"No es pot prohibir que treballin els nens sense oferir alternatives"
Michela Albarello és una jove italiana que porta cinc anys col.laborant i treballant a la Fundació Pau i Solidaritat-CCOO en temes de sensibilització i coordinació de campanyes de defensa dels drets humans laborals i dels drets de la infància, adreçades a la població catalana en general. Llicenciada en Ciències Polítiques per la Universitat de Torí i màster en "Estudis per al desenvolupament" de la Fundació Cidob, està convidada a participar a la II Festa de la Solidaritat de Vilafranca amb la conferència "Explotació laboral infantil arreu del món".
Michela Albarello és especialista en coordinació de campanyes de defensa
dels drets humans laborals i de la infància.
- De protocols, convencions i plans encaminats a protegir els drets de l'infant ja n'hi ha, però, fins a quin punt els països que els han signat fan l'esforç per complir-los?
Exactament, el problema no és una manca o un buit de legislació, perquè tenim molt bones declaracions per la defensa dels drets en general dels infants, sinó que el problema és l'incompliment d'aquestes declaracions. Incompliment per negligència, per impossibilitat, per manca de voluntat política per part dels mateixos governs que són els que normalment juguen un paper fonamental a l'hora de fer complir el que són les lleis i els convenis que es poden signar en reunions d'organismes internacionals. Hi ha un fet molt curiós i és que la Declaració de la Infància només no l'han signat dos països: els EUA i Somàlia.
- Per quina raó?
Evidentment, no està entre les seves intencions vigilar els drets de la infància, especialment el que són els drets laborals, perquè l'explotació de mà d'obra barata és un negoci molt rendible. És una mà d'obra que no qüestiona, que mai et dóna problemes, que té molta por, que es pot controlar, que es pot vigilar constantment; uns nens que no es rebel.len perquè no tenen ni força per fer-ho, que no tenen consciència ni de classe ni de pertànyer a la força del treball, que no s'organitzen en sindicats ni organitzacions, encara que hi ha casos aïllats de nens organitzats, sobretot en Amèrica Llatina.
- Les principals empreses que exploten nens no són justament les de capital nord-americà?
Quan es parla de multinacionals com la Reebok o la Nike, que exploten nens, no hem d'oblidar que empren només un 5% dels treballadors infantils. O sigui que combatent aquestes marques no es combat l'explotació infantil. L'explotació infantil es dóna en el treball domèstic, en el treball del camp, en molts àmbits on no arriben les multinacionals. Una vegada, el govern nord-americà va amenaçar amb aprovar una llei que deia que tots els productes comprats a Bangla Desh, elaborats amb mà d'obra infantil, no podrien entrar als EUA. Aleshores va cundir el pànic i moltíssimes empreses van decidir acomiadar d'un dia per l'altre tots els nens i nenes. Al cap d'uns mesos es va fer un seguiment i es va veure que els nens havien acabat molt pitjor que abans.
- Com es pot acabar, doncs, amb l'explotació infantil?
No es pot prohibir que treballin els nens sense oferir alternatives, sense implementar programes de reinserció, de formació específica i d'educació, perquè sinó els nens acaben al carrer, a mans de les màfies locals, venuts per la prostitució i això és encara pitjor. Jo penso que l'explotació infantil no es pot eliminar d'un dia per l'altre, perquè no es tenen les condicions per fer-ho, però sí que aquest ha de ser l'objectiu final: que cap nen hagi de treballar en situació d'explotació i tampoc que no hagi de treballar; el nen necessita el seu recorregut formatiu, la seva formació ha d'arribar almenys fins als 16 o els 18 anys. Perquè aquest és el problema del cercle de la pobresa. Un nen és pobre i no pot estudiar, segueix treballant en situació d'explotació i no pot sortir mai d'aquest cercle tancat. No se li permet buscar un treball millor, no se li permet promocionar-se..., a més, la manca d'educació crea individus socialment dèbils que no poden participar d'una ciutadania plena: vol dir no saber quins drets té, no saber com votar, com llegir, com informar-se i posicionar-se sobre moltes coses. El fet de treballar li causa una manca de preparació fonamental per al desenvolupament personal; es creen petits adults, perquè treballen, però de grans seran adults petits, perquè mai tindran els mateixos drets de les persones que han aconseguit formar-se. No hem d'amagar que hi ha un problema, però s'hauria d'intervenir amb programes en què els agents socials i els participants actius siguin els governs locals, nacionals, organitzacions internacionals, ONG, sindicats, on s'impliqui les mateixes famílies, perquè el treball infantil també és una qüestió cultural. Com que també hi ha moltes carències al sistema educatiu, per anar a un lloc on no et donen cap tipus de formació que ajudi a millorar les teves condicions, millor anar a treballar, almenys aprens a fer alguna cosa.
