LA FURA

Toio Ribas

El joc i la llàgrima
Som una societat historicista. Donada a les efemèrides. És la impressió que hom té en mirar el programa de la festa major d’enguany. Hi ha fins a 11 commemoracions fixades. La festa sempre és un ritual rememoratiu de l’existència com a grup. La festa de Vilafranca, ens ho ha dit més d’un savi, és la gresca que organitzem els d’aquí per a sentir-nos d’aquí. Un antic rector, que tenia una ironia molt fina, deia que durant la festa major s’havia d’anar molt en compte perquè sense adonar-te’n podies trepitjar alguna tradició...

Tan donats som, doncs, a recordar i celebrar el que ha passat que enguany, per un atzar astral, podem comptar aquestes 11 efemèrides, i de ben segur que encara ens n’haurem deixat. Les onze són: 2n sopar solidari, 10 anys de Cal Noi Noi, 20 anys d’espectacles al carrer, 23 anys de Firart, 25 anys de la recuperació de la Moixiganga –amb exposició i tot–, 30 anys del ball de Pastorets, 30 del Serrallonga, 47 anys del monument als castellers –encara al seu lloc tot i alguns veïns–, 50è torneig de partides ràpides d’escacs, sant Fèlix 5.1 a Santa Maria, 75 anys del Museu –celebració major– i exposició de 100 anys de cartells de la festa major. I el joc de la festa t’obliga a fer memòria, i tenir-la d’elefant, de qüestions festamajoneres. Un bon grapat de remembrances.

Mirem enrera els vilafranquins? Ens ofega el passat? No pot dir-se pas. La semiologia que projecta la festa és diversa i plural: conté l’èxtasi de sant Fèlix, a l’estampa que ha pintat Natàlia Vidal, que en enlairar-se fins al setè cel és el súmmum de l’elevació des del record, i la més rabiosa actualitat comunicativa i iconogràfica al programa. La festa que ja fem és actual: música d’ara, gent d’ara i moda d’ara. Rambla d’ara. I debat políticosocial actual.

La festa ens es presentada, tot amb tot, com un joc. El mateix programa és part d’una creació total, té elements interactius –gran troballa la d’anotar l’hora en la qual acaben els actes!– i invita a la continuïtat. El regal, amb uns bons dibuixos de Lluís Masachs Mestres, és un joc vinculat a memòria i a la processó, i la lectura del mateix programa, amb lletra menuda i remenuda, clarobscurs i sobreimpressions –premi per a qui llegeixi els goigs!– i trets originals: el dia comença a les 12 de la nit, té un sentit d’aventura que esdevé joc. La mateixa goma –un antic professor hi portava embridada una bíblia– té un erotisme subliminar si hom hi observa una lligacama.

Què més podem demanar en un any de crisi? Possiblement aquest sigui el sentit més profund que ens volen donar els administradors, ells que han observat enguany dues coses: han fet més diners que l’any anterior en dedicar més esforços a la recapta i han descobert que en haver-hi tants protocols i comissions i consells de festa major, només els queda els drets a passar el barret per les empreses i a portar el pendó a la processó. Per això és d’agrair que el missatge que mostren els elements que ens ofereixen per a gaudir de la festa sigui el del joc i la vitalitat amb el record enfront del pessimisme que ofereix un món en crisi. La llàgrima groga que regalima de l’ull esquerre de sant Fèlix de l’estampa, és doncs una llàgrima d’alegria. No pas de nostàlgia ni dolor. O així ens ho ha semblat.