Com el Minotaure de la llegenda a qui els atenencs lliuraven catorze verges, set de cada sexe, per alimentar-lo, l’estat espanyol sembla decidit a seguir endrapant els tributs en forma d’euros que els seus devots vassalls li envien cada any. Uns vassalls que, resignats, resen perquè la voracitat del monstre els deixi algunes engrunes. Les engrunes que els sacerdots administradors del temple, seguint també la tradició ancestral, retornaran perquè cadascú pagui les seves despeses. Però cal reconèixer que els atenencs tenien un avantatge sobre nosaltres, humils vassalls del Minotaure espanyol. Sabien d’antuvi què menjava el monstre i, per tant, què havien de reservar-li cada any. El monstre, en no saber de números, ni menjava a la bestreta ni portava llibre de caixa. És a dir, feia cada any cau i net amb el tribut que li pagava Atenes.
Aquí, en canvi, el Minotaure de Madrid sap de números. I si un any té poca gana o decideix aprimar-se, retorna a algun dels seus vassalls un parell de verges. Però anotant-ho com a deute de la seva comunitat. Amb el compromís, com faria un mercader de Venècia qualsevol, que li siguin enviades quan ell digui que les necessita. El fotut del cas és que, a més, el monstre insaciable de la capital ha après de lletra. I quan té més gana de la que li pertoca, no s’està d’agafar alguna verge més. A compte. Prometent als vassalls, si cal per escrit, que quan sigui el moment els hi descomptarà. Però reservant-se –d’alguna cosa ha de servir ser el dolent de la pel·lícula– la potestat de decidir el moment de passar comptes i posar el compte a zero. Un “modus operandi” que deixa a alguns vassalls, sobretot als que no son de la corda del monstre, absolutament desvalguts i en mans de la seva més que arbitrària voluntat. El cas dels 759 milions d’euros del deute a la Generalitat des del 2008 n’és un exemple sagnant. Dir ara des de Madrid, com excusa de mal pagador, que aquests milions anaven destinats a inversions i que, per tant, no podrien ser destinats a pagar sous i pagues extres si arribessin, és fer trampes al solitari. Sobretot perquè les inversions ja es deurien fer en el seu moment, no? Amb altres diners que potser aleshores si no eren de sous de funcionaris, potser s’havien compromès en ajuts socials. I en aquell temps ningú va dir res. Ni el Minotaure central va donar les gràcies per la bestreta, ni els sacerdots autonòmics van explicitar que pagaven el gasto perquè l’estat, en aquell moment, no duia xavalla al moneder. O que no es feia la inversió. Que hi havia un incompliment, vaja.
Un incompliment que sembla tenir un objectiu evident. Deixar la Generalitat en fallida tècnica per poder justificar la involució del marc autonòmic. Ho van assajar amb les Caixes, augmentant progressivament els límits de solvència de les entitats. Fins que aquests van esdevenir inassolibles donant, finalment, arguments per les fusions, nacionalitzacions i privatitzacions més o menys maquillades que ha patit el sector per fer front a la voracitat del Minotaure financer. Un model d’actuació que, vist el resultat, ara sembla que volen aplicar a la política. Per calmar la voracitat del Minotaure centralista. Es tracta d’aconseguir que la Generalitat tiri la tovallola econòmica. Que es declari incapaç de seguir lluitant i justifiqui la recuperació de competències des de Madrid en base a la suposada pressió de la UE. I per això, tot s’hi val. Fins i tot que el Minotaure es mengi, a més de les catorze verges, el conductor del carro, els cavalls que tiren d’ell i fins i tot la lona que el cobreix. Que no quedi ni una engruna per tornar. Que ell no quedi amb gana (o pagui els seus deutes) i pugui seguir dormitejant. Tant se val si, per aconseguir-ho, cal que els vassalls passin gana (o quedin com a mal pagadors). Qui mana, mana. I, a més, paga. Als seus, és clar
Afegeix un comentari