LA FURA

Tips de pluja

Es diu que la pluja és un bé de Déu, però si es dóna en excés deixa de merèixer aquest atribut.

Sembla que la naturalesa s’empenya a demostrar que ella fa el que vol, plou quan vol i com vol. I també que hi ha qui s’empenya a governar o voler governar aquest misteri de la pluja i altres, i com la naturalesa no és fàcil manipular-la i menys encara de forma interessada, tot i que això pot passar. La pluja, és clar que fa falta per aportar aigua als conreus de secà, on no es pot posar d’altra forma l’aigua a disposició de les plantes. I no cal dir que també per a les persones i tota mena d’éssers vius. La pluja acostuma a tenir un comportament normal dins unes variacions que ens són familiars tot i que això és imprevisible. Quan la pluja s’aparta per massa pluja, per poca pluja, o per massa dies de pluja, encara que sigui amb poca aigua qual passa aquest hivern.

L’hivern és una estació de l’any que no es caracteritza, precisament, perquè plogui molt i menys que plogui molts dies. Això és un fet que ho constata l’estadística i l’observació que en fem les persones en rebre’n el beneplàcit o les conseqüències. Uns dies de pluja són benvinguts, plauen a tots aquells que esperem que la naturalesa sigui generosa en aigua per acaronar els conreus cap a la producció. I ho agraïm quan es dóna així, però quan la persistència de pluja, en dies, no en quantitat, es fa massa llarga es comença a arrufar el nas. Perquè massa dies de pluja distorsionen el treball de preparació del sòl i les tasques pròpies de conreu que requereix cada conreu en si. Arriba el moment que ens atipem dels inconvenients que tot això comporta i les conseqüències negatives a què poden donar lloc. Cert que un conreu com la vinya tot això dels dies de pluja no la perjudica, o no la perjudica vist en un aspecte ample. Que sí que la pot perjudicar si el treball no es pot fer qual seria desitjable.

És obvi que no calen més comentaris sobre els inconvenients a què pot donar lloc això d’una pluja persistent al llarg dels dies. Massa dies, a poc que continuïn donant pluja, massa aigua al sòl que pot generar els dits aiguamolls, i fer malbé el pas de les màquines inviable quan ja s’ha entrat a la recta final de l’hivern, els ceps requereixen labors de conreu per deixar el sòl net d’herbes, aportar els adobs que són precisos, i fer algun tractament, no del míldiu, que no és l’època, però sí per al control de la cotxinilla, la malura i, potser, també malalties de la fusta, si fos el cas, és clar, llampat, eutipiosi i escoriosi. A poc a poc, la vinya, els ceps, faran els primers passos cap a la brotada en les varietats o viníferes de brotada més primerenca, xarel·lo, moscatell, chardonnay i altres.

I és clar que una quantitat gran d’aigua durant molts dies tindrà conseqüències en el groc del ceps, que ara se’n diu clorosi. Previsiblement, l’abundància d’aigua genera una dissolució de cals activa del sòl, que els ceps absorbeixen en desmesura quan s’inicia la brotada o a poc d’haver brotat. Tot això en sòls més propensos a patir els ceps mancança de ferro per excés de calissa activa. Terres més equilibrades, on la calç no té una incidència clara, queden al marge d’aquest comentari. Però el fet és que hi ha sòls que tenen la virtut de donar més cals activa d’allò que els ceps poden suportar. Ja se sap que són els ceps joves els que reben més l’efecte de la calissa activa i que potser es fa necessari ajudar-los a superar aquestes anomalies.

Un excés d’aigua durant l’hivern fa que la llavor del míldiu activa el seu desenvolupament i es posa o està en disposició d’envair els ceps si, després, es donen condicions perquè el fong del míldiu pugui fructificar. Tot això si perdura la constant de pluja que la naturalesa s’ha dignat a donar-nos. Que ja és bo que sigui així, però demanaríem a la naturalesa que fos més equànime en la pluja que ens envia. Que plogui, però que no plogui massa durant l’hivern, ploure sí però més proporcionat a les exigències del moment. I que ho faci en un nombre de dies prudent, perquè tot pugui rutllar sense gaires entrebancs. I que la naturalesa ens faci la gràcia de donar-nos pluja quan les plantes comencen a tenir set, perquè creixen i es fa indispensable disposar d’aigua.

Potser la naturalesa és molt sensible quan les boques es ressequen i algú fa el pas de pujar a visitar la verge de Montserrat. Un fet que ens sembla molt lloable i de resultats prou positius si ens atenem a l’aigua que ha caigut últimament. Quan això de Montserrat no sonava tant com ara, i les distàncies es feien molt llargues per la dificultat de desplaçament, es pensava en les imatges de les esglésies per pregar que el cel enviés aigua. Aquesta actuació ha esdevingut en desús i pocs o ningú ara implora ajuda perquè plogui. Avui, però, potser no és aigua allò que es demana, sinó que la naturalesa retorni al seu punt d’equilibri i plogui com allò que es deia, i es diu encara, d’úsos i costums.

Una ullada ens recorda que l’època de primavera, la defensa del míldiu dels ceps, alguns anys, es feia amb motxilla a l’esquena, màquina de polvoritzar manual si es vol, i el personal descalços per evitar quedar clavats al sòl. Si continua la singularitat del temps que fa ara, potser no seria estrany retornar a una protecció dels ceps més ancestral o trobar ajut en els mitjans aeris. Però d’aquí allà queden encara molts dies. I allò que podria passar és que tot girés 180º, que vol dir de ploure cada dia a no ploure i patir sequera. I, perquè no, pregar que el cel enviï aigua. Malament, però, si plou massa i malament si plou poc.

Que aquest hivern sigui atípic, no vol dir que la realitat no sigui la d’un clima mediterrani, que peca més per manca d’aigua que per excés de la mateixa. Alguna cosa deu tenir la naturalesa que vagi compensant un any amb altre i buscar un equilibri d’aigua i també de fred. Perquè ningú dirà que aquest hivern no ha fet fred. Altra cosa és que hi hagi qui sigui més sensible que altres a la baixada de temperatures, un fet que acceptem perquè cadascú té la seva naturalesa. No es pot dir el mateix de l’aigua, perquè és la que cau sense que hi hagi més interpretacions ni sensibilitat a la pluja. I des d’aquí fer un prec perquè deixi de ploure fins que els conreus reclamin altra vegada pluja. En tot cas, si cap, pluja més raonada en atenció a les necessitats.