El pas dels dies conviden a fer una valoració de l’entorn de l’explotació, per acomodar-la a l’evolució en allò que sigui possible i viable.
No es pot dir que la vinya, millor el raïm, passi pel seu millor moment. Cosa que no és nova perquè ja fa algun temps que el so dels ceps no afina prou. Els conreadors demanem millors condicions per seguir treballant els ceps i produir un producte que ha minvat ultimament. El vi, per una raó o altra, ha perdut aquella prioritat que el feia indispensable en l’alimentació humana. I és que el vi ha format part de la dieta des de fa anys, temps més temps menys, però element bàsic, juntament amb el pa que motivaren el conreu dels ceps i del blat com a esencials. I de tot això, no fa gaire sols uns pocs anys el blat i el vi encara eren prioritaris en l’alimentació, junt amb les patates i alguns llegums. Un concepte que ha cedit terreny a una nova manera de entendre això de la nutrició del pas del temps.
Però tot això és parlar d’un passat, ni tan sols de present, perquè l’evolució ha anat condicionat el concepte d’alimentació envers altres elements que s’han imposat amb força, bé sigui pel seu interés nutritiu, per una qüestió purament esnob o perquè, de vegades, es renega d’allò que es té i ens cansem de practicar la mateixa rutina. I el vi. El derivat o directe del raïm, és aquell que n’ha sortit més mal parat. Tot sembla que se l’hi hagi girat en contra, com si fos el dolent de la pel·lícula, això, però, no ha passat sols amb el vi, un temps proper o poc llunyà si és vol, el pa va passar per una desafecció que en diem ara, com si el pa fos un crim per a la pròpia salut. Però el pa ha remuntat perquè ha mostrat les millors qualitats com a nutrient en pro de l’alimentació. I en el pa s’han trobat un grapat de sortides en la forma de presentar els productes del blat. Això ha passat igual amb l’oli d’oliva, i si es vol amb la carn de porc a la qual avui es fa referència com un gran aliment.
Ens agrada veure que el pa hagi aconseguit el retorn un xic als seus origens i, ara, sigui reconsiderat com a nutrient bàsic que sempre ha estat. També l’oli d’oliva, aquell que donen les olives, oliveres, moltes mil·lenàries, que donen o mostren la importància d’aquest conreu davant l’època quan tot era allò dels gossos amb llangonisses. L’oli, un dels aliment més sans i nutritius, ha pogut aguantar l’envestida que li feien el girasol i la soja, per qüestió d’interessos, considerats en altres temps garanties de la nostra salut. Sortosament, els dies han anat situant les coses al seu lloc i l’oli d’oliva ara torna a gaudir de totes les prerrogatives per a ser considerat el greix que majors beneficis aporta al cos. Però tot ha costat suar per retrobar l’oli d’oliva i admetre que és el millor. Després fou la carn de porc marginada sense gaires contemplacions.
Ara ja es dóna a la carn de porc el qualificatiu de millor carn, en considerar que el seu greix, té força similitud al de l’oli d’oliva, que té totes les bondats. Ves a saber perquè en un moment es creà una tendència que porta a marginar una gran carn en cosa poc bona pel seu greix. Que l’oli d’oliva hagués de passar per una marginació no ho entenem gaire, però avui retorna considerant-li les seves bondats. I malament quan la falta de coneixements i els interessos s’entrelliguen perquè acaben fent més mal que bé. I que ara la carn més singulars, pel fet que el seu greix no afavoreix o afavoreix poc el dit colesterol dolent –triglicèrids– és també a considerar el perquè es donen aquests vaivens que perjudiquen els productors sense que es justifiqui cap raó essencial.
Avui l’oli d’oliva, el pa, la carn de porc, han retornat al seu pedestal valorant-ne tot allò de bo que tenen. Però el vi, el fruit del raïm transformat, no ha acabat de trobar com retornar a la consideració d’aliment que no ha deixat mai de tenir. Raons, un munt si es vol, però tal com ha rodat la societat és poc receptiva en entendre que el vi cal que retorni a la seva consideracio del passat. Cert que potser el vi no s’ha considerat com imprescindible com el pa o l’oli. Potser no, però, altres begudes de menys valor que el vi han fet un salt endavant deixant enrere el vi. És clar que s’escapen d’aquest fet els vins de més qualitat, pensant per a uns consumidors més preparats per donar valor al vi. Però aquesta concepció no estimula el vi a l’abast d’una majoria de consumidors, que són qui donen més sortida al vi si es val dir això.
Entre una realitat i altra, hi ha una realitat que són els ceps, la vinya, que abasta un gran nombre de conreadors que treballem i vivim d’això. Ara, quan les coses són poc afalagadores, la rendibilitat del conreu dels ceps és cada vegada més minsa i difícil d’entendre com superar aquest escull, quan si suma la baixa del consum per una tendència de mercat, la crisi econòmica que no hi tenim res a veure qui estem allunyats de tot allò que és ser productor. Ser productor vol dir entendre de produir, però ja ens queda més lluny tenir esperit i disposició de comerciants i elaboradors, per la qual cosa no tots estem preparats, o no són coneixedors d’aquest intringulis del comerç.
Tot això vol dir que davant un nou cicle productiu de la vinya, s’ha de fer un plantejament que inviti a ser prudents en innovacions que suposin un dispendi no assumible. Però si fer una reflexió si és pot millorar algún enfocament més que l’acomodament a una situació massa rutinària en la concepció de conreu. Admetre, també, que pot donar-se casos que s’hagi de donar un nou sentit a l’explotació, fins i tot un canvi de conreu. Millorar aspectes de conreu i produir allò que té més demanda, és una opció. Matisada, si es vol, per no caure en l’error de fer una inversió que condueixi a pèrdues en lloc d’ingressos. Tot això segur que no suposarà cap avenç, però en època que les coses no són gaire clares és força difícil perquè estem en zona de secà, i la falta d’aigua limita la viabilitat dels conreus.
A vegades, dóna la impressió que no es pot fer res, que l’acomodament és l’única opció. Potser és així, tal vegada no es pot fer un pas més, però això molt probablement no es dóna en totes les situacions i es bo tenir una actitud positiva en valorar si espremem totes les possibilitats o ens quedem un xic amb la rutina. Una part, que la seva situació no admet gaire més que un acomodament, però sempre enfocat a valorar possibles millores per adaptar-se a les exigències del moment altra cosa és el jovent, els joves que han fet o fan l’opció de continuar en l’explotació. Els joves s’haurien d’autoexigir en fer un enfocament més aprofundit de tot allò que els envolta i les possibilitats que estan al seu abastat. Certament, la majoria de joves disposats a afrontar els reptes que es donen són fent prou formació.
Afegeix un comentari