De fet, l’efemèride s’escauria el dia 10 de desembre. Però l’aprovació del origen del actual sistema de loteria que regeix a l’estat es va produir el 23 de novembre de 1811, és a dir, ara fa exactament dos-cents anys. En el marc de Las Cortes de Cádiz i amb una mica més de fortuna que la “Pepa”, és a dir que la pobre Constitució de 1812.
Potser perquè el tema anava de diners. I s’estava lluitant per mantenir la independència. Potser per això, el seu promotor la defensava com “un mitjà d’augmentar els ingressos de l’erari públic sense perjudicar als contribuents”. Un argument que avui, en temps de crisi, encara es fa servir tot i els evidents perjudicis socials que genera la ludopatia.
Una llarga història
Les loteries tenien, en el seu origen, una estructura semblant al que avui és la loteria primitiva. D’aquí el nom amb que la varen batejar a casa nostra quan, l’any 1763, el marquès de Esquilache va proposar al rei Carles III implantar a Espanya una tradició napolitana que ràpidament va arrelar a casa nostra, generant formes popular com el “quinto” o el bingo, jugades al marge de l’estat en certs moments de l’any. Es tractava d’endevinar la combinació de números que resultaria triada d’un total de 49 (després en serien més) que es proposava.
El 10 de desembre del 1763 es va fer el primer sorteig amb una recaptació de 187.500 rals dels quals el 75% van anar per premis i la resta a les arques de l’estat. Curiosament, durant molts anys aquesta modalitat de rifa va coexistir amb la “moderna” que ara compleix dos-cents anys. Fins que el 1862 fou suprimida pel govern espanyol. Però els ingressos que donava eren importants i el 1985, el govern espanyol va optar per recuperar-la, en el format actual però sense el complementari, que arribaria més tard.
En aquells temps, però, el mecanisme plantejava dificultats de recollida i gestió que el jurista Ciriaco González Carvajal va saber resoldre donant el tomb a la truita. En comptes de donar el premi a una combinació, es donaria directament a un número. Això permetria eliminar la recollida de butlletes als establiments, substituint-la per una venda directa, la dels bitllets, on s’imprimia un número i que servia per demostrar que s’havia estat afortunat. D’aquí que, encara avui, els bitllets de loteria siguin veritables xecs al portador que no exigeixen demostrar que s’ha comprat a una administració i que els guanyadors, per tant, són empaitats pels que busquen blanquejar diners. Sobretot perquè estan lliures de certs impostos en casos com la rifa de Nadal.
Una mecànica simple
La mecànica és doncs senzilla. Cal que el número del dècim coincideixi amb el que surt en el sorteig corresponent. De tota manera, sentim a parlar de sèries, números i dècims. Què passa?
Doncs que l’administració intenta que juguin com més ciutadans millor per poder fer més grans els premis. Però també el seu pessic. I si hi hagués només una butlleta de cada número, la participació es reduiria a cent mil jugadors (els números que solen entrar en el bombo, excepte el dia de Nadal que en són menys). Per això l’estat va optar per dividir cada número en deu “bitllets” que es poden vendre per separat, multiplicant així per deu el nombre de participants. Però un milió semblava poc encara i aleshores varen aparèixer les sèries. De cadascun dels números se n’imprimien i posaven a la venda una colla de còpies, diferenciades pel número de sèrie que començava per l’1 i arribava fins al 10 (el 6 en alguns casos) multiplicant novament per deu el nombre possible de participants.
Lògicament, cadascun dels premis que es donen es reparteixen entre els posseïdors d’un dècim, sigui de la sèrie que sigui i sigui quin sigui dels 10 que formen el número. Una situació que les rifes modernes han modificat introduint un premi especial a la sèrie i altres al dècim. Per fer més atractiva la participació.
La segona variant és la del sistema de sorteig. Tradicionalment fet amb dos bombos diferents on anaven els 100.000 números per un costat i els premis per l’altra –estructura que es manté en el sorteig de Nadal– les dificultats de gestió van aconsellar simplificar-lo passant al sistema de bombos múltiples automàtics que, en nombre de cinc, corresponen a cada una de les xifres del bitllet i que fan l’extracció un cop anunciat el premi que hi correspon.
Un futur incert
La loteria estatal, depenent del Ministeri d’Economia i Hisenda, és doncs un negoci rodó per l’estat. Màxim tenint en compte que els diners dels premis dels dècims no cobrats o no venuts passen a l’Estat que, per tant, juga en cada sorteig i, sovint, amb força sort.
Una joia com aquesta no deixava de ser un actiu que l’Estat podia posar a la venda quan necessités diners. I això és el que es va proposar a finals del 2009 quan la crisi econòmica va començar a assotar les nostres butxaques. Lamentablement per l’Estat, la possible concreció d’aquesta venda anunciada es va fer massa tard i, a la vista que els resultats econòmics no serien tan beneficiosos com s’esperaven, a principis d’aquest més s’optava per retirar la sortida a borsa de les Loteries de l’Estat. Un altre dia serà, germà.
Afegeix un comentari