Va ser fa només cinc anys, encara que, tal i com van les coses, sembla que ja fa una eternitat que els iraquians varen saber que qui els havia atemorit i manat durant vint-i-cinc anys, Saddam Hussein, havia estat penjat d’una corda, a trenc d’alba i amb l’alcorà entre les mans.
De fet, tot sembla indicar que els soldats americans han abandonat Iraq uns dies abans per temor a possibles represàlies amb motiu de l’aniversari d’aquella execució que, a dreta llei, varen fer els propis iraquians després que els invasors els fessin entrega del fins aleshores “rais”.
UN CAMÍ DIFÍCIL
La vida no semblava prometre-li gaire cosa a Saddam Hussein. Nascut en una família molt pobre, sense pare i educat pel segon marit de la seva mare, illetrat i brutal, el noi hauria començat a treballar de pastor als 6 anys per fugir d’aquell infern als 8 i posar-se sota la protecció d’un oncle matern amb el que acabaria anant a Bagdad per fer de venedor ambulant de cigarretes, aprendre l’ús de les armes i casar-se amb la seva filla, cosa que li hauria donat una família adoptiva a la que seria fidel.
Enrolat en una cèl·lula clandestina del partit socialista Baas, afiliat a l’internacional socialista i partidari del nacionalisme àrab laic, acaba a la presó per haver assassinat un informador de la policia. També participa en un cop d’estat que fracassa l’any 1956 i l’any 1959 forma part del grup armat que intenta assassinar al general marxista Kassem que havia pujat l’any abans al poder amb un cop d’estat. Però el seu paper, elevat per la seva propaganda oficial a protagonista durant la seva presidència, sembla haver estat força irrellevant tot i obligar-lo a exiliar-se a Síria. Allà, de pas cap a Egipte, fa una coneixença que li serà providencial. El secretari general del partit Baas Michel Aflaq.
Mentre fa estudis a El Caire, la lluita al seu país segueix, Fins que, l’any 1963, els grups del partit Baas comandats pel general Aref derroquen al general Kassem i Saddam Hussein decideix tornar-hi, passant novament per Síria on Aflaq el converteix en responsable de coordinació entre les faccions sirianes i iraquianes del partit. Un càrrec que li permet fer-se veure al temps que planifica l’assassinat del ja president Aref que, lentament, ha bandejat al Baas. Però el complot és descobert i Hussein torna a ser detingut. Podrà escapar de la presó i passarà a la clandestinitat reorganitzant el partit.
UN MIRATGE
La caiguda del president Aref gràcies a l’anomenada “revolució blanca” permet al Baas, com a bàndol més organitzat, reconquerir el poder. Saddam Hussein, gràcies al recolzament dels seus incondicionals, aconsegueix convertir-se, amb només 31 anys, en el cap dels serveis de seguretat i vicepresident de l’oficina revolucionària. Tres anys després, fruit d’una feina curosa d’eliminació de contrincants, arriba a la vicepresidència del govern i al control absolut del partit.
És aleshores quan el partit decideix nacionalitzar el petroli per poder iniciar el desenvolupament del país i la seva modernització. Fins i tot amb pactes amb els partits autonomistes kurds als que garanteix l’autonomia, el respecte per la seva llengua i fins i tot l’elecció d’un parlament autònom que controla el seu propi pressupost. Però mentrestant, Saddam Hussein ha anat acumulant prou poder com per intentar la maniobra definitiva. El 1979, curiosament gràcies a una renúncia “precipitada per motius de salut” del president Hasan-al-Bakr, es converteix en president i convoca d’urgència una assemblea general del partit Baas on 22 integrants son acusats d’alta traïció i executats sumàriament a les portes mateixes d’on segueixen les deliberacions. El miratge d’un Iraq modern, pròsper i democràtic s’esvaeix de cop. Arriben 24 anys de dictadura sense oposició i amb dues comunitats, la xiïta i la kurda, perseguides i represaliades per un règim clarament personalista on Saddam Hussein fa i desfà.
LA TEMPESTA DEL DESERT
El març del 2003, seran els EEUU, amb la col·laboració britànica i espanyola, els que li pararan definitivament els peus després d’haver-lo ja derrotat a la guerra de Kuwait. Dos mesos desprès caurà Bagdad i el 13 de desembre, Saddam Hussein serà localitzat i detingut en un refugi subterrani de tres metres quadrats on l’acompanyen una pistola, dos metralladores i una maleta amb 750000 dòlars.
És el moment de la justícia. Però la primera de les acusacions ja es considera suficient com per, el maig del 2006, ser formalment acusat de crims contra la humanitat en base a la nova constitució iraquiana que ell no reconeix. El 5 de novembre d’aquell any és condemnat a ser penjat a la forca, desestimant la seva petició de ser afusellat. Confirmada la sentència per la cort suprema iraquiana, el matí del 30 de desembre, a les sis del matí hora local, es compleix la sentència. No sense que abans els nord-americans, els seus carcellers oficials, facin entrega del presoner a les autoritats iraquianes. Un dia que pels sunnites als que ell pertany, és sagrat i durant el qual es sacrifica un animal. En un barri de Bagdad de majoria xiïta (els seus enemics). Amb la sala d’execució plena de xiïtes que no paren de corejar el nom del seu principal opositor Moqtada al-Sadr i que no s’estan de filmar d’amagat l’acte per desprès difondre’n les imatges. I amb la conducció posterior del cos a casa del primer ministre on es fa una festa “d’alliberament. Tot sembla planificat per magnificar l’ofensa de mig Iraq contra l’altra meitat. Per seguir mantenint l’estat de guerra interna. L’amenaça que reneix amb la marxa dels soldats americans.
Afegeix un comentari