Simplement Dickens

No cal fer-li cap més presentació. És un dels grans de la literatura mundial del qual celebrem els dos-cents anys del naixement. Però també, més enllà dels tòpics del cinema que l’ha adaptat i de la crítica literària que no para de lloar-lo, potser també podria ser inspiració per una sortida al repte que tenen avui els creadors literaris. L’autoria i els seus drets.

Dickens ha estat etiquetat sovint com el cronista de l’època victoriana anglesa. Amb forts tocs de denúncia social. No endebades ell havia viscut moltes d’aquelles situacions. Potser per això no acabava d’encaixar als EEUU on el debat sobre l’abolició del esclavatge estava ben viu.
De dalt a baix
Hauria pogut ser un dels milers de nens dels principis del capitalisme ferotge nascuts a Gran Bretanya. I, pel que sabem avui, un nen de classe mitjana. Però el seu pare, oficinista de la pagaduria de l’Armada Britànica a Portsmouth, tenia la mà foradada i els deutes l’empaitaven sovint, cosa que obligava a la família a canviar sovint de residència. Charles suplia les mancances educatives d’una vida quasi nòmada amb una gran afecció per la lectura i una gran capacitat d’observació. Però va haver de baixar del seu paradís particular quan el seu pare va acabar a la presó per deutes.
Una llei d’aquell temps permetia que la família dels empresonats per deutes poguessin compartir la cel·la amb ells mentre miraven d’eixugar-los. I la família de Dickens s’hi va acollir. Però Charles era una potencial font d’ingressos i la seva mare no va dubtar en dur-lo, amb només dotze anys, a la fàbrica de betum per sabates d’un parent llunyà on feia jornades de deu hores a canvi de sis xílings. Varen ser tres anys que el marcarien profundament ja que, fins que el seu pare, ja fora de la presó, va rebre una petita herència, la seva mare no es va plantejar que el noi podia tenir un futur una mica més digne
De baix a dalt
Aquest futur li va arribar als quinze anys en forma de feina de passant en un despatx d’advocats. Tot i que ben aviat va començar a fer les seves primeres lletres com a cronista parlamentari pel diari True Sun.
Als 22 anys el contracta el Morning Chronicle com a periodista polític però ell ja ha començat a escriure petits relats que veuen la llum en forma de llibre i amb pseudònim, just quan enceta la sèrie de “Els papers pòstums del club Pickwick” que es farà força popular i que, amb el temps, es veurà també recopilada en un llibre. Vindria immediatament desprès Oliver Twist, ja en forma de novel·la d’argument global, obrint la porta a catorze obres més. Totes editades en capítols i igualment recopilades al final.
Convé tenir present que en aquell temps, diaris i setmanaris eren el vehicle habitual dels creadors literaris. I que el gènere del que avui anomenem novel·les per entregues estava en plena vigència. La gent, delerosa de saber com avançava o acabava la trama, esperava l’arribada de la següent entrega amb impaciència. Sembla que al port de Nova York, quan arribava el vaixell amb els nous diaris, hi havia qui, abans de desembarcar, ja havia fet saber a la gent que esperava la continuació de la trama.
Aquesta sembla haver estat –al marge del seu coneixement de la realitat i del sentir de la gent– una de les grans virtuts de Dickens. A més de tenir habilitats literàries i capacitat per construir arguments globals tot i treballar per etapes, era sensible i receptiu al que la societat deia i reclamava. I això li permetia anar reajustant la seva història –escrita per parts i pràcticament a peu de rotativa– per aconseguir més predicament entre el públic. Si fa o no fa, com els guionistes de sèries actuals.
David copperfield
Però res d’això hagués estat possible si Charles John Huffam Dickens no hagués estat el fill d’aquella Elizabeth Barrow que el va enviar a la fàbrica de betum o del John Dickens que va passar per la presó de Marshalsea donant-li arguments pel seu gran èxit, David Copperfield, clarament autobiogràfic i del que va vendre més de cent mil exemplars.
Un passat que Dickens, conscient que això podia jugar en contra seva, va amagar-ho tant com va poder. De fet, els detalls de la vida de Dickens no foren coneguts fins sis anys després de la seva mort, quan John Forster va publicar una biografia seva en la que el propi Dickens havia col·laborat.
I és que, convé no oblidar que Dickens vivia a la Gran Bretanya victoriana de les aparences socials. Ell mateix, tot i haver tingut deu fills amb Catherine Thompson amb qui s’havia casat el 1836, es va separar d’ella el 1858 però la va seguir mantenint durant més de vint anys, fins la seva mort.
Una separació que marcaria el seu caràcter tot i haver, aparentment, refet la seva vida. Un episodi mostra fins a quin punt Dickens era conscient de tot plegat. Un xoc ferroviari en un pont de Staplehurst durant la tornada d’un viatge a França l’any 1865, el sorprèn en un dels vagons que no resulta afectat. Després de moltes hores de col·laboració en el rescat inicial de víctimes on és reconegut, Dickens desapareix quan arriben els serveis oficials. La raó? Dickens no tornava de França sol. L’acompanyava l’actriu Ellen Ternan que, des de la seva separació, seria la seva companya. Una relació que, malgrat tot, no fou descoberta fins 1939, setanta anys després de la seva mort, arran de la publicació d’un llibre sobre la relació entre Dickens i la seva filla Kate. Sovint, les ficcions no superen les realitats. En són una descripció.