Una data excepcional?

Una data com l’onze de novembre d’enguany (conegut com el 11-11-11 i popularitzat per la campanya de la ONCE) no deixa de cridar l’atenció. Però voler-hi veure alguna cosa més que això pot resultar perillós. Perquè convé recordar que les profecies que auguren la fi del món pel 2012, es basen totes en coincidències numèriques. Malgrat tot, està bé que recordem que un 11-11-11 va començar el declivi del que havia estat el imperi espanyol.

També podríem recordar que un onze de l’onze, tot i que del 1918, entrava en vigor l’armistici de la Primera Guerra Mundial que s’havia signat de matinada a París. Anecdòticament, a les 11 del matí. I dic anecdòticament perquè alguns han convertit aquesta hora en el tercer 11 de la xifra global. Però convé recordar que els diaris dels EEUU, per exemple, deien que havia entrat en vigor a les 6 del matí. A l’hora de Nova York.

Un avís previ

Els nord-americans tenen el Boston Tea Party com a espurna que va encendre, el 16 de desembre de 1773, la foguera de la seva independència enfront la Gran Bretanya. Aquell dia, farts de pagar impostos pel té, uns colons disfressats d’indi van llençar a la mar tot un carregament d’aquesta herba. Un fet que va provocar represàlies de la metròpoli que no farien sinó alimentar i radicalitzar aquells “indignats” que acabaren essent exemple per la resta d’habitants de la colònia que dos anys més tard es va aixecar en armes contra aquella metròpoli.

Els sud-americans també tenen la seva espurna, molt menys coneguda, en la revolta de Socorro, actualment municipi de la província colombiana de Santander. Els excessius impostos sobre l’aiguardent i el tabac aprovats pel govern espanyol van provocar que el 16 de març de 1781, Manuela Beltrán, una comerciant de la vila, estripés públicament l’edicte . Al crit de: “Visca el Rei i mori el mal govern”, la dona encén els ànims dels ciutadans que creen una junta o comuna que els farà ser coneguts com “comuneros” i que presenta les seves reivindicacions al governador que acaba cedint a les seves pressions, rebaixant els impostos i accedint a totes elles mitjançant les capitulacions de Zipaquirá. Però, com era d’esperar, el temps just per rebre reforços de la metròpoli i reprimir el moviment que, malgrat tot, queda en el record per exemple d’altres llocs i de la mateixa Nueva Granada, l’actual Colòmbia

Un tret de sortida

La situació l’any 1811 és força diferent. Napoleó ha ocupat Espanya i el exercits colonials s’han d’espavilar com poden, sense esperança de reforços peninsulars, quan esclata una revolta, cosa que comença a sovintejar. Revoltes que, seguint l’exemple de Socorro, declaren l’amor pel rei però reclamen més drets pels americans. Fins i tot alguns plantegen que el rei espanyol faci com el seu homòleg portuguès que el 1808 ha anat a residir a Brasil, és a dir, que s’instal·li i governi des de les colònies.

És en aquest marc que les reivindicacions van pujant de to arreu. Un d’aquests llocs, significativament important, és Cartagena de Indias. Una ciutat de quasi 20.000 habitants considerada en aquell temps com la quarta plaça més important de les colònies americanes, només superada per Ciutat de Mèxic, Santa Fé de Bogotà i Lima.

Rica i poderosa, la ciutat –que durant molts anys ha controlat el tràfic d’esclaus de tot el Carib– decideix el 22 de maig del 1810 crear una Junta Autònoma de Govern que deposa les autoritats espanyoles però segueix declarant la seva fidelitat al rei Ferran VII. Més d’un any després, vista la manca de resposta del rei, la mateixa Junta Autònoma de Govern decideix fer una passa més i declarar unilateralment la independència el dia 11 de novembre del 1811 (un altre 11-11-11). Curiosament, Socorro se li ha avançat i ho ha fet uns mesos abans. Però serà Cartagena de Indias la que passarà als llibres. Més que res, perquè, quan els francesos marxin d’Espanya i Ferran VII torni al poder, serà aquesta ciutat la que assetjaran les tropes espanyoles com a primer pas per l’anorreament de les Provincias Unidas de Nueva Granada, l’estat federal creat en aquest interval de cinc anys.

Una cursa d’obstacles

Però aquests cinc anys durant els quals els actuals colombians van poder tastar una independència que desprès arribaria definitivament, no van ser una bassa d’oli. Quan el 27 de novembre del 1811 es reuneix el Congrés Republicà que agrupa totes les comunitats partidàries de trencar el jou espanyol, immediatament es defineixen els dos corrents que lluitaran, fins i tot amb armes, durant els cinc anys de llibertat que es coneixen com el temps de la “Patria boba”.

Les posicions, federalista una i centralista l’altra, només tardarien un any en arribar a les mans. El 2 de desembre de 1812 la batalla de Ventaquemada marca l’inici de la primera guerra civil colombiana. Per sort, un any i escaig més tard, els dos bàndols arriben a un acord que sembla posar fi a les disputes. Però és més per cansament que per convicció i l’aparició de Simón Bolívar un any més tard, complicarà novament les coses en posar-se aquest del costat dels federalistes. Lamentablement, serà l’arribada dels espanyols que tancarà el tema. No tant decantant la balança a favor d’una o altre forma d’independència sinó tornant les coses al estatus anterior. El colonial.