El cultiu de la castanya a Catalunya i a la Península Ibèrica, en general, havia tingut molta importància anys enrere pel seu gran valor nutritiu. Això comportà també l'aparició de ritus i tradicions lligats a aquesta fruita seca.
Zones on és més important el cultiu del castanyer.
El castanyer (Castanea sativa) és un arbre corpulent, gran, vigorós i de capçada ampla i densa, amb força branques gruixudes, que aconsegueix alçades d'uns vint-i-cinc a trenta metres. El tronc, robust, pot arribar fins a deu metres de circumferència a la part inferior. És de creixement ràpid i, coronat a la soca, treu abundor de rebrots llargs i rectes (perxades) quan es talla. L'escorça és bruna i fosca, clivellada (en els arbres desenvolupats).
De fulles caduques (a la tardor es tornen grogues abans de caure, encara que poden restar temps seques a l'arbre), grans, rígides, lluentes i dentades; limbe llarg, d'uns 20 centímetres, lanceolat, amb 15-20 parells de nervis rectes i paral·lels. Fa la florida de maig a juliol, les flors masculines en aments erectes, verdosos, de 10 a 20 cm de longitud a la base dels quals es troben les flors femenines, poc decoratives i en grups de tres.
Els fruits, les castanyes, són comestibles i es troben reunides, generalment, de tres en tres en cúpules espinoses i arrodonides; maduren a l'octubre. Presenta un sistema radical molt desenvolupat, les arrels laterals poden produir brots o rebrots.
Els castanyers silvestres produeixen generalment castanyes petites i de mitjana qualitat. Per millorar el fruit s'utilitza l'empelt, que pot variar segons la regió o el país. És corrent escapçar a finals d'hivern o a principis de la primavera els peus que han de servir de patrons, després es deixen solament els brots que s'hauran d'empeltar l'any següent o més tard.
Els castanyers arriben a adquirir dimensions extraordinàries, com per exemple el castanyer dels Cent Cavalls al peu del volcà Etna (Sicília), que deu el seu nom, segons la tradició, a la protecció que va donar sota la seva gran capçada als cent genets de la reina Joana d'Aragó.
És un arbre de creixement ràpid que a vegades arriba a 1,5 metres a l'any. Pot tenir una gran longevitat i viure segles.
Creix a terrenys silicis, profunds i amb substància (nutritius); és exigent amb la humitat i la frescor del terra, els seus mínims acceptables de pluja volten els 600 mm anuals. És una espècie de mitja ombra i poc robusta i delicada quan es jove, pot viure des del nivell del mar (Galícia i Cantàbria) fins als 1.500 metres d'altitud a Sierra Nevada. Els millors arbres productors de fruit es troben entre 200 i 600 metres i com a productors de fusta fins als 1.000 metres. Al centre i al sud de la Península Ibèrica creixen a les façanes nord i nord-est.
És un arbre cultivat. Hi ha estudiosos que el consideren introduït i altres que és una espècie autòctona localitzada a diferents punt de la Península fa més de 5.000 anys.
Origen del castanyer a la Península Ibèrica
El castanyer ha estat un arbre mitificat i com a tal s'han escrit moltes coses. Segons alguns investigadors els estudis paleobotànics indiquen la seva presència a diferents punts de la Península Ibèrica, com a Cantàbria o Catalunya, fa uns 6000 anys. Fins a la seva expansió antròpica (per acció de l'home), tot sembla indicar que aquesta espècie formava part, com a individus isolats o petits grups, dels boscos de roure o faig o altres comunitats arbòries més diversificades. Segons altres investigadors, tot i ser una espècie d'origen proper al mediterrani de regions euroasiàtiques, la seva introducció a la Península Ibèrica es va produir amb la romanització. Tots els investigadors semblen estar d'acord que la seva expansió i el seu cultiu es deuen a l'època romana. El valor que històricament ha presentat la castanya com una de les principals fonts alimentàries de la població va ser el responsable de la seva expansió.
El castanyer pot arribar a una alçada de vint-i-cinc a trenta metres.
