La pell de la ceba

Qualsevol excusa és bona per difondre una mica més el coneixement d’allò que ens envolta. Sobretot allò que, tot i ser notícia de portada, mai arriba a ser notícia explicada. Com el cas de l’erupció submarina de l’illa canària de Hierro. Per això, quan just es compleix el centenari de la mort de l’home que va aclarir alguns aspectes relacionats amb tot això, el croat Andrija Mohorovicic, sembla un bon moment per aprofundir una mica més en com és la nostra Terra.

Fenòmens com els de Hierro potencien l’idea d’una terra amb una escorça dura i sòlida i un centre més o menys líquid en estat de fusió. Una idea que tothom acceptava al segle XVIII però que avui no hauria ni de passar-nos pel cap.
Del bunyol a la ceba
Aquesta idea primitiva es pot entendre si pensem en un bunyol acabat de fregir. La crosta sòlida i freda amaga a l’interior una massa espessa absolutament calenta que, si trenquem la primera, flueix cap a l’exterior. Un model que, d’entrada, permetria explicar perfectament el comportament d’un volcà. Una esquerda o punt feble per on sortiria el material fos de la massa interna de la Terra que, en refredar-se, solidificaria. De fet, quan geòlegs o miners feien perforacions cap al centre de la Terra, podíen constatar com, a mesura que augmentava la profunditat, ho feia també la temperatura. Però també veien que, si la progressió de les capes superficials (la pell de la ceba) hagués seguit al mateix ritme fins al centre de la Terra, faria molts segles que el nostre planeta hauria esclatat, incapaç de mantenir confinat el material intern a una temperatura que l’hauria transformat en vapor. Com una olla a pressió embussada que seguíssim escalfant sense parar.
Com explicar aquesta contradicció? Un possible camí per on els duia la lògica era pensar que la Terra estava formada per capes concèntriques de materials diferents. Que els materials centrals tenien un punt de fusió més alt. I que això permetia mantenir-los sòlids malgrat la temperatura.
Pensarien, a més, que no tota la calor de la Terra provenia del centre calent. Que una part es generava prop de la superfície. Pel moviment i fregament de les masses externes. I, ajuntant les dues coses, explicaven que els materials centrals, tot i estar calents, no es tornessin gas i, per tant, no fessin explotar la Terra. Tot i que, com l’escalfor del bunyol, la calor busqués una sortida cap a l’exterior.
Lògicament, sembla que aquestes capes haurien de ser concèntriques en estar cada una comprimida entre dues més. Però què passava amb la capa superficial? Doncs que, en no tenir una capa superior que l’oprimeixi, podria tenir diferents gruixos en diferents punts. Com la capa de terra que envolta una ceba quan l’arrenquem.
La intuició del geni
Mohorovicic havia estat molts anys dedicat a la meteorologia del seu país, Croàcia. Però quan l’any 1909 es produí el terratrèmol de Pokuplje, al sud-est de Zagreb, tingué accés als registres dels sismògrafs instal·lats des de feia poc a la regió. I començà a interessar-se per les ones que aquests registraren. Molt més duradores que el terratrèmol en si mateix i amb clares estructures de repetició que feien pensar més en rebots d’ones que en moviments nous o continuats. Si fa o no fa, com quan hom sent un crit i el seu eco, i no pensa que puguin ser dues persones diferents que criden amb un cert desfasament.
Els rebots, cas de ser certa la teoria del bunyol, haurien d’haver estat més simples. Per un doble motiu. Primer perquè les ones, en entrar en líquid “s’apaguen”, en veure dispersada la seva energia. I segon perquè aquestes ones només rebotarien en una superfície –la que separaria el sòlid de la crosta del líquid interior– i, per tant, només podrien generar una rèplica.
D’aquí que Mohorovicic proposés per la Terra una estructura de capes concèntriques de materials de densitats diferents. Capes que les ones sísmiques del terratrèmol travessarien a velocitat variable. Però que, arribades a una superfície de separació podrien travessar-la –desviant-se o no– o rebotar segons les condicions. Bàsicament la diferència de densitats i l’angle d’inclinació amb quèimpacten. Un fet que explicaria, a base de rebots i contrarrebots, la complexitat del registre dels sismògrafs. Però que també permetria calcular la profunditat on es produeixen. A partir del temps que separi les arribades de l’ona directa i la que ha anat i tornat fins el canvi de capa (discontinuïtat en diuen els científics) i la velocitat de propagació. Un càlcul que permeté a Mohorovicic avançar que la primera capa de la Terra, la pell de la ceba, feia 54 km de gruix.
Les correccions dels seguidors
Anys més tard, els seguidors dels seus estudis li esmenarien la plana. No en el concepte, sinó en els detalls. La capa superficial que ell creia regular, va resultar tan irregular com la pasta de pizza acabada d’escampar damunt del marbre amb les mans. Amb zones més o menys gruixudes segons la forma com s’ha fet l’operació. I que manté aquesta irregularitat, que va des dels 7-8 km de les zones més primes als quasi 60 de les més gruixudes, en no tenir el corró que iguala el gruix de la pizza.
També demostrarien, analitzant més o fons les ones, l’existència d’altres capes i discontinuïtats a major profunditat. Però, convençuts de la genialitat del mestre Mohorovicic, li van dedicar la primera. La que ell va deduir. La discontinuïtat de Mohorovicic que separa els materials que trepitgem i coneixem de tota la resta. De totes aquelles altres capes que com en una ceba, només podrem conèixer i estudiar quan siguem capaços de tallar el planeta per la meitat o de fer un túnel com els cucs que s’endinsen en una ceba.