Considerar que les activitats econòmiques privades d’un càrrec públic no afecten la institució que ell representa és tant com considerar que un augment de talla corporal d’una persona no afecta l’ombra que li projecta el cos quan es posa davant dels focus. I més en un moment en què, com demostren les borses dia rere dia, l’economia privada dels grans especuladors és capaç d’afectar, ja no un càrrec, sinó la cosa pública en el seu conjunt. Per tant, la nota del senyor Undargarín intentant exculpar la seva família, sonen a excusa, a més de tardana, de mal pagador (o hauríem de dir de bon cobrador?). I la decisió de la Casa Reial d’amagar-lo dels actes oficials, a corol·lari necessari, però probablement insuficient, de la situació. El suposat caire exemplar de la institució reial requeriria un pas endavant en el tema, deixant la presumpció d’innocència per la resta de mortals. El protagonista sap la veritat dels fets. Per tant, per ser realment conseqüent, hauria de fer un pas endavant i reconèixer la culpa o negar-la amb contundència. Sense utilitzar arguments dilatoris i ambigus d’enxampat en falta. L’autoritat serveix per manar. Però també per ser exemplar.
Ara bé, seríem molt il·lusos i un punt injustos si aïlléssim aquest cas d’una reflexió general cada cop més necessària en el nostre país. La de les activitats privades dels càrrecs públics. Perquè, amb independència que el senyor Undargarín i la casa reial en general, hagin accedit al càrrec per accions de vida privada i biològica en comptes de la via democràtica o d’oposicions habitual, això no invalida el principi segons el qual els triats es deuen, en primer lloc, al càrrec al que han optat lliurement. I és que potser cal recordar que, fins i tot els mecanismes de successió reial, es poden eludir per via de renuncia. Com va fer, sense anar gaire lluny, el pare de l’actual rei o, per raons més prosaiques, el rei britànic Eduard VIII quan volia casar-se amb una divorciada nord-americana. Per tant, dit planament, qui no vulgui pols, que no vagi a l’era. I si resulta que hi ha nascut o li han ficat, que marxi. Això sí, amb discreció. I si pot ser, abans de fer cap malifeta o donar motius a pensar que l’ha feta. Reflexió i model d’actuació que hauria de fer-se extensible a tots els càrrecs públics en forma d’incompatibilitats. Però d’incompatibilitats absolutes, reals i verificables que esvaeixin completament les boires de compatibilitats parcials, amistats perilloses i famílies a l’ombra. Perquè afirmar que el negoci privat d’un càrrec públic no afecta la seva gestió és negar culpabilitat als implicats en els casos Pretòria o Malaya. Mantenir que la relació familiar no afecta la transparència de la gestió és oblidar el cas de Juan Guerra o escapolir-se del possible cas Undargarín. Defensar que el negoci “privat” dels partits no afecta la gestió del executiu és negar el cas Filesa o les fosques sensacions que transmet el cas Gurtel. De la mateixa manera que defensar a ultrança la bondat de la gestió funcionarial –que no només han de rebre els polítics en aquest ball de bastons–, és no voler veure el que de mala gestió pública té el cas Palau de la Música.
Un panorama com aquest –malgrat ser només una petita part del que podria ser si el nostre país fos una república bananera de debò– hauria de fer reflexionar als que tenen a les mans el futur del país. Des del més mínim detentor de poder, a la màxima autoritat de l’estat. Perquè, com diu la dita, des del rei al papa, de ser transparent ningú s’hauria d’escapar. Feta aquesta reflexió, caldria dotar al país d’una normativa que impedís a cap poder públic ser, amb la seva actuació, exemple d’impunitat, opacitat o, simplement, aprofitament ocasional dels avantatges d’una posició de privilegi. Sense haver d’esperar a què una filtració o un error ho tregui a la llum. Ells poden acusar als ciutadans que defrauden hisenda d’insolidaris. Nosaltres potser no serem tan fins, però reclamem també el dret a poder dir-los xoriços quan sigui el cas.
Afegeix un comentari