Hi ha una certa polèmica, en una tertúlia privada –ni radiada, ni televisada, ni tuitejada– sobre si s’ha d’anar a veure la pel·lícula La Dama de ferro, que Meryl Streep fa sobre la vida de Margaret Thatcher, la que va ser primera ministra britànica de 1979 a 1990. Uns opinen que la Streep fa una molt bona interpretació cinematogràfica en posar-se dins la pell de la Thatcher. Broda el paper, diuen. Hi ha qui opina que la fa massa bona.
EN LA TRADICIÓ interpretativa anglosaxona, una actriu o un actor, en assumir un paper biogràfic ha d’incorporar l’accent lingüístic que tenia la persona que interpreten. Aquí en passem més, tot i que algunes interpretacions s’hi apropen (Juan Diego en el paper del general Franco a Dragon Rapide). A Broadway i als teatres de Londres aquest element és bàsic. També en el cinema que cerca la perfecció. Per això ara elogien el gran treball interpretatiu de la senyora Streep en saber adaptar la seva parla americana a l’accent del perfecte anglès britànic de la City i de les Houses of Parliament de Londres. D’aquí que diguin que Streep fa massa bona a la Thatcher.
Thatcher va ser –ara viu una seriosa senectut que hom ha de respectar– una política de pros i contres. No deixava indiferent. Per als de la seva corda, els conservadors més conservadors, fou el modern epígon d’aquesta política. Per als laboristes, a qui va destronar del govern, era una rival difícil d’abatre i pels sindicats, l’ala més dura del laborisme britànic, era el mateix geni del mal. Ella també els veia així. I els va combatre i els va vèncer.
ARA, LA POLÍTICA conservadora de la Thatcher és també al frontispici de molts dels predicadors econòmics de la dreta que són els qui condueixen l’actual crisi. Ítems com flexibilitat, desregularització, res de sindicats, lliure mercat... que foren els elements bàsics del tatcherisme, tornen a ser les consignes que s’escolten d’un cap a l’altre del dia i en les prèdiques nocturnes de tertulians i savis que van d’una emissora a l’altra. Davant dels qui s’oposaven a les mesures polítiques que ella proposava, Thatcher deia –i és una frase esdevinguda eslògan– “There is no alternative”. Que volia dir que el sistema capitalista neoliberal no tenia alternativa. Ara es diu el mateix.
COINCIDINT amb la projecció d’aquesta pel·lícula s’ha publicat un llibre erudit de l’historiador català Josep Maria Fontana. Por el bien del imperio, es diu i estudia i divulga la història del món des del final de la II Guerra Mundial. Parteix del pacte de 1945 que va permetre el creixement de la socialdemocràcia, o de la política amb contingut social que genera l’estat del benestar, i acaba descrivint i interpretant l’actual crisi que vol liquidar aquestes conquestes. Thatcher hi és estudiada i recordada.
FONTANA, en un conferència arran del llibre feta divendres passat a Barcelona, concloïa dient: “El problema actual és decidir si hem de viure en els propers anys amb aquest capitalisme depredador i salvatge que s’ha anat imposant des dels anys 70 o tractem de restablir un capitalisme regulat amb l’estat del benestar inclòs, com s’havia aconseguit quan els sindicats eren interlocutors vàlids i eficaços en el debat sobre política social”.
Potser s’ha de tenir també present el que diu Fontana quan hom vagi a veure la pel·lícula sobre la dama de ferro que molt possiblement obtingui un o alguns Òscars de l’Acadèmia d’Hollywood d’aquí unes setmanes.
Afegeix un comentari