Considerar que el que està passant a Caixa Penedès (o caldria dir a l’Obra Social de Caixa Penedès, vista la integració d’aquella al Banc Mare Nostrum?) és un fet aïllat en les noves formes de funcionament que, lenta i inexorablement, han anat envaint la nostra societat, és una il·lusió. Entesa en el més material dels sentits de la paraula, és a dir, un miratge enganyós. Només cal passejar la vista pels titulars de les agències de notícies –a voltes exagerats però generalment veraços– per adonar-se de com certs missatges han anat calant en els comportaments de la gent que té responsabilitats. I com aquella puresa original del servei a la comunitat i el sacrifici que això comportava a molts nivells de funcionament de la societat, han anat esdevenint una prestació de pagament que, a més, no assegura ni eficàcia, ni eficiència i, fins i tot, ni tan sols transparència. Però que sol garantir, això sí, el cobrament dels serveis prestats. No deixa de ser curiós com, quan es parla dels ja famosos plans de pensions multimilionaris dels directius, sovint s’estalvia l’adjectiu “garantits” que els acompanya. I això, en un temps en què ningú s’atreveix a garantir ni els llocs de feina, ni les pensions, ni tan sols els crèdits a les persones solvents.
Aquest canvi de valors en benefici de la butxaca pròpia no és, però, l’únic. Perquè si passem per dues informacions aparegudes aquesta setmana, podrem constatar com, per exemple, també s’ha desvirtuat el concepte de solidaritat social. Negar-se a fer retallades pressupostàries en un organisme tan vilipendiat com les obsoletes Diputacions Catalanes, sona més a “Santa Rita, Santa Rita, lo que se da no se quita” que a repartiment just de càrregues i prebendes entre els ciutadans. Encara que després es vulgui, en plena investigació sobre el tema de les dites “motxilles”, justificar amb l’excusa del suport als petits ajuntaments que, pel que se’n hauria de deduir, estan abandonats de la mà del Déu Generalitat. Igualment, negar-se a debatre el paper i el funcionament del Senat, tot i fer-se públic que ses senyories comencen a cobrar un mes abans de prendre possessió mentre les factures de l’administració es paguen, en el millor dels casos, a dos o tres mesos del venciment es indignant. Com ho és saber que els taxis de Madrid sobreviuen en part gràcies a la sucosa targeta de crèdit que rep cada un dels senadors per pagar els seus desplaçaments per la “Villa y corte”. A càrrec dels pressupostos generals, és clar. És evident, com deia algú, que la solidaritat ben entesa comença per un mateix.
Un canvi de valors que cada cop més gent considera insostenible. Que cada cop més ciutadans reclamen que canviï, per recuperar aquells valors d’honestedat no judicial, responsabilitat irrenunciable o sacrifici silenciós que, tot i ser antics, van dur la nostra societat fins on estava fa uns anys, abans d’errar el camí en arribar la cruïlla de la prosperitat econòmica. Una recuperació de valors que, lamentablement, cada cop sembla més inabastable si pensem en el que caldria per arribar-hi. Perquè, per posar només un exemple, que mossèn Rubalcaba o la legionària Chacón hagin de ser els que donin un nou sentit a la nostra socialdemocràcia, sembla una broma de mal gust. Com ho sembla que la responsabilitat de reubicar el socialisme català en la societat catalana passi pel Buda Iceta o la Mare de Déu de Montserrat Tura. Tothom parla de saba nova però ningú sembla disposat a arrencar les vinyes velles i a llaurar la terra. Potser perquè tothom intueix els tresors i els morts que hi ha enterrats entre els ceps i dels que li caldria donar explicacions. O, no siguem tan mal pensats, tothom és conscient de les pedres que caldrà aixecar i retirar per tornar a fer fèrtil la terra. Per tant, millor que ho faci un altre.
Afegeix un comentari