LA FURA

Darrera el llampat

Per prevenir el llampat dels ceps, el millor és no fer ferides grosses de poda i mantenir l’equilibri de la planta.

Potser parlar de llampat o feridura dels ceps és reiterar allò que ja hem comentat altres vegades. Segur que deu ser així, però ens ha plogut un munt de preguntes del per què es dóna tan de llampat aquest any. I cert que uns anys el llampat es dóna amb més intensitat que altres. Es podria dir que a major quantitat d’aigua del sòl, els ceps tenen més vigor i, això, afavoreix el llampat, junt a altres factors que són tangibles en el nostre entorn vitícola. Un any d’una vegetació feble, els ceps acusen menys l’afectació del llampat o, fins i tot, no es dóna. I aquest és un aspecte que cal considerar just quan no es disposa de productes prou fiables per prevenir el llampat. I diem prevenir perquè una vegada afectat el cep, les opcions de recuperar-lo són nul·les, salvant excepcions que es poden donar.
Avui, això del llampat s’atribueix a uns fongs que acaben malmetent la fusta dels ceps afectats. En trencar els conductes de la saba, el cep mort per un estrès hídric, per falta d’aigua així com sona. Cert, però, que si no hi hagués condicions prèvies per actuar els fongs no hi hauria atac d’aquests. Tot això condueix a entendre que els fongs entren a l’interior del cep per les ferides de poda, ferides de poda grosses, aquelles que es fan en tallar un braç o suprimir fusta envellida que dóna lloc a una ferida grossa. I és que el sentit que tenim de la poda és una tendència a mantenir els ceps baixos, renovant fusta vella per fusta nova. Una manera de fer que no podem discutir davant una opció de tenir el màxim de fusta jove a un nivell prop del tronc. Però una opció, en qualsevol cas, que passa factura en afavorir la penetració dels fongs al cep.

Allò primer seria acceptar que una poda amb ferides grosses, sobretot en fusta vella, és una poda oberta als fongs. Per tant, si es fa aquesta opció, s’ha d’acceptar que els ceps estiguin a mercè de l’afectació dels fongs. Primer, doncs, les ferides grosses, seguit d’un desequilibri dels ceps quant a vigor i producció, on hi juga un paper la terra, la pluja i els adobs nitrogenats. Quan es fa un ús d’un adobat, fems en quantitat o bé nitrogen químic, la facilitat que es dóna als fongs és total. Si a això si sumen pluges generoses i una temperatura elevada, els ceps queden indefensos a voluntat dels fongs. I que els fongs tenen una predilecció pels ceps més vigorosos, que són aquells que poden presentar un marcat desequilibri. Ceps dèbils són menys propensos a patir de llampat. I també que hi ha classes de ceps força més sensibles que altres al llampat.

Un cabernet o una parellada són força sensibles a l’atac dels fongs. Vol dir que a igualtat de condicions de l’entorn, aquests ceps presenten més sensibilitat a patir de llampat. Cosa que cal considerar si la plantació s’ha de fer en zona de terra argilosa i clima molt càlid, tot, és clar, acompanyat d’una poda que es facin ferides grosses. El perquè es dóna aquesta tendència a fer ferides grosses de poda, potser és que moltes vegades no es compta amb professionals per fer una poda prou correcta, i es creen deformacions que posteriorment s’han de corregir. Altres, que la rapidesa apressa i es fa una poda deixant primer allò que, de forma instintiva, sembla que ja és vàlid. Després s’ha de corregir aquesta poda perquè desvirtua la bona condició de la vegetació. En qualsevol cas, una poda poc afortunada obliga després a corregir fent ferides grosses.

L’arsenit sòdic era gairebé l’antídot idoni per prevenir el llampat, però des que aquest ha estat prohibit, per ser massa tòxic, els ceps han quedat orfes de l’única defensa que mereixia prou garanties. Temps ha es parlava d’obrir els ceps afectats de llampat a cop de destral, perquè entrés l’aire a l’interior de la zona afectada pels fongs que no poden viure en presència d’aire, anaerobis, i així s’allargava un xic la vida dels ceps, de totes formes condemnats a mort. I crida més l’atenció que es posessin pedres grosses damunt la creuera dels ceps, que afeblien el cep amb possibilitats de preservar-lo de l’atac dels fongs. Així, de cop, pot semblar una cosa sense gaire sentit, però cal valorar-ho en positiu. La pedra tindria un pes que suposa una càrrega per al cep limitant-ne el vigor i millorant l’equilibri.

Avui, això ja no és gaire viable perquè col·locar pedres a la creuera dels ceps no és una feina que sigui fàcil. Massa feina per un moment que no es disposa de temps, temps per a una feina que no deixa de ser un xic dubtosa o limitada en la seva concepció. Però tampoc no seria just descartar aquesta opció si això donés la possibilitat de recuperar ceps afectats o evitar que es llampessin. Vist que ni badar el cep, ni això de les pedres, és una opció de prou garanties, i que l’arsenit sòdic ha passat a millor vida, sols queda fer un plantejament preventiu evitant les ferides grosses en la poda i limitant els adobs nitrogenats al mínim per evitar l’entrada dels fongs, mantenir un equilibri en els ceps exempts de gaire vigor.

Potser això de no fer ferides grosses en la poda i limitar el vigor dels ceps és allò que queda al nostre abast. Però és tan clar com a concepte, aquest plantejament de fer una poda sense ferides grosses fora de lloc. Perquè hi ha conceptes de poda adquirits que pot ser fàcil evitar-los en gent jove, però no tant en aquelles persones que s’han basat en una forma de fer al llarg dels anys. Com no ho és canviar el concepte de tractar el míldiu o l’oïdi basant la quantitat de producte de tractament en la quantitat d’aigua. Quan s’hauria de fer en funció de vegetació i superfície a tractar. Tot això sembla fàcil si es concep com una cosa convenient per a la rendibilitat de l’explotació. Però som humans i ens costa fer un pas fora d’allò que ha conformat un hàbit. Vaja, que costa molt acceptar allò que ens sona diferent dels hàbits adquirits.

Tot fa pensar que, a falta de fungicides òptims, seguirem amb els problemes de baixes a què dóna lloc això del llampat. Bé que sí que podem adoptar mesures com no fer ferides grosses en la poda i evitar massa vigor dels ceps. Alhora que, en la poda, podar primer els ceps sans i arrancar els afectats o morts després. Desinfectar les tisores de poda, en acabar de podar una vinya, amb una flamejada de gas sense més. Fer més ús del coure en la prevenció del míldiu, cosa que ja acostumem a fer. La idea de suprimir certs tractaments amb coure, sofre i altres dóna lloc a que apareguin malalties que no eren gaire habituals.