L'ensinistrament del gos pigall
A l'Estat espanyol, l'únic centre de cria i ensinistrament de
gossos pigall és el que la Fundación Once del Perro-Guía
té a Boadilla del Monte (Madrid). Aquest centre està dotat
amb diferents departaments dedicats a la cria, educació, ensinistrament
i lliurament dels gossos guia. En base a la llarga experiència adquirida
pels diferents centres d'ensinistrament estrangers, les races que s'utilitzen
per a aquesta tasca són golden retriever, labrador retriever i pastor
alemany.
L'última fase d'ensinistrament del gos guia es
fa amb el futur amo del gos.
Famílies acollidores
L'educació d'un gos pigall es divideix en tres etapes formatives.
El primer cicle, anomenat fase d'habituació, s'inicia a les set setmanes
de vida i acaba sobre els 11-12 mesos d'edat. Durant aquest temps, els cadells
viuen amb el que es coneixen com a famílies acollidores, famílies
que voluntàriament es presten a col·laborar amb el centre,
acollint a casa seva el cadell. D'aquesta manera l'animal s'habitua a relacionar-se
amb tot allò que trobarà en la seva futura vida com a gos
guia. Es tracta que el gos s'acostumi a les situacions, objectes i sons
comuns de la llar i que aprengui un nivell d'obediència bàsica:
a caminar lligat amb la corretja sense estirar i pel cantó esquerre
el mateix per on caminarà sempre després quan treballi
de gos guia. També aprendrà els hàbits elementals d'higiene,
a comportar-se dins la llar i no ser agressiu ni destraler. Per últim,
la família acollidora el començarà a introduir a tots
els espais i transports públics. Per evitar malentesos, els cadells
de gossos guia porten, a l'igual que aquests, una xapa identificativa per
la qual estan emparats per la llei i autoritzats a entrar a tot arreu i
fer servir tots els transports públics.
Tot i que en un principi qualsevol família es pot oferir per acollir
un d'aquests cadells, no tothom pot desenvolupar aquesta tasca. D'entrada,
han de viure a Madrid o rodalies, perquè el personal del centre pugui
fer un seguiment. Després, la família acollidora haurà
de superar un seguit de requisits: que acceptin el gos dins de casa, que
el treguin quan vagin a comprar, que facin servir els transports públics
i, sobretot, que el gos no s'hagi d'estar més de dues hores al dia
sol.
La segona fase, anomenada d'ensinistrament, es desenvolupa dins del centre
i va des de l'any d'edat fins a l'any i mig o dos anys. Consta de dues etapes:
un ensinistrament bàsic que dura tres mesos, i l'ensinistrament avançat,
durant el qual el gos aprèn a caminar en línia recta, a aturar-se
davant un voral, a esquivar els obstacles... Durant aquesta etapa, cada
vegada s'atorga més responsabilitat al gos fins a l'extrem que l'instructor
l'exposa a les situacions més difícils per observar la seva
resposta.
La tercera i darrera etapa es desenvolupa amb el futur amo del gos i
es coneix com a fase d'acoblament. Cada gos s'atorga a una persona prèviament
seleccionada en funció d'uns criteris físics, psíquics
i funcionals. Aquesta persona haurà d'estar-se al centre un mínim
de tres setmanes, durant les quals aprendrà a cuidar i a manejar
el gos guia
Des que es va crear la Fundación Once del Perro Guía, l'any
1990, s'han entrenat i lliurat un total de 346 gossos. Tant el gos com l'estada
al centre aquest o el de Rochester durant les tres setmanes estipulades
no suposen cap cost per a l'usuari, ja que és la Fundació
la que fa front a totes les despeses.
| |
La història del gos guia
Tot i que alguns autors havien escrit, anteriorment, tractats per ensenyar
als cecs tècniques d'ensinistrament de gossos amb uns principis bàsics
que avui, perfeccionats, se segueixen utilitzant, el moviment de gossos
guies es va iniciar a Alemanya després de la Primera Guerra Mundial.
El gran nombre de soldats que van quedar cecs arran de la guerra va propiciar
que el doctor Gerhard Stalling, l'any 1916, obrís a Oldenburg la
primera escola del món dedicada a l'ensinistrament de gossos guia
per a invidents, sent el pastor alemany l'escollit per a aquest aprenentatge.
Al cap de poc temps, i veient els bons resultats d'aquesta escola, es van
començar a obrir nous centres pel territori alemany, podent-se començar
a lliurar gossos pigall a cecs civils.
La tasca engegada per Stalling va tenir poc ressò internacional
fins l'any 1927, quan Dorothy Eutis, una americana que treballava a Suïssa
ensinistrant gossos de rescat per a la Creu Roja, va visitar un d'aquests
centres i va escriure un article per al periòdic The Saturday
Evening Post explicant la importància de la tasca del gos guia
a Alemanya. L'article el va llegir Morris Frank, un jove americà
cec, qui va sol·licitar a Eutis que li ensinistrés un gos
per a ell. L'any 1928, Frank va viatjar a Suïssa a recollir el seu
gos, el primer que s'ensinistrava fora de les escoles alemanyes. Dorothy
Eutis i el seu marit Georges van obrir, també aquell any, la primera
escola d'ensinistrament de gossos guia als EUA, "The Seing Eye",
situada en un principi a Nashville (Tenessee) i més tard a Morristown
(New Jersey).
Avui hi ha escoles a gairebé tots els països desenvolupats.
The Guide Dogs for the Blind Association té 35 escoles associades
d'arreu del món i és responsable de més de 7.500 gossos.
A l'Estat espanyol, els primers gossos guia van arribar l'any 1963, provinents
de l'escola de Rochester. El primer centre d'ensinistrament es va crear
a Sant Joan, a Mallorca, amb el patrocini de General Òptica, que
va funcionar fins al 1987. L'any 1991 la Fundación Once del Perro
Guia va iniciar la seva producció, seguint les tècniques apreses
per l'escola anglesa de la GDBA-The Guide Dogs for the Blind Association. |
|
