Els ulls del seu amo
Es diu Kobe, en honor del jugador de bàsquet nord-americà
Kobe Bryant, i és un preciós labrador retriever de color negre.
Aquestes característiques no tindrien més importància
si no fos perquè Kobe és també els ulls del seu amo,
l'invident sadurninenc Joan Pons.
CONCEPTES CLAU
L'entrenament dels gossos pigall dura uns divuit mesos; comença
amb la família acollidora i acaba amb el procès d'acoblament
amb la persona que guiarà.
Tranquils, equilibrats i obedients, aqursts gossos requereixen també
molta constància per part del seu amo perquè no oblidin tot
el que han après.
Els gossos pigall tenen dret a accedir a tots els espais i transports
públics i no hem de distreure'ls ni tocar-los quan estan treballant.
Joan Pons té 32 anys i va perdre la
vista en un accident de moto als divuit anys. Perdre la vista un cop has
vist sembla que ha de ser més traumàtic que néixer
cec. Pons diu que per unes coses és millor i per altres no. "Si
neixes cec només coneixes aquell món, però si hi has
vist, com en el meu cas, t'has d'adaptar a una nova manera de fer, a un
món nou. El braille, per exemple; a mi em costarà molt arribar
a tenir la velocitat de lectura d'una persona cega de naixement. L'avantatge
és que jo guardo la descripció dels colors, els paisatges,
i si em diuen allà davant hi ha una muntanya, ja m'imagino com és.
A un cec de naixement no li pots descriure cap color, perquè no té
cap referència." La idea de tenir un gos pigall li va voltar
pel cap després de l'accident, perquè s'havia fixat en un
noi cec de Gelida que en portava un. "Però en aquell moment
era molt impetuós i amb ganes de fer coses. I per tenir un gos has
d'estar molt centrat i saber què vols." Va determinar, doncs,
esperar-se fins que se li estabilitzés una mica més la vida.
Uns anys més tard, quan va decidir seguir una carrera universitària,
va considerar imprescindible la companyia d'un gos guia per desplaçar-se
amb seguretat, "canvia molt la mobilitat d'anar amb un gos que anar
amb un bastó, sobretot a la ciutat: el metro, el tren, les escales,
els ascensors... El gos et dona una altra seguretat". Una cosa
que el preocupava seriosament era el forat de les andanes "em feia
moltíssima por caure-hi; ara estic molt més segur, perquè
sé que el gos mai s'hi tiraria".
Al juliol de l'any 2000 el va demanar formalment, i un any i mig més
tard li concedien el Kobe.
Aprenentatge als EUA
Pons va sol·licitar el gos guia a l'ONCE. Aquesta organització
té un centre de cria i ensinistrament a Boadilla del Monte (Madrid),
des del qual entreguen més de noranta gossos pigall a l'any, una
quantitat insuficient per atendre la demanda. Tot i que la idea és
ser autosuficient, fins que no arribi aquest moment, l'ONCE manté
un conveni de col·laboració amb la Federació Internacional
de Lions Club dels Estats Units, responsables de les escoles d'ensinistrament
Leader Dogs of the Blinds. Una d'aquestes escoles, situada a Rochester,
Michigan, és la que actualment cobreix aquest dèficit, proveint
d'un nombre determinat de gossos a l'any (212 atorgats des del 1991).
Fins allí es va desplaçar per recollir al Kobe. "Si
no tens inconvenient de viatjar i estar-te un mes fora de casa, l'ONCE et
fa els tràmits, et posa una traductora i et paga el viatge. Hi ha
gent que no està disposada a fer això i s'ha d'esperar més
temps fins que li assignen un gos del centre espanyol."
