Com canta el popular bolero, que curiosament La Trinca ja havia dut al camp de la política des de l’humor, sembla pràcticament impossible tenir dos amors i no acabar al Pere Mata de Reus. I una mica diríem que és justament això el que li ha passat al PSOE i totes les seves franquícies. Perquè, a força de bellugar-se entre el pragmatisme de la “vieja guardia” que representava Rubalcaba i l’idealisme un punt il·luminat de Jose Luís Rodríguez Zapatero, els electors han acabat percebent una desorientació majúscula que els ha empès cap als braços de l’altre, ja fos el PP on el bipartidisme no deixava cap més opció, o el partit que, suposadament, podia aturar la pujada dels blaus de Mariano Rajoy, és a dir, la CiU d’en Duran i Lleida, el PNB d’en Urkullu i la Amaiur de no sabem encara ben bé de qui. Sense oblidar la pujada del venall que agrupa IU, però posant en el seu lloc just, als demès partits minoritaris que com ells aspiraven, en el millor dels casos, a tenir o mantenir el grup parlamentari. Probablement per no haver de compartir prebendes.
A ningú no li ha passat per alt, per més que a voltes hi ha campanyes que semblen tractar l’elector responsable com un nen petit, que el PSOE ha hagut de recórrer en l’esprint final cap a les eleccions, a la vella guàrdia. Aquella vella guàrdia pragmàtica que, tot i haver dit d’entrada que no a la OTAN va saber després, si no rectificar, sí com a mínim construir un argumentari convincent per canviar-se la jaqueta. Perquè les “nuevas generaciones” que havien arribat al poder gràcies a la reacció visceral generada pels atemptats del 11-M, quan han arribat les dures, s’han arrugat. Acostumats com estaven a les madures de “gasta tant com vulguis”, no han sabut ni reconèixer a temps que calia canviar de rumb ni, un cop ficats en la tempesta, gestionar el cop de timó. I com el capità del “Motí del Caine”, s’han posat a discutir sobre el pot de la confitura mentre el vaixell anava a la deriva. I el fidel veterà –potser ambiciós però sempre fidel– Pérez Rubalcaba ha hagut d’agafar el volant. Fins i tot acceptant, quan ha arribat l’hora d’empassar-se en públic el gripau de la derrota, haver de sortir sol a la palestra. I amb una col·lecció de senyores de la seva edat al darrera en comptes de l’habitual plantilla dirigent en nòmina dels dies de victòria.
Un partit així, per tant, no ha fet res més que rebre el que es mereixia per la seva actuació d’aquests set anys i la manca de preparació dels seus dirigents. I, en el cas de la candidata Carme Chacón, per la seva doble vida d’aquests anys on, tot i declarar-se casada legalment amb Catalunya a través del PSC, ha passat més hores amb l’altra, el Madrid del PSOE, que amb la pròpia. I que, quan ha vingut a casa a fer campanya, com els marits i mullers desenganyats o infidels, s’ha afanyat a escapolir-se de les obligacions familiars –debat electoral inclòs– amb l’excusa de la feina i el cansament. Potser doncs ha arribat l’hora que el PSC i el PSOE comencin a buscar novament el pragmatisme que els va dur a la primera victòria. Aquell rigor que els va dur a exigir a Suárez la legalització del PCE malgrat saber que era el seu rival més directe. O a abandonar el marxisme tan bon punt van ensumar que la cosa anava a la baixa. Enrocar-se en un estat del benestar utòpic que tothom sap que no estem en condicions de finançar acaba essent contraproduent. Les eleccions ho han demostrat. La gent, aquella que qualifiquen de madura però a la que dirigeixen missatges primaris, no es mama el dit. I té certes conviccions. Potser, en el pitjor dels casos, pot divertir-se veient infidelitats a la tele. Però a casa no vol sentir a parlar del “corazón loco”. Que amb el pa de cada dia, no s’hi juga.
Afegeix un comentari