Al Brasil es va fer un projecte molt interessant de beques familiars. El compromís era, per part de les famílies, d'enviar els nens a l'escola, es feia un seguiment i si el nen hi havia anat tots els dies que hi havia d'anar, la família rebia una beca escolar que era igual o superior al sou que el nen podia aportar a casa. També l'OIT ha implementat un programa per treure tots els nens del Pakistan i Bangla Desh d'aquesta situació. Arran de l'escàndol que va suposar saber que totes les pilotes amb què es jugava un important campionat de futbol estaven fetes per nens de Bangla Desh, es van començar a endegar programes de formació. Però tampoc no hem d'oblidar que moltes vegades els nens treballen però els adults estan aturats, els pares no treballen perquè no hi ha treball per a ells, s'estimen més que treballin els nens per allò que he dit d'abans de la facilitat d'explotació
- La solució als problemes que pateixen milions de nens al món (fam, explotació sexual, treball, conflictes armats...) òbviament no passa tan sols per signar un protocol. És més, aquests protocols, per molts països, no deixa de ser un paper mullat. Què caldria fer a nivell mundial?
El problema de la vulneració d'aquests drets és un problema a nivell econòmic mundial, d'explotació del Tercer Món, de condonació del deute extern, d'inversions en programes educatius... L'any passat es va celebrar a Dakar una gran conferència mundial sobre l'educació amb l'objectiu d'arribar, d'aquí cinc anys, a l'extensió de l'educació primària a tots els nens o, si més no, a un bon percentatge. La conferència reprenia la línia de treball d'una altra celebrada 4 o 5 anys abans, en què es repetien les mateixes coses encara per complir. Però al mateix temps que tots els ministres d'educació dels governs occidentals estaven en aquesta conferència dient que sí, que s'han d'implementar programes d'educació i defensant l'escola pública, obligatòria i gratuïta, els ministres d'economia i altres ministeris estaven a les reunions OMC on es decidia la privatització dels serveis socials a nivell mundial per treure'n el màxim benefici. O sigui, que hi ha una gran contradicció. Mentre no tinguem una coherència política, o una coherència entre les polítiques dels governs, tot es queda, tal com has dit tu, en paper mullat. El problema és econòmic, la pobresa no existeix perquè hagi d'existir, no és un fet que no es pugui combatre; la pobresa es pot combatre i a més no s'ha d'esperar, com molta gent pensa, de combatre la pobresa i després resoldre els altres problemes, perquè d'aquesta manera seguiran morint nens.
D'altra banda, el desenvolupament d'un país no ha de passar per l'explotació infantil. Hi ha d'haver altres mecanismes com ara la condonació del deute, l'obligació dels governs donants de dedicar el 20% dels recursos a programes d'educació amb el compromís, per parts dels governs que reben, que el 20% del pressupost del seu govern el destinin a endegar programes en benefici dels serveis socials, educació i sanitat. I això no és fa.
- Qui hauria de supervisar que es donessin aquests ajuts i es complissin aquests protocols?
És molt complicat. Jo estic convençuda que hi pot haver mecanismes de control que funcionin. La situació és global i no pot ser un únic organisme, han de ser els mateixos governs qui ho vulguin fer i controlar. La resposta és bastant complexa. Nosaltres mateixos, la societat civil pot fer-hi molt.
- Quin és el paper de les ONG en el compliments d'aquests drets?
