Continua, lenta però inexorable, la campanya recentralitzadora anunciada obertament pel PP de Mariano Rajoy. Queda per veure si amb la ferocitat que defensa la dreta ultramuntana del Sr. Aznar o amb el punt de flexibilitat i transitorietat que la gent propera a Rajoy no para de pregonar. Continua en el pla ideològic (sembla que la ponència política del proper congrés del PP recupera el terme “nación española”) però també, i sobretot, en el pla organitzatiu i econòmic. És a dir, en el que ens pot afectar passat demà. Aquí, en una mena de “yenka” institucional, anem fent passos endavant i endarrera. Avui en Duran i Lleida deixa anar que té la convicció que els 750 milions en litigi arribaran els propers mesos i demà Ana Pastor anuncia que paralitza la privatització de l’aeroport del Prat perquè no és moment de fer competència al de Barajas. És a dir, amb un resultat global de clar retrocés en el camí de Catalunya cap a l’autogovern, l’autonomia i la independència.
Al costat d’això, el PP català segueix entestat en ser parella de ball estable del president Mas a Catalunya. Ajudat per Madrid, però també per l’actitud dels altres partits catalans de l’arc parlamentari que, en comptes de facilitar les coses a Convergència i Unió per allunyar-la de les males companyies, prefereixen jugar a la contra. Empenyent-la a caure en braços de Sánchez Camacho. Potser en espera d’unes eleccions anticipades que els retornin al poder quan la relació adúltera de CiU hagi escandalitzat als electors i el “xulo” madrileny es cansi de ballar amb la tímida catalana. Potser amb el convenciment íntim que la previsible hecatombe dels socialistes andalusos farà que el PP abandoni el ball en parella per pujar al pòdium i ballar en solitari una lambada. I potser fins i tot des de la creença que aquest poder absolut del PP acabarà trencant l’aparentment sòlid matrimoni de Convergència i Unió, portant aquest darrer partit al seu redós. En qualsevol cas, refiant més de les errades alienes que dels encerts propis.
Unes estratègies catalanes que semblen cegues i sordes a les realitats que arriben de Madrid i Brussel·les. Perquè no sembla que l’anunci del govern central d’un possible veto a l’entrada a la UE d’una hipotètica Escòcia independent nascuda de l’esperat referèndum del proper any a aquell encara territori de la Gran Bretanya, hagi disparat cap alerta a casa nostra. Aquí, com a molt, el que probablement farem serà buscar una nova realitat en la qual emmirallar-nos, transferint Escòcia a la galeria de somnis impossibles on els catalans tenim ja guardats i ordenats Irlanda, Txèquia, Kosovo i Quebec. Perquè Madrid ja ha deixat clar que en el cas de Kosovo està disposat a mirar cap un altre costat però que Escòcia és la seva línia vermella. I clar, agradi o no, Madrid té el retolador que guixa. Catalunya, mentrestant, només pot marcar unes ratlles virtuals que Madrid desmunta a base de moure el mapa real on es projecten. Perquè, lamentablement, podem repetir fins cansar-nos que el Prat és i serà un aeroport internacional, que Spanair –tot i sospirar per un acord amb Qatar que li garanteixi la supervivència–, és una companyia aèria catalana o que Barcelona acabarà algun dia essent l’Edimburg d’una nova Catalunya independent. Però en el fons, l’únic que sembla estar al nostre abast és creuar els dits per a què no ens moguin més el mapa. I resar per a què el PP segueixi volent el millor per la nostra Catalunya quan hagi aconseguit domesticar les nostres aspiracions de sobirania.
Afegeix un comentari