Un cop a Rochester i després de superar els diferents exàmens
que el van declarar apte per tenir un gos pigall, el primer que li van ensenyar
van ser les atencions que hauria de dedicar al gos (treure'l a fer les necessitats,
hàbits alimentaris, esbarjo...) i a familiaritzar-se amb l'arnés
i la corretja. "L'instructor t'analitza a veure com camines i t'ensenya
les sensacions que tindràs a la mà." En aquest sentit,
el Joan explica que els primers dies no notes res, però al cap d'uns
mesos, és tant el missatge que facilita l'arnés que pel moviment
que transmet se sap si el gos mira amunt o avall o té girat el cap.
Al tercer dia li van lliurar el Kobe, que en aquell moment tenia 19 mesos.
El primer que van fer plegats va ser seguir un camí de bicicletes
que s'endinsava pel mig d'un bosc i el que va experimentar el Joan va ser
gairebé indescriptible "La sensació de llibertat va
ser tan increïble que em vaig emocionar. Quan vaig arribar del passeig
me'n recordo que la traductora em va preguntar que em passava i és
que estava al·lucinant, no em podia arribar a imaginar sentir-me
així. Ara ja estic acostumat a la rutina, però els primers
dies era sorprenent, passaves al costat d'un fanal o d'un bar ple de cadires
i t'ho anava esquivant tot".
L'estada a Rochester es va allargar tres setmanes, el temps que els instructors
consideren necessari per preparar l'equip que formen el gos i la persona
cega. "Durant aquestes setmanes t'ensenyen a caminar per la ciutat,
per pistes forestals, enfrontar-te a tota classe de situacions. Cap al final
em posaven trampes per veure com les superava. Per exemple, estar creuant
un carrer i l'instructor passar-te amb el cotxe pel davant, fregant-te,
per veure si el gos es parava."
El gos pigall va perfectament identificat.
Molta constància
Els gossos seleccionats per treballar de pigall són gossos molt
tranquils, equilibrats, obedients, soferts i gens agressius, "si
veu un altre gos s'hi acosta per jugar, però no respon a les amenaces
que li puguin fer, com no sigui que hi vegi molt de perill". Però
també són molt murris: "Als quinze dies sap que tu
no hi veus i si pot te la fot. Per exemple agafa coses del terra i si li
poses la mà al clatell, que és la manera de saber si està
mastegant, para de mastegar; li treus la mà i segueix mastegant.
Perquè l'única pega que té aquesta raça de gos
és que s'ho mengen tot, papers, joguines petites, burilles, tot el
que troben per terra i d'aquí que els diuen gossos aspiradora. Ara
ja el conec i noto quan fa un moviment estrany i sospitós."
Pel fet d'estar ensinistrat als Estats Units, les ordres bàsiques
segueix, esquerra, dreta, jeu, busca les escales, busca la porta
les entén en anglès, "canviar-li la llengua de les
ordres suposaria un nou aprenentatge". Amb tot, el Kobe reconeix
perfectament la paraula "Vine" perquè sap que darrera d'aquest
mot acostuma a haver-hi un premi. "Jo, cada vegada que em troba
alguna cosa l'he de premiar. El gos guia es manté en la regla d'obeir-premi
i de vegades sí que li pots donar una galeta, però el premi
ha de ser verbal."
Per tal que no oblidin tot el que han après, es recomana que no
s'estiguin més de tres dies sense treure'ls. I sobretot, s'ha de
ser molt constants amb ells, "si el Kobe se salta un voral, hem
de tornar enrere i fer-ho bé. Perquè si n'hi deixo passar
un se me'ls saltarà tots".
Amb el gos a tot arreu
Els gossos pigall poden entrar a tots els locals i transports públics
"tot i que hi ha llocs, com l'òpera, on no és aconsellable,
perquè en un solo de la soprano el gos podria començar a udolar".
Tampoc els cinemes ni els concerts de rock no són aconsellables,
per l'oïda tan fina que tenen aquests animals. Per això el Joan,
que toca la bateria en un grup de pop-rock anomenat Rockness que, per
cert, al proper mes d'abril treurà el seu primer disc, no el
pot prendre als assajos "assagem a Gelida, perquè la resta de
companys de grup són d'allí, i hi vaig amb bastó. A
casa, es queda a baix mentre jo assajo dalt, en una habitació insonoritzada
que tenim".
