Els set de Vilafranca

No sé si és una sorpresa o no que un grup de set persones –tres dones i quatre homes– deixin el PSC a Vilafranca. Hauria de ser-ho. Com ho va ser, ja fa uns quants anys, la baixa de Josep Giralt d’aquest mateix partit. Si ara la notícia no ens fa ni fred ni calor és perquè en l’ambient polític hi ha un clima que permet aquestes florides. L’arbre del socialisme català borrona. Perquè ha fet un congrés i en la família –única?– del socialisme a l’estat espanyol es fa també un debat.
ENTRE ELS MOTIUS que apunten per haver-se donat de baixa els set vilatans hi ha l’eterna qüestió política catalano-espanyola. L’entesa o la seva manca entre la dinàmica política de Catalunya i la de la resta de l’estat. S’ha viscut cruament en tota la història de la reforma de l’Estatut. Pasqual Maragall, que va liderar-la, ha estat clar en el llibre de memòries polítiques que va fer just deixat –apartat!– del càrrec. A Madrid quan parlem de federalisme, autonomia, sobirania, concert econòmic... saben exactament el qué volem, però saben dir que no amb moltes excuses o raons, ve a dir Maragall.
La causa, doncs, exposada pels set de Vilafranca és una mostra més de la manca d’entesa Catalunya-estat espanyol.
FELIPE GONZÁLEZ VA anar a Roma a buscar Maragall perquè liderés el PSC i li va dir que estaria amb ell en els temes federalitzants que plantejava, expliquen. I Maragall, a l’alcaldia de Barcelona, no apareixia tan radical catalanista com Jordi Pujol a la Generalitat... J.L.R. Zapatero va fer costat a Maragall fins que...
...endegat el procés de reforma de l’Estatut aquest va prendre una embranzida tan forta vers un sobiranisme seriós i possibilista –pot parlar-se que el text sorgit del Parlament és fins ara la més alta expressió política de les aspiracions de Catalunya dins la Constitució–, que a la direcció del PSOE li va agafar vertigen. I el PP, des de la dreta més tossuda, va contribuir a les basques. El PSOE podia ser víctima de ser massa condescendent amb les aspiracions catalanes. Ser poc espanyol, vaja. I van pesar més les raons de poder que les de la política de l’entesa. I la víctima va ser-ne i n’és el catalanisme que la vol.
ELS SET DE VILAFRANCA, però, exposen un altre tema tan important com aquest: el poder als partits. El seu cas és també un retall més de la història d’un control que des de la seu central del PSOE es vol fer de totes les organitzacions territorials. És similar a la història –ara ja s’estudia en tesis doctorals– de les relacions PCE-PSUC.  
Ara, del debat dins les files socialistes hispàniques, és curiós que hagin transcendit les frases que abonen el control i blasmen la diferències. Es demana un mateix discurs, que qui mani no li faci fàstic dir “Viva Espanya”... Tot apunta en la mateixa direcció: control i especial temor de la relació diferencial catalana.
EN EL CLIMA POLÍTIC actual, a Catalunya, el debat sobre les relacions polítiques dels pobles hispànics té molta sornegueria i hi predomina el paradigma independentista. Pot dividir la població, simplificar el debat i endurir el discurs polític d’arrel espanyola. I seria interessant que sense cap mena de tremolor poruc es pogués parlar obertament de tot. Del socialisme català, fet i dret, relacionat amb el castellà i de com ara per ara, en un pla polític realista, es poden fer coses que afavoreixin les classes mitjanes i populars que pateixen la crisi.
De ser així, possiblement els set no haurien plegat.