LA FURA

Francesc Murgadas

Míster K

Sembla un bon moment per recordar una figura que va representar un canvi important a l’URSS a la mort de Stalin. Fa 75 anys que Nikita Kruschov (per alguns Khrouchtchev i per altres Jrushchov) accedia al seu primer càrrec important. Un càrrec des del qual va arribar a ser la màxima autoritat del govern i del partit comunista.

Nikita Kruschov.

CONCEPTES CLAU

La imatge que en teníem a Occident era la d’un home de formes rudes, un punt mal educat, però que, de tant en tant, mostrava un tarannà que res tenia a veure amb Stalin.

La història ha demostrat que era un personatge ignorant, amb obsessions com les del seu antecessor. Però que va saber desfer-se a temps del llast d’haver estat amic i protegit d’Stalin.

Era com el coneixien, en veu baixa, a l’antiga URSS. Jugant amb el seu nom i el del blat de moro (koukourousknik) per la dèria que va tenir, en tornar d’un viatge als EUA per implantar-lo en les estepes russes a les quals no es va adaptar i que l‘obligaren a reclamar ajuts massius de cereals d’Occident.

Sortint del no res
Res feia pensar que el noiet de la Rússia profunda, nascut el 1894, que amb només dos anys d’escola treballava com a mecànic a les mines de Iouzovka, acabaria essent el primer secretari del Partit Comunista de l’URSS. Però, com en tants altres casos, el destí prendria camins insospitats. L’exempció d’anar al front durant la primera guerra mundial, gràcies a la seva feina, li permeté participar activament a la revolució de 1917, ja com a membre del partit comunista rus, i anar després a Moscou per formar-se a la universitat. Allà es produiria la segona casualitat. L’amistat amb Nadejda Allilouieva, la dona de Josep Stalin, que li feu d’aval per entrar en el cercle íntim d’amics del futur dictador. Amb entrada al comitè central del partit i nomenament, ara fa 75 anys, de primer secretari de l’influent regió de Moscou. L’escalada ha començat.

Continuarà amb el seu nomenament com a primer secretari per la regió d’Ucraïna i l’encàrrec de dur-hi les tristament famoses “purgues”. 106.119 víctimes semblen certificar una bona feina davant Stalin que, content, l’envia a Polònia amb motiu de l’annexió dels inicis de la II Guerra Mundial. Amb un nou encàrrec sagnant. La sovietització a marxes forçades que respongui a la pressió expansionista nazi. Un 10% de la població deportada a Sibèria certifica l’eficàcia de Kruschov.

Fent el cim
Ell tampoc no escapa a les paranoies d’Stalin. La mort del seu fill Leonid en una acció aèria de guerra dóna pas a una acusació de deserció que la seva dona paga amb 5 anys de camp de concentració i 5 més d’exili sense que Kruschov mogui ni un dit per no contrariar el vell dictador xaruc.

L’actitud té un premi. A la mort del dictador l’any 1953, Kruschov es disputa la successió amb tres candidats més. Malenkov, Molotov i el cap de la KGB Beria. El primer en caure, probablement per consens dels altres tres, és el poderós Beria, que acaba afusellat. Malenkov, conscient de la potència de Kruschov, li ofereix manar al partit a canvi de ser ell primer ministre, cosa que deixa momentàniament a la cuneta a Molotov. Aleshores, Nikita va per Malenkov. Ho aconsegueix el 1955, quedant com a únic detentor del poder, acumulant el càrrec de primer ministre al de primer secretari del partit.

I arriba el seu gran moment. Conscient que Molotov encara aglutina bona part dels nostàlgics, sense poder però amb capacitat de posar pals a les rodes, Kruschov decideix matar el seu mentor. Stalin. Ho fa en una històrica sessió nocturna del XXè Congrés del PCUS. Llegint un informe sobre el desviacionisme i els abusos de Josep Stalin que obre el camí a la condemna per estalinisme de tots els nostàlgics del president anterior i també exonera al partit que ara ell dirigeix d’aquells abusos. Un partit al qual convida a iniciar nous camins que centra en el desenvolupament accelerat de l’agricultura i en la construcció d’habitatges.

En caiguda lliure
Certament, el canvi es nota. Moltes mesures opressives contra pagesos i treballadors es suavitzen. Apareix un tebi intent de potenciar el consum intern més enllà del dràstic racionament estalinià. Fins i tot hi ha, en els països de l’òrbita soviètica, alguns intents de liberalització. Però aquí, falla la persona. La seva escassa formació li fa adoptar sovint postures diferents en temes similars. El cas de Polònia, on cedeix a les pressions populars que reclamen Gomulka, mentre a Hongria massacra el règim de l’electe Nagy per imposar Janos Kadar. O el cas ja esmentat del blat de moro que acaba amb la petició als EUA de compra dels seus excedents de cereals.

Tots aquests errors, i probablement el fet de trencar amb l’amic xinès mentre s’acosta a l’enemic americà (si més no en les formes), creen inquietud en els estalinians que fan un primer intent, l’any 1957, de cop incruent, deixant-lo en minoria en una votació del Politicburó que Kruschov salva convocant d’urgència el comitè central. Hauran d’esperar l’any 1964 per, aprofitant unes vacances de Kruschov a la seva “dacha”, convocar una reunió del Presidium que el destituirà de manera fulminant i una altra, també a corre cuita dos dies després, del Comitè central que ho ratifica. Per sort, els temps han canviat i Kruschov acaba com un respectable jubilat. Vivint a Moscou i escrivint les seves memòries. Molts dels seus enemics no havien tingut aquesta sort.