Les castanyedes o "soutos"
Dins de la seva etapa d'esplendor, apareixen de forma abundosa formacions cultivades anomenades castanyedes o "soutos" en gallec; l'arbre dominant d'aquest bosc és el castanyer, introduït a la muntanya mitjana. Normalment es troba al Principat en el territori del roure martinenc, en indrets on l'home ha suprimit la vegetació primitiva i l'ha introduït. En aquestes formacions forestals el port, l'estructura i la distància entre els arbres són curosament estudiats per obtenir-ne el màxim de rendiment de fusta i fruits.
El castanyer pot conviure amb altres arbres corresponents a la mateixa estació o a estacions limítrofes: roure martinenc, roure de fulla gran, faig, pinastre, pi roig, alzina surera, arç blanc, avellaner, vern, freixe...; el trobem també amb els arbustos: gòdua, bruguerola i bruc d'escombres i amb la liana vidalba. Amb tot, les castanyedes acostumen a tenir un sotabosc pobre en espècies associades, a causa de l'acidesa del seu humus que exclou molts probables competidors.
A Galícia, possiblement el territori peninsular castanyer per excel·lència, els "soutos" van constituir històricament una unitat d'explotació agrària pel seu gran valor econòmic. Tot sembla indicar que el cultiu del castanyer es va forçar al màxim i al límit de les seves possibilitats. Els pobladors de les aldees de l'alta muntanya, on el castanyer no podia viure, disposaven de "soutos" allunyats desenes de quilòmetres; els castanyers individualitzats eren objectes de transaccions a les fires locals.
Al Principat les castanyedes encara ocupen extensions considerables a la Catalunya Oriental, en una àrea interrompuda que va des dels Pirineus fins a les muntanyes de Prades. No rarament trobem castanyers isolats o formant petits grups, subspontanis.
Les castanyedes en explotació encara són presents de forma important a l'Alt Empordà, el Gironès, Osona, la Selva i el Vallès Oriental, i de forma testimonial (boscos amb superfícies de producció inferior a 100 ha) al Baix Camp, al Baix Empordà, a la Cerdanya, al Maresme i al Ripollès. Les castanyedes, actualment força desateses, fan boscos caducifolis seminaturals al domini de l'alzinar muntanyenc i de les rouredes seques a les muntanyes de Prades, al Montnegre i al Montseny, a l'Albera i a les Guilleries.
A Catalunya les superfícies productores de castanyers han passat de més de 17.000 a 10.000 ha en dues dècades.
Les infructescències: els fruits del castanyer
A vegades els conjunts de fruits no són originats pel gineceu (element femení de la flor) d'una sola flor, sinó que vénen d'un conjunt de flors agrupades en inflorescències denses, els gineceus de les quals, un cop transformats en fruit, estan tan acostats els uns als altres que la reunió de tots ells té una certa unitat. Els castanyers produeixen infructescències "cúpules", dins de les quals s'encabeixen els fruits veritables. Les "cúpules" són involucres singulars que tan aviat envolten una flor com més d'una. En les castanyes, si exceptuem la petita obertura apical per on surten els estigmes (dilatació de l'estil de l'ovari de la flor), es clouen en un pelló punxós que, en madurar els fruits, generalment en nombre de tres (poden arribar fins a set o vuit), s'obren en quatre valves. En la maturitat, el pelló s'obre, com si fos el pericarp d'un fruit autèntic, i deixa anar les castanyes. El pes de les castanyes pot oscil·lar entre 5 i 24 grams, més petites les varietats silvestres i més grans les cultivades.
La maduració de les castanyes té lloc al mes d'octubre.
L'aprofitament del castanyer
L'arbre i el fruit han estat productes històricament i plenament aprofitats per l'home encara avui en dia.
Fa uns quants anys la castanyeda era tractada en règim de bosc gros. El torn de la tallada de la castanyeda, si es tracta en règim de bosc gros, és de 80-100 anys; en aquest cas es destina a l'obtenció de fusta. En el bosc alt o gros els arbres procedeixen del naixement de llavors.