Per aquells que puguin tenir alguna reticència, cal que sàpiguen
que aquests gossos estan nets i desparasitats i que cada sis mesos passen
per uns controls veterinaris molt estrictes, per descartar qualsevol problema
sanitari que es pogués transmetre a les persones. També els
seus amos tenen contractada una assegurança de responsabilitat civil,
pels prejudicis que eventualment poguessin ocasionar.
El Joan només s'ha trobat una vegada amb el problema que no el
deixessin entrar en un lloc, "va ser en una pizzeria on el cambrer,
que semblava d'algun país de l'Est i segurament no coneixia la normativa,
no em deixava entrar; però quan va avisar l'amo aquest es va disculpar.
El que passa és que jo, si vaig a algun restaurant que comencen a
dir gossos no, ja m'hi sento a disgust, ja ni entro".
| |
Emparats per la llei
Els gossos pigall tenen dret a accedir a tots els llocs i transports
públics o d'ús públic. A Catalunya aquest dret està
regulat per la Llei 10/1993 que garanteix l'accés a l'entorn a les
persones amb disminució total o parcial que vagin acompanyades amb
un gos pigall. En aquest sentit, determina que poden accedir a centres d'esbarjo
i temps lliure, centres oficials, centres d'ensenyament, centres sanitaris
i assistencials, centres religiosos, museus, sales d'exposició i
conferències, edificis i locals d'ús públic o d'atenció
al públic; als allotjaments i establiments turístics hotels,
càmpings, bungalows, parcd d'atraccions, balnearis, etc.; a
qualsevol tipus de transport col·lectiu que sigui públic o
d'ús públic i als serveis urbans i interurbans de transports
d'automòbils lleugers que siguin competència de les administracions
catalanes.
Alhora, estipula les sancions per incompliment d'aquesta llei, que poden
anar d'una multa de fins a 3.000 euros per una infracció lleu a un
màxim de 12.000 euros per una infracció greu. |
Un bon equip
Abans que tingués el Kobe, alguns companys invidents ja l'havien
posat al corrent de la diferència que notaria. Res a veure amb anar
amb el bastó, un exercici que requereix un processament d'informació
terrible. No és que amb el gos guia l'invident es pugui relaxar del
tot, però sí que hi ha situacions que el gos ja soluciona
per si mateix, com per exemple parar-se als vorals o davant una escala,
esquivar els obstacles i caminar en línia recta.
Per contra, el gos no sap quan ha de travessar un carrer de forma segura
ni coneix els semàfors. Ell el que fa és parar-se i esperar
que sigui l'amo qui li digui si segueix endavant o canvia de direcció,
per això és molt important que l'invident memoritzi les referències
necessàries per arribar a l'objectiu previst.
Tot aquest treball conjunt genera una relació d'afecte i dependència
molt gran. I de desconsol quan el gos falta. El Joan diu que tan bon punt
li van lliurar el Kobe, hi va haver una gran entesa, "tot i que
els instructors de l'escola ens van explicar que la compenetració
màxima arriba al cap de sis mesos d'estar junts, és allò
que diuen que ja ets un equip". Cal pensar que el Kobe l'acompanya
les 24 hores del dia, tots els dies de l'any. "Al començament
no em desemparava ni mentre dormia. Ara fa el que vol, dorm a estones a
l'habitació on té el seu llit, o passa a vigilar la meva mare
i ja cap a la matinada ve a la meva habitació." A més,
per les característiques morfològiques d'aquesta raça
i per les bondats del seu caràcter, els gossos pigall són
especialment encantadors. A Blanquerna, on el Joan estudia fisioteràpia,
el Kobe és la mascota de tota la classe i de mitja universitat, "ja
tinc assumit que primer el saluden a ell i després em saluden a mi.
Quasi totes són noies i a la majoria els agraden els gossos",
diu amb resignació. |
