Creure

Costa de creure, sincerament, que els ciutadans de l’Espanya del cafè per a tothom, els que no tenen al seu darrera un passat nacional diferent, rebutgin l’actual estat de les autonomies i, per tant, estiguin a favor del retorn de competències al govern central. Més que res, perquè seria negar una evident millora en el seu particular estat del benestar. Malgrat sigui a cops de Fórmula 1 o d’aeroports que no utilitzen. Elements sumptuaris que, si som una mica objectius, els han fet augmentar una mica la seva autoestima. I de passada, han permès a molts d’ells instal·lar-se en el funcionariat o en el PER i altres prebendes.
Altra cosa és el rebuig de l’actual situació que poden tenir els polítics que manen en aquestes comunitats, als que també els costa –i molt– creure. Però no creure en termes de fe sinó en termes d’obediència responsable. I és que la seva actitud actual té alguns paral·lelismes amb la del capità del Costa Concòrdia que aquests dies ha estat en boca de tots. Un pinxo que, mentre les coses anaven bé, es permetia fins i tot la frivolitat de jugar amb el vaixell. Per una juguesca, una gracieta o aneu a saber quina altra motivació. Acostant-lo a la costa –com si estigués a la PlayStation– i contravenint les normes de navegació. Però que, quan s’equivoca i el vaixell embarranca, és el primer que fuig, deixant que milers de persones es busquin la vida. Igualment, mentre els diners rajaven a doll a les autonomies i els problemes es resolien a cop de talonari, els capitans anaven acceptant sense problemes transferències i responsabilitats. Ara, arribat el moment de fer punta al llapis i passar per l’adreçador, prefereixen que sigui el govern central qui dirigeixi el rescat. Vist que el seu camarot no perilla, ells seguiran a bord –ara callats i obedients– en espera de la cadira del Senat.
Una tercera cosa que costa de creure –tornant als ciutadans i a la fe– és que tot aquest estira-i-arronsa del nostre govern i els partits que el sustenten (Convergència i Unió), amb els de Mariano Rajoy (govern i partit), sigui realment una operació de geometria variable. La ciutadania ja està habituada a veure com, en els programes de suposat debat, els suposats contrincants segueixen un guió perfectament definit i que el suposat presentador condueix en funció de les ordres que rep per l’auricular. Per tant, li costa de creure que la concessió del ministre Montoro al conseller Mas Colell per veure’s abans del Consell de Política Fiscal es decidís la vigília. Mentre el ministre es rentava les dents. Potser ja és hora que el nostre govern, en comptes de buscar arguments de poca consistència, reconegui públicament que l’únic que pot fer és posar-se en mans o a les ordres de qui realment mana. Acceptar que ha hagut de passar, sense fer massa soroll per no despertar ningú, del concert econòmic al pacte fiscal. Que cobrarem quan vulguin, no quan puguin. I que, tot plegat, va de contrapartides i no de condicions. Per tant, que ERC, PSC i tutti quanti s’hi ha de posar fulles. Perquè, quina contrapartida poden oferir al govern de Catalunya? L’aprovació d’un pressupost que, agradi o no, està lligat de mans i peus per Mariano Rajoy? Això no és una contrapartida. Això és un miratge. I als miratges, fa temps que diem que no se’ls ha de fer cas. Posats a fer, potser val més esperar un miracle. La caiguda del ruc dels espanyolistes o el contagi de la proposta del senyor Cameron a la propera cimera europea. Ben mirat, els miracles depenen d’un Déu en qui es pot creure i els miratges obeeixen a pures i simples lleis de la física quotidiana.