LA FURA

Francesc Murgadas

Simplement Teresa

Les notícies sobre Pakistan i les pluges que l’afecten han empetitit els efectes de les precipitacions sobre les nostres costes dels darrers dies. Allà, les víctimes es compten per milers mentre aquí parlem, a tot estirar, d’alguns cotxes malmesos. Però, en el fons, ambdós fenòmens estan estretament lligats. Si més no, en els processos que els desencadenen.

CONCEPTES CLAU

El 26 d’agost, Teresa de Calcuta ha fet 100 anys. És el privilegi que tenen les figures universals i aquells a qui l’Església catòlica consagra com a fills predilectes. Encara que en aquest cas sigui amb la consideració de beata i amb el 5 de setembre com a dia de la seva festa anual.

La seva migrada estatura –1,55 metres– no impedí que la seva obra a favor dels més desafavorits de l’Índia fos considerada gegantina, tot i no ser l’única que funciona en aquell país. Només cal recordar, a tall d’exemple, la feina que hi feu Vicens Ferrer i que els seus seguidors continuen.

La dona
Nascuda a la ciutat macedònia de Skopje, aleshores pertanyent al imperi otomà, Agnès Gonxha Bojaxhiu patí en primera persona les experiències que desprès intentà combatre arreu del món. Catòlica per tradició familiar en un entorn on, tot i ser majoria, la divisió dels cristians en ortodoxes i catòlics deixava el poder real a la minoria (35%) musulmana recolzada pel govern. Criada en un ambient reivindicatiu –el seu pare era polític albanès– que obtingué la independència de Turquia quan ella tenia dos anys, però que va haver de sotmetre’s, successivament, al poder de Sèrvia, Grècia i Bulgària amb el que això suposa de repressió i amb l’afegit de la mort per suposat enverinament del seu pare de 41 anys quan ella en tenia vuit.

No resulta doncs estrany que l’Agnès manifestés, amb dotze anys, el convenciment de la seva fe catòlica. I que, pocs anys més tard, abandonés la llar per ingressar a les germanes de Loreto i prendre el nom de Teresa en honor a la fundadora. Després d’una estada a Irlanda per aprendre l’anglès, Teresa inicià el pelegrinatge conventual per tot el món.
Segons explicava, seria a Calcuta, el 10 de setembre del 1947 que la seva vocació es definiria. Quan, passejant per la ciutat, va topar amb una dona agonitzant sola al mig del carrer i la va dur al hospital on aquella dona morí. En el primer i únic llit que havia tingut a la seva vida.

La feina
Decidida ja a abandonar el convent, aconseguí del papa Pius XII el permís per fer-ho i dedicar-se als pobres. Inicialment als pobres de Calcuta, cosa per la qual va adoptar la ciutadania india, canviant l’hàbit pel sari blanc ribetejat de blau que la feu inconfusible. Una feina ràpidament reconeguda. Fins i tot per la Santa Seu que li va autoritzar, dos anys més tard, a crear la Congregació de la que sortirien les Missioneres de la Caritat.

Inicialment formada per només 13 monges, una de les primeres accions fou reconvertir un temple de la deessa Kali abandonat, en un centre per moribunds on el cristià rebia l’extremunció, al musulmà se li llegia l’Alcorà i l’hindú era rentat amb aigua del Ganges. Un lloc on, en definitiva, la gent moria dignament. Després vindria la creació de centres per orfes i joves sense llar, la de diverses clíniques on atendre gratuïtament als més desfavorits, i els “sidaris”, llocs de residencia de malalts d’aquesta plaga que es feren famosos arran de la visita que hi feu Teresa amb lady Di.

Les accions de la Congregació no es limitaren a Calcuta. Ni als països on establir seus estables. Durant la guerra d’alliberament de Bangladesh, l’any 1971, Teresa i les seves missioneres establiren llocs on acollir dones que havien estat violades i eren repudiades per tothom. Després vindrien missions com la de Beirut, Etiòpia o Txernòbil, mostrant la voluntat de fer sempre costat als més desfavorits. Una voluntat que el premi Nobel de la Pau del 1979 li reconeixeria.

Clarobscurs
Però no tothom veu aquesta tasca amb els mateixos ulls. Les crítiques varen començar a caure damunt la mare Teresa des que el seu nom començà a ser conegut. Primer des d’una societat hindú recelosa que l’acusava d’intentar fer catòlics entre els acollits, batejant-los en secret. Després, des d’una societat occidental on els metges criticaven els hospitals de la Congregació on, segons ells, es reutilitzaven les agulles hipodèrmiques, es rentava als malalts amb aigua freda i la preparació de les infermeres era molt deficient. Finalment des d’una colla de defensors d’una certa moral que li retreien haver acceptat diners de procedència poc recomanable, com les aportacions del dictador haitià Duvalier. O que, en comptes de lluitar contra la situació, es limités a pal·liar-la.
Però potser les punyalades més traïdores les va rebre des de la pròpia Església catòlica. Acceptada pels successius papes (Joan Pau II va arribar a fer-la pujar amb ell al seu papamòbil durant una visita), Teresa fou qüestionada en alguna biografia per haver expressat diversos cops, en la seva correspondència privada, la seva fe, segons ella a la vista de la injustícia que regnava al món. Una campanya que el papa Joan Pau II va desacreditar en convocar als seus impulsors a declarar durant el procés de beatificació que, per voluntat seva, va escurçar els cinc anys preceptius d’espera, declarant-la beata el 19 d’octubre del 2003. Agnès Gonxha Bojaxhiu passava a ser, definitivament, Teresa de Calcuta.