Si es practica el règim de bosc baix o menut regular, en el qual els arbres procedeixen de soques rebrotades, el torn és de 15 a 22 anys. Els materials fustaners que hom n'espera estan prou relacionats en aquest fenomen. Els tanys joves (2-4 anys) constitueixen les anomenades "bagues", els de 8 a 10 anys són les perxades. Amb aquestes vergues llargues i dúctils hom fabrica rodells i dogues de boteria. D'aquest tipus de bosc se'n poden obtenir perxes que s'utilitzen com a pals i bastons i per a la fabricació d'aglomerats.
La fusta de castanyer és molt suau i més dèbil que la del roure, i generalment més fàcil de treballar i més estable. S'asseca lentament i les seves cèl·lules tendeixen a la contracció. És molt duradora, encara que en ambient humits pot ajudar a la corrosió dels reforçaments de ferro. Per la seva durabilitat és una excel·lent fusta d'exteriors. Les vergues sotmeses a tractament poden ser utilitzades com a pals i estaques de qualitat. La fusta de castanyer, de color groc bru, aconsegueix valor industrial en la fabricació de bótes i mobles (rarament), si les peces són grosses . El xapat de castany és un revestiment ben considerant i no ostentós.
El fruit és força estimat com a aliment, com ja comprovarem més endavant.
La seva escorça, per la seva riquesa en tanins, pot ser aprofitada per a usos industrials (químics, bàsicament). Els tanins s'utilitzen en la pell adobada i actualment com a agent dispersant en el tractament d'aigües. Els tanins s'obtenen a nivell comercial, immersionant en aigua bullint les escorces i fustes adjacents dels castanyers.
La terra de castanyer s'usa en jardineria com a substrat per al cultiu de plantes acidòfiles (hortènsies, azalees, etc.).
El castanyer s'usa com a arbre ornamental però cal no confondre'l amb el castanyer d'Índies (Aesculus hippocastanus L.)
La decadència del castanyer
Tot i considerant que en molts indrets ha estat afavorit durant segles per la mà de l'home i que la seva pèrdua d'interès ha representat una notable regressió de les castanyedes, altres factors han influït de forma molt directa en la decadència de les castanyedes. La infecció del xancre (Endothia parasitica Murr.) i la "tinta" (Phytopthora sp.), fongs paràsits, han estat, bàsicament el segon, els responsables de la desaparició de moltes castanyedes.
Els efectes devastadors de la "tinta" són difícils de calcular, però l'investigador Ramón Blanco al 1925 afirmava que el 60% dels castanyers de la província de Lugo havien desaparegut per aquesta causa. Al 1936 Pedro Urquijo va afirmar que del 1910 al 1935 a conseqüència de la malaltia havia mort el 50% dels castanyers de Lugo i més del 80% de A Corunya. Les pèrdues econòmiques tan sols a la província de Lugo van ser de més de 51 milions de pessetes en aquell temps, més de 729.000 castanyers i més de 14 milions de quilos de castanyes.
D'octubre a novembre, al voltant de Tots Sants, a Galícia sorgeixen les festes del "magosto". És com la contraposició a les festes del carnaval, no són els morts els que envaeixen els espais urbans, són els vius els que ocupen els espais dels morts per menjar amb ells, i després de la marxa dels vius el terra queda ple de castanyes perquè les aprofitin dels morts. En aquests ritus de comunicació amb el més enllà, la castanya es considera el fruit d'un arbre de llarga vida, representa la immortalitat i la pervivència
A Xinzo de Límia (Ourense) la celebració del "magosto" és l'11 de novembre. La festa s'anuncia als matins pels carrers i a la tarda es "quema la gran castanha", ritus que consisteix que en un gran recipient recobert de paper d'alumini pintat de color castanya es fiquin 50 quilos de castanyes més una important quantitat de petards. Al mateix temps es prepara una gran foguera destinada a fer brases per rostir castanyes i xoriços. Són innombrables els pobles que celebren el "magosto": Ribadavia, Folgoso de Caurel, Quiroga, Chantada, Ribadeo, Cabanas...
|
