Un punt i seguit

Un punt i seguit o, potser, un punt i apart. Ens agrada més, però, un punt i seguit en la tasca de despertar el camp quan arriba un nou any. No s’ha canviat d’actuació pròpiament dita i no s’ha donat continuïtat a la mateixa. Allò que dóna vida a una actuació passa per la fase inicial i acaba quan la collita ja és a resguard. I el cicle productiu dels ceps, de la vinya si es vol, ja ha acabat quan els raïms són entrats al celler, com a mínim el cicle productiu que no el vegetatiu. Ara és questió de contemplar un nou enfocament d’allò que pot donar el camp sota la batuta dels professionals del camp. Un inici d’un procés ja iniciat en la implantació dels ceps, de la vinya, i d’altres correus com presseguer, cereals i més. Donar continuïtat al conreu com ho faria un pare en l’expressió de la familia. Pas a noves generacions. Un punt i seguit.

I el camp no escapa gaire, per no dir gens ni mica, d’aquesta concepció que contempla donar continuitat, vida si es vol, a un món per abastar la materia primera per a la sostenibilitat humana. Productes de primera necessitat, el pa, la llet, la carn, els llegums, les hortalisses, els fruits i el vi.

Cert que potser el vi no és cabdal per a la nutrició, però ningú nega que no sigui un bon aliment, bé que pugui ser substitut qual d’altres nutrients, on si sumen metges, administració i una joventut que els costa valorar allò de bo que té el vi i miren cap a altres begudes força llunyanes dels plaers del vi. Tendències en cada moment que donen un sentit diferent en l’alimentació, just no més bo, però innovació que és allò que satisfà una manera d’entendre allò que impacta. I d’això, al camp en som espectadors passius, que en diuen ara, a l’espera que retorni el seny d’altra hora que faci veure les coses més d’acord amb allò que sempre ha estat el més natural.

Amb tot, seguirem aportant per entrar en la dinàmica de conreu com un punt i seguit, que vol dir que partirem d’allò que ja és realitat i que cal acomodar-ho al pas i tendències del dia a dia, que tampoc són tantes ni gaire significatives. Seguirem empenyent la vinya en funció de les exigències de cada moment. Primer que tot, fer allò que en diem la poda dels ceps per adaptar-los a les necessitats volgudes de producció i d’acomodament a les actuacions de les màquines. Això podria ser allò més propi que ens demana un conreu assenyat, tot cercant el millor resultat. Un resultat que no sempre respondrà de la manera que voldríem, perquè es donen factors externs com la pluja i altres propies de la dedicació del conreu i del mateix cep.

Si en el procés de conreu es donen errors, aquets repercutiran de forma directa en el resultat final de l’actuació i perjudicaran la previsió que s’havia fet. Per això, quan s’opta per una pràctica o altra, tot queda sotmès a circumstàncies que no sempre són a l’abast de poder-les reconduir en benefici del conreu. S’ha de partir de fer aquelles actuacions que són necessàries, conscients que de la millor actuació en surt el millor resultat possible. Com a mínim s’han posat les bases perqué es pugui aspirar a tot, dins uns límits que venen marcats per factors difícils dabastar-los. I, això, és allò que fem quan posem els cinc sentits i l’esforç per aconseguir-ho

Si la poda i acondicionament dels ceps és cabdal, no ho és menys l’adobat, els treballs del sòl i la prevenció de flagells i malalties que acostumen a encarinyar-se amb els ceps. No sabem perquè tants insectes i altres s’encarinyen d’una forma desmesurada en competir per l’habitat i la taula que ofereixen els ceps. Deu ser que aquests patogens també han de viure tot i que no estiguem a l’altura de saber-ne el perquè. Ni tant sols coneixem què aporten a la naturalesa que la nostra capacitat no arriba a compendre. O no, que en el món vegetal i animal, es donen agents de la maldat i que procuren viure d’allò que està al seu abast. Que potser la propia naturalesa ja tè això, bondats i maldats, si ho entenem bé, es clar.

Tot fa que els conreadors hagin d’estar molt avispats en prevenir qualsevol pandèmia i salvaguardar els ceps i altres plantes de conreu de la malevolença dels patògens que els afecten. Voldrà dir que convé una concepció clara dels mals que són factibles de patir els ceps i aplicar els remeis adients. Potser allò que torba més l’ànim dels conreadors sigui el míldiu, que es manté amagat i assalta els ceps així que olora una pluja que l’hi vagi a la mida, sense cap mena de pietat i que qui en surt perjudicat és el conreador. Avui, però, es disposa dels antimíldius clàssics, com el coure, i de les noves generacions dotats, fins i tot, de poder erradicant, cosa que no era previsible fa sols un pocs anys.

I no ens allunyem de pensar que l’oidi o malura és tant malvat com el míldiu. Això sí, cada un a la seva manera, però sempre cercant fer del cep el seu menjar favorit. Aquest, l’oïdi, té pocs miraments quan ataca el cep, cosa que acostuma a agafar desprevingut el conreador perque no hi ha el factor aigua com a indicador. El míldiu no és traidor, la pluja el fa despertar i en coneixem el moment. A l’oïdi no l’hi fa falta ni pluja, ni sol, ni cap altre factor extern. De fet, es pot dir que sempre està despert quan es dóna vegetació. Arribat l’any nou, ho entenem com un punt i seguit, tornarem a donar continuitat dins un altre cicle vegetatiu.