Pàgines viscudes

Considerar ara que la burgesia catalana ha abandonat Spanair a la seva sort i, amb això, ha fet una traïció a Catalunya és un argument curt de mires. Primer perquè a qui ha abandonat a la seva sort és a Barcelona, no a una Catalunya que, majoritàriament, s’ho mirava de lluny. Però segon i més important, perquè aquesta ha estat una actuació que ja porta temps repetint-se i, que se sàpiga, ningú havia piulat fins ara. O potser quan el govern central va iniciar l’atac frontal contra el nostre sistema de caixes, la nostra burgesia es va arrenglerar al costat d’aquestes ajudant-les a assolir els nivells de solvència que les proves d’estrès reclamaven? I quan la Generalitat va descobrir en carn pròpia el que senten molts ciutadans en arribar a finals de mes i no poden pagar les seves factures, on era aquesta mateixa burgesia? Com és que no es va llençar a comprar bons del conseller Mas Collell per evitar al país aquella vergonya torera que empenyia als empresaris catalans de principis del segle passat a fer mans i mànigues per evitar fallides i tancaments de fàbriques? O és que això només passava a les Pàgines Viscudes del Folch i Torres?

A la vista de com han anat les coses, potser haurem de començar a pensar que sí. Que la realitat de la nostra societat no era la del abnegat senyor Esteve o la d’aquell empresari model que ho posava tot al servei de la seva estimada pàtria i s’aixecava a les cinc del matí per estar al peu del canó quan obria la seva fàbrica. Potser comencem a necessitar un bany de realisme. I hauríem de començar a pensar que si la burgesia catalana, aquella que tenia els diners, va apostar pel tèxtil de casa nostra no fou per donar llocs de treball o enaltir el prestigi de la seva Catalunya, sinó per poder vendre filatures i pana als països europeus que la necessitaven, especialment en temps de guerra, ja fos colonial o mundial. És a dir, per fer negoci. I que si va construir l’Eixample barceloní, amb Palau de la Música, hospital de Sant Pau i Sagrada Família inclosos, no fou per amor a la seva terra sinó perquè els temps i els mitjans de comunicació no els permetien anar a construir la casa Milà a la Cerdanya o a Marraquesh per residir-hi. És a dir, per manca d’oportunitat. Un handicap que, a més, els permetia quedar bé amb l’entorn. I clar, ara, aquesta oportunitat de fugir nord o sud enllà, ha arribat de la mà de la globalització. I amb ella, la possibilitat d’escriure unes noves Pàgines Viscudes

Unes Pàgines Viscudes del segle XXI en les que el dolent ja no és l’encarregat de la fàbrica afeccionat a l’aiguardent i que maltracta la pobre nena que fa anar el teler per ajudar a la seva mare malalta sense que l’amo de l’empresa ho sàpiga. Ara l’argument s’ha modernitzat. I el dolent és un especulador corporatiu, sense cara i amb seu en un paradís fiscal, que té collada la meitat de la població –a través dels crèdits o les participacions preferents– amb el coneixement i fins i tot l’aquiescència dels amos del país. En una realitat on els vincles de sang i pàtria que tant agradaven a Folch i Torres han passat a millor vida per deixar pas als de diner i poder. I on tot s’hi val a l’hora de treure faves d’olla. Si per fer pujar les accions d’una companyia aèria estatal se’n ha d’ensorrar una de catalana, es fa i llestos. I si ho fan uns catalans, membres destacats de la burgesia catalana, tant se val. Si per aconseguir l’objectiu de la recentralització del país s’ha d’ensorrar un altre país com Catalunya –una regió segons ells– a base de no pagar-li els deutes, es deixa de pagar i prou. Com resava la pel·lícula dels germans Coen, curiosament sembla que no doblada al català, “No es país para viejos”.