a dues o més velocitats que sembla que és altra expressió que es fa sevir sovint, que això de dues velocitats, brots verds i altres tenen connotacions, potser més econòmiques que altra cosa, però ningú ens n’ha fet una referència prou aclarida i té les has d’empescar per adivinar que volen dir.
Al camp, això de dues velocitats ho associem quan agafem les eines i les movem mes o menys depressa, però aquí potser et trobaràs que dues velocitats és una manera de contemplar com s’avança en la qüestió econòmica. I no vegis quan es parla de brots verds, que nosaltres ho assimilem a la brotada dels ceps, verds de veritat, sigui la classe que siguin, excepció si parlem de parellada i algun altre, que tenen un toc més marronós. Però ves a saber que voldran dir els saberuts quan ens diuen sentir tot de brots verds per tot arreu, i nosaltres neòfits en això dels brots, no entenem res. I ja no ens volen dir, que no deu ser cap cursa d’aquelles que marquen com s’ha de córrer. I quan et parlin d’això de dues, tres o quatre velocitats hauràs de parar l’orella per què no se t’escapi el tren.
També et trobaràs amb això de retallar, que es feia abans quan sobra un tros de tela d’una peça de roba. Ves a saber que vol dir això de retallar en un llenguatge més propi de l’èlit. I si no perqué ho tinc mig prohibit, et diria que vagis en compte en això de les retallades, perquè si ara tens una vida de tres-cents seixanta cinc dies, ets pots trobar que el teu pas és un 15-20% menys. Potser al novembre sols et quedin uns pocs dies. I ens hi anirem acostumant perquè sinó hi ha més sol que el que brilla serà difícil que hi hagi prou llum per contemplar el dia més llarg. Però això només es una visió meva que estadisticament no ha estat comprovada. I no voldria fer cap valoració que pugui induir a un desequilibri que suposi un carc.
Perquè et situis un xic més, et diré que això de la prima de risc, que ens sona al mal que un es pot fer si ensopega, no és ben bé això encara que no vagi gaire lluny d’aquesta interpretació. Els entesos diuen que això és la diferència que es paga d’interès entre un capital i l’altre. Perquè quan es demana diners, l’interès a pagar pot ser diferent segons qui els demana. Si tens bons avals, l’interès serà més baix pero si no tens gaires garanties, el préstec et costarà un interés més alt. Complicat perquè seria millor un tipus d’interès si ha acabat, doncs no. No sols s’ha complicat l’economia, sinó que si ha sumat un llenguatge que ves a saber perquè. Com això d’estirar més el braç que la màniga, quan volem dir que gastem més del que tenim. I pateixo, una mica, per aquells forànis que hagin estudiat el català en una universitat del seu país.
Això d’estirar més el braç que la màniga, ho fem una majoria ansiosos de gaudir d’un estat de benestar malentesa. És clar que no tots, uns perquè no podem, altres perquè tenen encara un sentit de l’estalvi que déu ni do. Però això de gastar més d’allò que es té es veu que és una cosa encomanadissa, com si fos una malaltia contagiosa, diguem un xarampió o altre, d’aquelles passes que, amb el temps, s’han anat superant. I diuen que en això no s’ha trobat cap antidot que en faci bona prevenció. Quan s’acaben els rals i no se’n troben més llavors es retorna a l’inici, però amb la butxaca escurada i, possiblement, empenjorats. I per molt que no es vulgui assumir d’això se n’ha fet un abús que ha superat la sensatesa, fins i tot, de catalans que són poc donats a gastar més d’allò que tenim.
En altre moment gosaria demanar-te un millor passant pel camp, ja saps, que millori el preu del raïm i la venda del vi, que és allò que ens interessa. Però penso, amb totes les reserves, que sinó busquem alguna expressió nova ens costarà sang i fetge tornar a trobar una rendibilitat en el món de la vinya. Es parla que el vi, junt amb les magranes, són els productes que porten més resveratol que diu que és un potent antioxidant de gran utilitat en la prevenció del càncer. El mal és que això la gent no ho entén com una qüestió de beure més vi, sinó de pendre unes pastilles a les quals s’hauria incorporat el resveratrol. I tinc por que si tot va així, això de les patates, el pa, la carn, el peix, el vi, la llet i altres no deixarem de ser sols un capítol per a la història com algún imperi desaparegut.
No et demano que facis res perquè no se si podràs fer gran cosa, però tinc els ulls oberts, que no t’enxampin i paguis tu el desgavell. Dedica tot l’esforç perque aquells que tenen responsabilitats treballin per tornar les coses al seu lloc. No hi ha res pitjor que intentar posar pals a les rodes. Això és mala cosa i no estic gaire segur que ho entenguin. Potser, uns perquè ja els va bé, altres perquè potser ja els agrada que els condueixin i, molts, perquè passen de tot allò que sembla hauria de ser lògic. Si pots fer entendre que convé això que en diem empenyer tots el carro, potser el teu pas haurà estat positiu. Espero, però, dir-te alguna cosa al llarg del teu pas. Fins aviat.