L’Hem fet com els de Vilafranca, un assaig a plaça. El tres de deu el tenim molt bé. El quatre ja és més especulatiu, tot i que la prova va arribar molt amunt...
M’ho explica l’amic terrassenc. Falten tres dies per la seva diada i el trobo convençut que tindran un premi a l’esforç. En saber diumenge que no havien aconseguit l’objectiu vaig pensar: “Deu estar fotut...”
“Som la festa, som un poble en moviment,
Aixequem castells dels somnis de la gent”.
És la lletra que clou el film Enxaneta, que en tres dimensions, ha fet TV-3. La vaig veure dissabte el migdia, una hora molt castellera i poc cinèfila. “Feia anys que no anàvem a una sessió de cinema matinal”, comentem tot comprant les entrades. El poema final toca la fibra sentimental i és un bon colofó d’una pel·lícula excel·lent. El vers “aixequem castells dels somnis de la gent” és interessant perquè encaixa amb el que va expressar-se a Terrassa el diumenge. Es volia atènyer a un ambiciós objectiu i no va ser possible. Dies abans havien fallat les enxanetes, ara el castell es plegava, dos cops, abans de coronar-se. Però el somni, la dèria, l’ambició no s’abatia.
Una furgoneta anomenada Carro gros és una de les peces protagonistes de la pel·lícula. Viatja amb ella una família castellera –avi, parella i quatre fills– irreal i ideal. Tots s’entenen i són de colles diferents. I aporten parers sobre el fet casteller.
El cotxe recull la gent i recorre terres castelleres –un paisatge potser massa ruralitzant–, i enllaça la plaça de toros de Tarragona amb la festa dels castells. El gruix de la pel·lícula és el tou d’imatges preses durant el concurs de Tarragona de l’any passat, amanides amb actuacions a Valls, Terrassa i Vilafranca. La veu narradora, d’una anònima enxaneta –totes les encanetes són femenines, quin canvi, quin avenç!– va explicant les vivències i les emocions.
Espectacular, senzillament espectacular. Una pel·li que fa goig veure-la, tot i l’inconvenient de les ulleres per desxifrar les tres dimensions. Però les imatges de la plaça de toros projectades a la pantalla gran fan impacte. El crit del David Miret: “Au, vinga!”, ressona per tota la sala. Les vistes zenitals, els plans voladors a ull d’ocell –ara en diuen spiderman– arrodoneixen una visió que, malgrat ser coneguda, resulta del tot inèdita: l’arrenglerament de les pinyes, la multitud que prem, els braços fets arrels, les visions subjectives dels castellers que pugen, aconseguides amb les càmeres que alguns d’ells portaven penjades...
La Mariona, vilafranquina, és l’enxaneta més petita que parla. Diu sense vergonya: “Fer un castell no em fa pòr perque hi ha gent a sota” perquè explica que te por de passar per un pont “perquè no hi ha ningú a baix”. És interessant aquesta vivència per la riquesa humana que conté: no tinc por perquè hi ha gent. És la solidaritat. La Sara Viñas, dos de la Vella, s’explica com una dona gran. “Jo no deixaré la colla”, i la Roser Herreros, folre de Mataró, apunta tot el garbuix emocional d’una adolescent: “Fer castells dóna vida”. I el Llatzer Magrinyà,vallenc, diu que els castells “enganxen”. Els més grans. L’Helena Llagostera, dels Joves, el David Miret, de Vilafranca, i el Miquel Botella, de Sants, tenen opinions més forjades i contundents.
Tots expressen el vers final del film: “Enfilada dalt de l’arbre no tinc por...”
Afegeix un comentari