Penso que és el de fer el seguiment de la situació, el d'implementar programes substitutius del treball, oferir alternatives, fer un seguiment de prop. El treball de les ONG és una tasca amb la societat civil, de treball de camp, i poden ser d'alguna manera un referent en la proposició d'alternatives als governs. Cada vegada es tendeix més cap al que s'anomena estat relacional, és a dir, compartir treball, deures i responsabilitats entre el que és la societat civil organitzada i les administracions públiques. També fan un treball important de sensibilització aquí, amb la producció de vídeos, amb la participació en conferències, amb xerrades explicatives, proporcionant material perquè es parli a les escoles d'aquest tema, perquè els nens i els adults d'aquí ho sàpiguen. Primer hem d'estar assabentats per després poder decidir què fer.
- Què podem fer a nivell individual?
Som consumidors i com a tals tenim opcions. No parlo ara de boicotejar cap tipus d'empresa; boicotejar no serveix de res, perquè si una multinacional té mala publicitat d'explotació en un país, tanca i se'n va a un altre. Pensa que els països els donen el màxim de facilitats perquè s'implantin allí: exempció d'impostos, el compromís que no permetran la constitució de sindicats perquè la gent no es pugui defensar, etc. Davant d'aquestes condicions, les multinacionals encantades. Una equivocació molt gran és pensar que les multinacionals creen riquesa allí on implanten la fàbrica. Una multinacional, tot el que guanya s'ho queda ella, no ho reinverteix al país. S'hauria d'obligar que una part dels beneficis es reinverteixin en millores del país, d'infraestructures, de carreteres, del que sigui. El creixement econòmic es pot entendre de moltes maneres, no és tan sols l'augment en les xifres del PIB, no és un augment de la riquesa, sinó com es reparteix la riquesa entre tota la població.
Pel que fa a les accions individuals, hi ha maneres de fer pressions a les empreses, hi ha campanyes que consisteixen a enviar postals a les empreses demanant que t'aclareixin a tu, com a consumidor del seu producte, quines són les condicions laborals. Penso que el primer deure i el primer dret alhora és informar-se, saber el que està passant. No oblidem que en termes de globalització econòmica tot això també ens afecta a nosaltres. Si tanquen aquí una fàbrica i l'obren allí per explotar millor, aquí l'han tancada i han fet abaixar el poder contractual dels treballadors. No s'han de permetre les condicions d'explotació allà, perquè després no sigui un efecte boomerang aquí. S'ha d'afavorir la solidaritat entre els treballadors. És a dir, la globalització dels drets laborals i humans
- Les empreses fan cas d'aquestes campanyes?
A moltes empreses del tèxtil se'ls han enviat postals i algunes no han contestat però moltes altres sí. I aquí entren el que són els codis de conducta. La part de pressupost més elevada de les empreses no es destina a producció, aquest és mínim, ridícul, una vamba Nike no costa ni un dòlar. El que es gasten en publicitat i màrqueting és pràcticament el 80% del pressupost. Per ells, la imatge ho és tot. Si comences a combatre i atacar la seva imatge, els perjudiques i comencen a voler ser bons. Signar un codi de conducta no vol dir que el compleixin ni que sigui un bon codi de conducta, però s'han de demanar responsabilitats. Ells estan tranquils perquè directament no exploten a ningú, simplement han subcontractat un treball a un taller d'un poble perdut on sí que exploten. Aleshores, amb els codis de conducta se'ls demana també la responsabilitat dels treballadors dels subcontractistes. Si els toques la imatge és quan els fas més mal. No poses en dubte la qualitat del producte, perquè la gent ni es pregunta si el producte és bo o no; el més important és que porti logo, perquè és una identificació col.lectiva, grupal. Aleshores, si els desgastes la imatge, malament. I el que fan moltes vegades és fer grans rodes de premsa on expliquen que tenen un codi de conducta i amb això fan un rentat d'imatge. És allò de: "mireu que bo que sóc i segueixo fent el que em dóna la gana". No és només això, s'ha de fer un seguiment d'aquestes coses, controlar com es compleix el codi de conducta i en quines condicions.
|
