Coneguda la història sagrada i, sobretot, el que ha hagut de patir el poble jueu després del seu èxode, no seria d’estranyar que una part dels seguidors d’aquella religió tinguin dubtes sobre la bondat de la decisió de Moisès d’agafar les cames i fugir en busca de la terra prohibida. Els jueus havien aconseguit que el seu Déu, a base de les set plagues, li mostrés al faraó qui manava a Cadis i tot sembla indicar que haurien pogut aconseguir millorar sensiblement el seu estatus en unes hipotètiques negociacions a l’ombra d’alguna piràmide. Però probablement Moisès era un home d’idees fixes i va aconseguir traslladar al seu poble la necessitat d’emprendre la llarga travessa del desert. Una qualitat que, pel que sembla, no anava de bracet amb un bon poder de convicció. Desaparegut uns dies per anar a pregar a la muntanya, els seus no van tardar en adorar el vedell d’or. En girar-li la cara.
Amb en Rodríguez Zapatero sembla que ha passat alguna cosa similar. Carregat de bones intencions –cal suposar que honestes, per alguna cosa el van batejar com a Bambi– va intentar dur al seu poble, als seus correligionaris, cap a la terra de la justícia social, els drets universals i el subsidi permanent. Però, mentre ell pujava al Sinaí del G-8 per entrevistar-se amb el Déu Obama, aquests seguidors s’anaven convertint al déu de l’especulació i la despesa desenfrenada. I com que, no content amb pujar el Sinaí, va voler passar pel temple de Brussel·les dedicat a la deessa Merkel, pel Taj Mahal de les economies emergents i pel Matxu Pitxu sud-americà, la tornada a casa el va posar davant una realitat que el va superar. I en comptes d’agafar el fuet de Moisès per redreçar l’esquena dels seus, va optar, com Moisès amb el seu germà Aaron, per passar el relleu. D’una forma absolutament matussera i especialment conflictiva. Potser amb l’esperança que, designant Rubalcaba per dur-lo a l’escorxador i reservant Chacón per la successió, el seu projecte tenia opcions de seguir dirigint als seus correligionaris.
Una idea que la realitat sembla contradir. Hi ha massa fidel que, havent tastat la mel de l’Egipte oficial, es nega a seguir al PSOE en la travessa del desert que hauria d’emprendre cap a la terra promesa. Els missatges de renovació, de purga o de regeneració que alguns han començat a treure a la llum tímidament, van sent derrotats i escombrats un darrera l’altre. La renovació catalana del PSC acaba en un desplaçament del centre de poder des del Baix Llobregat al Vallès Occidental tot i el posicionament o l’oposició d’alguns col·lectius. No ens enganyem. Ni les declaracions d’Ernest Maragall reclamant llibertat de vot ni les baixes del Penedès per desacord amb la línia del filial, inquieten Nicaragua. Allà no volen fer cap travessa real del desert. Ells ja estan bé a l’Egipte de l’oposició. Com també hi està el PSOE. La prova la tenim en la reunió del proppassat cap de setmana. La candidata “in pectore” del secretari general sortint reclama el seu lloc hegemònic i únic al sol. Ser la nova estrella d’orient del partit. Però el seu oponent, el candidat derrotat a les eleccions generals, a més de plantar-li cara, reclama també que el partit es quedi a Egipte. Que tot segueixi igual per aconseguir perllongar el seu estatus i el dels seus. I no content amb derrotar la moció que exigeix la retirada dels candidats que “empitjorin els resultats del partit”, treu pit i presenta, de cara al congrés que haurà de decidir qui té les claus de la casa, el doble de signatures que la seva rival. La baralla està servida. Però amb una premissa clara. No es lluita per cap ideal. Es lluita per la cadira.
Afegeix un comentari