Sense cangurs

Consola relativament –deu ser per allò del consol dels rucs– constatar que a altres llocs del planeta les coses es fan d’una altra manera. Sense arribar de moment a resultats, però com a mínim plantejant-les obertament i sense embuts. L’encara cap de govern de la Mancomunitat d’Austràlia (ja veieu que els noms no són patrimoni de ningú) ho va plantejar a la recta final de la campanya electoral. Segons ella, onze anys després del referèndum que va rebutjar (amb el 55% dels vots) abandonar el règim monàrquic que encara té el país, aquest ja està prou madur per esdevenir una república amb tots els ets i uts. I ho va formular entre les altres propostes electorals. Fins i tot plantejant, amb una tranquil·litat que ja voldríem per la caverna mediàtica de casa nostra però també pels polítics demòcrates, que no hi havia pressa. Que si el país havia esperat des de 1788, quan es va establir el primer governador britànic, ara podia esperar la mort de l’actual monarca, Elizabeth II. Per evitar processos traumàtics. Tot un exemple per casa nostra. Tota vegada que ells també es van dotar l’any 1901, tot i seguir essent una monarquia, d’un règim polític propi, la mancomunitat, que el 1931 va canviar amb l’estatut de Westminster (un altre cop les paraules de domini públic) per aconseguir una major independència de la metròpoli. Generant la paradoxa que, mentre el Parlament britànic ho proposava, aprovava i acceptava, el país destinatari no ho va entomar fins l’any 1942. Però la cosa no va acabar aquí. L’any 1986, l’aprovació de l’Acta d’Austràlia desvinculava completament Gran Bretanya i Austràlia. I malgrat això, el país segueix essent una monarquia. Fins que els seus ciutadans no diguin el contrari.

Aquest exemple, fins i tot amb coincidències formals i cronològiques amb la nostra situació, ens hauria de fer veure que la gent no necessita cangurs. Que, quan un col·lectiu es fa adult, pot volar sol. Ha de volar sol. Prenent les seves pròpies decisions un cop les hagi pogut formular. I que ningú no s’hauria d’esquinçar la roba si aquest col·lectiu decideix lliurement canviar allò que fins aquell moment venia fent o la forma com ho feia. Si, democràticament, un adult pren una decisió, qui és el cangur que l’ha ajudat a créixer per criticar-la i impedir-la? Un adult a qui s’impedeix executar una decisió raonada i democràtica és un esclau. I un cangur que ha vetllat la maduració del seu pupil i ara en critica les decisions, no deixa de ser un fracassat en la seva tasca de mestratge

Un altre nivell en el qual es dóna aquesta paradoxa és a nivell polític. Artur Mas acaba de formular el concert econòmic com a proposta de CiU per a la propera legislatura. Segons ell, si guanya les eleccions, el seu partit treballarà el tema i el sotmetrà a l’aprovació de Madrid i a la consideració dels seus conciutadans. Una actitud de cangur. De persona que encara considera als catalans menors d’edat. Potser pensant que els referèndums sobre l’autodeterminació del darrer any han estat rebequeries de nen malcriat. Que només els partits polítics són prou grans per jugar amb segons quines coses. I potser els nostres partits, tots, haurien de saber que la senyora Julia Gillard, la cap de govern australià encara en funcions i que va proposar la república, va descavalcar al seu company del Partit Laborista, Kevin Rudd, de la direcció del partit i de la jefatura del govern fa tot just dos mesos. El temps de prendre possessió i convocar eleccions. I que, malgrat això, ara està a tocar d’un nou mandat. Fet que demostra que potser els ciutadans d’un país deixarem de necessitar cangur el dia que els militants dels partits tampoc no necessitin que els imposin a Trinidad Jiménez. I és que el problema és aquest. Som adults o no?