Una vella i coneguda olor

Acostar-se a la història universal dóna de tant en tant alguna sorpresa. I a més, fa veure que certs fets o actituds tenen curiosos paral·lelismes arreu del planeta. El que passa és que alguns, com el de Tanganika, arriben a la independència sense violència, ara fa 50 anys, el 9 de desembre del 1961 i altres, tot i estar més civilitzats, ens ho hem de plantejar, encara avui, com un somni llunyà i inabastable.

I no sols assoleixen la independència ells. Tres anys més tard recuperaran la unitat històrica amb una altra part del territori africà, Zanzíbar,  segregada temps enrere per les forces ocupants. Una unitat que té com a resultat l’actual Tanzània. Una nació sobirana. Pobre però sobirana.

Una terra de pas

Ens hem de situar a la costa oriental d’Âfrica. A la zona compresa entre Somàlia i Moçambic. Una regió costanera, amb illes incloses, cobejada pels comerciants mediterranis però, i sobretot, pels provinents d’Aràbia i la Índia. Una regió amb estructura tribal que els comerciants visiten cada any fins que, fruit de les tensions de la revolució de Mahoma, alguns exiliats s’hi instal·len allà pel segle VII igual que passa a Catalunya. Una ocupació que va a més, que implanta la seva llengua, però mestissant-la amb la dels natius per fer el swahili i que genera un reguitzell de ciutats-estat que, al segle XV i com a reacció a l’arribada dels europeus colonitzadors, es posaran sota l’única autoritat d’un sultà, esdevenint una nació.

Els primers europeus que hi arriben són els portuguesos. L’any 1498 i de la mà de Vasco de Gama. Conscients del volum del comerç de la regió amb orient, reclamen, no tant una part de les matèries primes com un tribut en or per les arques portugueses. I converteixen la segona visita en una veritable “razzia” disfressada de guerra santa que busca demostrar-los el poder dels europeus i la conveniència de pagar el tribut.

Seran quasi dos segles de dominació que acabaran, curiosament a tocar del segle XVIII, quan l’imam Seif Bin Sultan, des de Oman, aconsegueixi generar un veritable sentiment nacional que acabarà fent fora els portuguesos, arraconant-los a la zona de Moçambic.

Una pàtria partida

Però, evidentment, controlar una regió tan gran des d’un minúscul sultanat situat a l’entrada del golf Pèrsic resulta una quimera. Sobretot perquè les tensions del món àrab fan caure el comerç, que queda pràcticament reduït al comerç d’esclaus, per fer de criats a la societat àrab però també per donar mà d’obra barata a les noves colònies europees –franceses i britàniques– de la regió de l’Índic.

El trasllat del sultà des d’Oman a Zanzíbar intenta resoldre les evidents tensions en el si del gran sultanat. A principis del segle XIX, Gran Bretanya, que no vol que França agafi protagonisme a la regió, el recolza a canvi de certs tractats com el de Moresby, amb els que intenta amagar les intencions colonitzadores. Tractats que busquen limitar el comerç d’esclaus. Òbviament, a llarg termini. Però que tenen clares connotacions comercials.

Amb un punt d’aventura però també amb vocació de conèixer el volum de recursos disponibles, s’inicien una colla d’expedicions pseudo-científiques (les més famoses les de Livingstone) que van definint el mapa dels interessos occidentals.

L’oportunitat d’or arribarà a mitjans del segle, quan la mort del sultà Sayyid Saïd i la lluita entre els fills doni als britànics la possibilitat de recolzar al fill gran pels territoris continentals mentre el petit es queda amb Zanzíbar i les illes. La pàtria ha quedat dividida i, de retruc, debilitada.

Però les profunditats del continent segueixen essent territori obert. Un territori on els alemanys inverteixen mentre signen tractats d’amistat amb els caps tribals. La tensió amb Gran Bretanya no para de créixer. Però el pastís és massa gros com per justificar una lluita a mort. Una conferència a Berlín, el 1886, posa les veritables cartes damunt la taula. L’autoritat del sultà del continent és reconeguda, però únicament en una franja de 16 km d’ample al llarg de la costa. La resta del territori es reparteix entre alemanys i britànics, amb una frontera tirada amb regla entre el riu Tana i el llac Victòria.

Els alemanys, menys preparats comercialment que els britànics però amb més ganes d’invertir en la millora de les rutes de les antigues caravanes, es treuen la careta ben aviat i converteixen el territori en un protectorat, mentre els britànics segueixen mantenint, nominalment, la figura del sultà però imposant el candidat que més els convé en cada moment, si cal mitjançant una intervenció militar.

Un somni possible

La fi de la primera guerra mundial suposa la sortida d’Àfrica dels alemanys i l’arribada dels belgues que reben una part del pastís. Cal dir, però, que petita. Gran Bretanya tindrà les mans lliures durant el període entre guerres per actuar seguint els principis de la Commonwealth.

Però seran aquests mateixos principis, i bàsicament la implicació de les elits locals en el procés de desenvolupament del país, els que acabaran fent-los obrir els ulls a una nova via. La independència. Hi ajudarà la segona guerra mundial fent-los conscients del seu potencial econòmic, la nova doctrina de la ONU que preconitza l’autodeterminació i l’independència (lamentablement, només per les colònies) i l’aparició de moviments revolucionaris. Violents com el Mau Mau o polítics com els fronts d’alliberament.

El resultat inicial serà la independència. Primer de la part del continent, la Tanganika dels alemanys, i després del Zanzíbar insular dels britànics. El final, la reconstrucció de l’antiga nació amb l’unificació i el canvi de nom. Bonic, no? Per tant, agradi o no, un somni possible.