Una major densitat de plantació de ceps millora la qualitat del raïm, però si és gaire elevada condiciona la mecanització.
La verema mecanitzada ha reconduit els ceps a una conducció en emparrat que en la vegetació més controlabe. Aquest és un fet que ha conduït també a una concepció diferent de la disposició dels ceps en la plantació. I no perquè es plantin de diferent manera, sinó perquè es plantin de diferent manera, sinó perquè es pot ajustar força més el marc de plantació, tot cercant el màxim aprofitament de la capacitat radicular en l’explotació del sòll i una menor càrrega per cep, que en millora la qualitat del raïm. Plantar a 2,80m per 1,40m, obeïa a un moment en que el treball del conreu es basava en la tracció animal i l’esforç humà, que tot això superat que fa caduca una concepció en una hora obligada. La màquinaria de collir raïms vol una condició dels ceps en emparrat de 2,40m-2,60m per 1.1,20m, suficient perquè dóna un total teòric d’entre 3.000 i 4.000 ceps per hectàrea.
La quantitat de ceps/hectàrea resulta augmentada en 1.000-1.500 ceps. Tot això no tindria més sentit si no fos que es diu que si la quantitat de quilos de raïm per hectàrea fos indiferent si la mateixa s’obté en un altre marc de plantació. Però no, quan es parla de vi de característiques molt pròpies, la producció repartida en més ceps dóna millors connotacions que si la mateixa es fa en un marc més ample. Tot acaba en allò que anomenem densitat de plantació nombre de ceps per unitat de superfície. I el que és que un marc més petit el nombre de ceps és més gran que un marc més ampli. De fet, la producció no ha de variar d’una densitat a altra de plantació, més o menys ceps, ha de ser la mateixa, allò que sí varia és que un cep amb menys càrrega pot aportar millors components al raïm.
En tot cas, la càrrega ha d’estar proporcionada al vigor dels ceps, cosa que vol dir que un cep excesivament dèbil doni millor qualitat de raïm que un cep de més vigor. També que un cep vigorós no és el més idoni per obtenir un raïm més qualitatiu. Ni una cosa ni l’altra. En la poda diem que la càrrega ha de ser proporcionada a la capacitat del cep per produir el millor raïm. Vol dir que la concepció és que el cep porti aquell nombre de borrons, situats el més a prop de la base del sarment, que li correspongui per millorar la producció qualitativament. De tot això els conreadors en són conscients i responen a un conreu prou assenyat, bé que sempre pot haver-hi la temptació de produir més.
Això d’un marc, més estret o més ample, no sempre s’entén de la mateixa manera, perquè la valoració no és fàcil per al conreador. Si ho és, en canvi, el nivell productiu dels ceps, si porten més o menys raïms, cosa que salta a la vista sense que faci falta intervenció de cap sistema sofisticat de control qualitatiu. En vi negre, on s’exigeix més atenció en l’objectiu del máxim de qualitat, el marc de plantació convé que s’ajusti al màxim de densitat. En blanc amb destinació no concretada, que pot anar cap a cava o cap a vi jove, el marc de plantació es contempla més o menys, que no vol dir que no es contempli, perquè no es valoren els mateixos paràmetres, a excepcio feta d’un raïm blanc per a vi singular, on no es valora la producció, sinó el tipus de cep, càrrega i disposició del borrons. És a dir, que s’hi valora l’enfocament de la producció.
En el nostre entorn, la major densitat de plantació se situa en uns 4.000 per hectàrea, que permet mantenir un cep de cert vigor i la màxima colonització del sòl per part del sistema radicular dels ceps. Més ceps per hectàrea, és clar que és possible, pero s’entra en contradicció amb la mecanització del conreu. No de la verema mecanitzada que no l’afecta la quantitat de ceps dins un estàndard. Es tracta de la mecanització dita del conreu com a tal, les labors i els tractaments bàsicament, que requereixen un espai perquè les màquines tinguin un treball fàcil. Més densitat de plantació fa que s’hagi de donar un canvi en la concepció del tractors i de les màquines de tractaments. Possible, és clar que sí, però entraria en joc la qüestió de la rendibilitat de l’explotació.
Entès de forma global, avui no és tan fàcil anar a plantacions de més densitat de ceps. I diem de forma global perquè el conreador no pot contamplar una producció molt concreta si no ve avalada per un pla per obtenir una rendabilitat que compensi la major despesa. I es pot preguntar per què no mantenir la densitat de 2.400 ceps hectàrea que és folgada per al pas de les màquines? Cert que es pot fer un plantejament tal qual ha estat concebut fins aquest mment. Doncs perquè el vigor dels ceps és més que el que es dóna en una densitat elevada i obliga a intervenir-hi més en el control de la vegetació que alhora, dificulta arribar els productes pesticides si és necessari fer un control de possibles paràsits. Pot ser que un dia tot això dels pesticides serà superat i es podrà concebre de forma diferent i no faran falta els tractaments.
Però queda allò de les labors que no es poden suprimir si es vol un conreu més viable. Les labors són cabdals perquè l’aigua s’aprofiti al màxim, que és indispensable per mantenir el nivell productiu en termes generals. Que hi hagi conreadors que passin a un conreu és viable, però en l’enfocament de conreu, la densitat de plantació s’ha de contemplar de forma diferent.
Això d’un conreu entreherbat, amb herba compartint l’aigua destinada als ceps, no és alló que més interessa quan no es contempla una producció molt concreta. I es digui allò que es digui, això sols està a l’abast d’uns pocs, fins i tot ni a l’abast d’uns pocs de d’un punt de vista de pros i contres. Però queda la valoració de cadascú.
No cal dir que en cada època o moment hi ha tendències que venen marcades per allò que es dóna. I si el conreu dels ceps ha evolucionat prou, i la màquina, es qui imposa el ritme, tot és questió d’adaptar-se a la mateixa. Cosa que ja fem els conreadors que sabem prou quan cal veure les coses i conduir-les d’una manera o altra. Avui tota plantació de ceps ja es contempla en planta empeltada i pensada per a ser mecantzada. És clar que el pas d’una conducció dels ceps no es pot fer d’un dia per l’altre, més aviat adaptar-se a les exigències de cada explotació, però amb mires de futur. Diguem el previsible futur, perquè no sempre es veu amb tanta claredat com per veure-li. Però sí una adaptació progressiva a mesura de les possibilitats. I si la mecanització demana emparrat i augmentar la densitat de plantació fer-ho.
Afegeix un comentari