La mirada russa

La noia russa parla de la màgia del pessebre i de la força del país. Ho ha descobert en fer el salt des de l’estepa moscoviana a les terroses terres penedesenques. I ho explica en la interessant publicació Aportacions al Pessebre que ha fet l’Associació de Pessebristes de Vilafranca per celebrar els 60 anys de la seva fundació
UN MÓN LAIC és el que exposa Maixa Kharchiladze, la noia russa que per amor va fer el salt –com el mític espia...– de Moscou a Vilafranca. El Nadal rus o soviètic es basava en l’avet. A Rússia en tenien tants com volien i podien tallar-los alegrement –els calia un permís especial de l’alcalde barri? o del soviet del bosc?– i portar-los a casa. El guarnien i el Pare Noel –ella diu pare Noel i però expliquen que durant anys la cultura laica soviètica parlava del Pare Hivern– portava regals. La seva família evitava la fantasia del regal caigut del cel i des de sempre va saber que els regals els compraven els pares. Com aquí i arreu.
Maixa descriu –un dia podria fer-ho extensament– unes pinzellades del Nadal rus, totalment laic i sense cap connexió amb la narració que aporta a la festa de l’hivern la corrent religiosa cristiana. Insinua una aproximació a l’ortodòxia incapaç d’entendre del caganer...
LA “MÀGIA” DE NADAL no la va experimentar fins que descobrí, a Catalunya, el pessebre. Explica que l’arbre de Nadal “té estètica, bellesa, olor,...”, però li manca esperit. Diu: “Les figures del pessebre es converteixen en éssers màgics amb vida pròpia, cosa que no passa amb les boles de l’arbre de Nadal”.
Escriu que el pessebre té enigma, contingut, simbolisme, estètica i que el paisatge i les figures –algunes kitsch altres ben boniques– creen “un joc d’ombres i de llum que el proveeixen d’un magnetisme únic”.
És prou explicita per descriure breument un grapat de consideracions i emocions que també tenen les persones formades en la tradició cristiana occidental, però que a vegades no afloren tant o són viscudes més rutinàriament.
LA FORÇA DEL PAÍS és l’altre tema que impacta del seu treball. De la capacitat pessebrística, Maixa passa a afirmar: “La societat catalana té una gran capacitat de mobilització per aconseguir un objectiu” i  evoca la dedicació innata i altruista de la gent a fer activitats culturals de grup. Ella parla per proximitat dels castells i menciona tot el folklore festamajoner i els pessebres. Poden afegir-s’hi més coses, àdhuc de tradició totalment laica –els ateneus populars, per exemple–.
El més notable és que ho contraposa a la seva cultura de l’est europeu i desmenteix que la gent d’allà, que no fa coses col·lectives, es forma, llegeix els clàssics o escolta musica. “És un dels tòpics més comuns dels nouvinguts. El tant per cent de lectors allà no és tan elevat com ens imaginem”. I conclou: “Allà un gruix considerable de la societat no sap on conduir la seva energia, com canalitzar les inquietuds, com organitzar el temps lliure i, sobretot, no sap participar en un projecte comú sense ànim de lucre, senzillament, per passar-s’ho bé”.
CONSTATEM-HO. No fa massa, aquestes afirmacions s’haguessin titllat de propaganda anticomunista. Ara cal explicar-ho i rumiar-ho en un profitós intercanvi d’opinions i experiències per evitar les contraindicacions que comporten. És engrescador que una noia russa ens recordi la força organitzativa i la capacitat d’altruisme que tenim.