Beethoven, sord però genial
Ara fa 175 anys que moria a Viena un dels més importants compositors de la denominada música clàssica, encara que a ell ja el podem incloure dins el romanticisme. Va ser el 26 de març de 1827, i deixava aquesta vida quan només tenia 57 anys. Ens referim, evidentment, a Ludwing van Beethoven.
Aquesta va ser en el seu temps la imatge "oficial" del gran músic
D'un compositor tan famós ja n'hem parlat altres vegades però voldríem avui fer-ho de dos dels trets més característics de la seva vida: la sordesa que va patir des de jove i els seus amors i desamors.
El primer, la sordesa, li va començar de ben jove a Viena, a l'estiu de 1796, quan tenia només 26 anys. Tornava de fer una gira per diverses ciutats alemanyes i després de fer una escala a Praga arriba a Viena, en un estiu molt calorós, i buscant una mica de fresca va obrir les finestres de casa seva, col.locant-se en mig del corrent d'aire. El resultat va ser una malaltia que en uns anys el va portar a la sordesa absoluta, la causa exacta de la qual no es va poder esbrinar tot i que després de la seva mort un prestigiós metge va realitzar un detallat estudi de la seva oïda.
Aquest problema li va venir quan el prestigi de l'intèrpret i compositor arribava a una alçada culminant. El 1799 la sordesa ja s'havia anat fent important, però continuava considerant que es tractava d'un problema que passaria, i encara ocultava els símptomes al seus coneguts. És interessant el que, al juny del 1800, escriu a un amic seu: "Visc en la major infelicitat respecte de la naturalesa i el seu Creador, al qual he maleït diverses vegades (...) Has de saber que la part més noble del meu ser, la meva oïda, ha declinat molt, i quan vàrem estar junts ja vaig començar a tenir problemes, però no et vaig dir res (...) Diuen que milloraré, però haig de ser sincer i el mal és cada vegada més persistent (...) Et demano que consideris l'assumpte de la meva oïda com un gran secret i no el confiïs a ningú".
Es queixa de la mala salut
Però aquesta millora no arribava i el sentit de l'oïda li anava disminuint, fins que finalment acabà a mans de metges. El 1801 escriu a Franz Wegeler, famós metge i marit d'una antiga promesa, en una carta que retrata el seu desastrós estat de salut: "Em preguntes per la meva situació i t'haig de dir que no és dolenta en el pla professional. (...) Per cada obra nova tinc sis o set editors i puc triar el que m'interessi més, no haig de firmar cap contracte, exposo les meves condicions i ells em paguen immediatament".
"Però aquest dimoni envejós, la meva mala salut, m'ha jugat una mala passada: en els últims tres anys el sentit de l'oïda s'ha debilitat progressivament i se´m diu que la causa principal són els meus intestins. Des que he arribat a Viena he tingut una constant diarrea que m'ha debilitat molt. He visitat el doctor Werig, que quasi me l'ha aconseguida guarir amb banys calents al Danubi i algunes ampolles de tònic. I fa uns dies m'ha donat unes píndoles per a l'estómac que m'han fet sentir més fort i la meva salut millora, a excepció de l'oïda, que em fa mal dit i nit".
"Porto una vida d'ermità i durant quasi dos anys he tractat d'evitar tota companyia, ja que no puc dir a la gent que estic sord. Si tingués una altra professió tot seria més fàcil, però en el meu treball aquesta situació és terrible, i pel que fa als meus enemics, que em consta que no són pocs, ¿què dirien si ho sapiguessin?".
Es veu obligat a dissimular
"Si estic a certa distància dels instrumentistes o dels cantants no puc sentir les notes més agudes; en les converses és curiós que encara hi hagi gent que no hagi notat el meu problema; normalment faig veure que estic absent de la conversa i tothom atribueix a això els meus silencis. Encara més, haig de dir-te que amb prou feines puc sentir una persona si parla a mitja veu, puc sentir el timbre de la seva veu però no distingeixo les paraules, i si algú crida, el soroll em resulta insuportable".
"Què passarà després d'això només Déu ho sap. Werig diu que ha d'haver-hi una millora i potser fins i tot una recuperació completa. En els últims dies he maleït la meva vida tot sovint. Haig de fer front al meu destí, encara que en ocasions em senti la més infeliç de les criatures de Déu. ¡Resignació, resignació! Quin miserable refugi és el que em queda...".
Testament de Heiligenstadt
La malaltia intestinal a la qual Beethoven fa referència és un clar cas de disenteria, que amb el pas dels anys els metges li van aconseguir guarir. Però la sordesa va continuar progressant fins a deixar el gran músic en el més complet i dolorós silenci. Durant algun temps es va considerar que la pèrdua de l'oïda fos un efecte secundari originat per una sífilis que hagués poguit agafar de jove, i si bé aquesta hipòtesi no ha estat provada adequadament, des d'un punt de vista mèdic pot tenir cert fonament.
A l'estiu de 1802 Beethoven s'instal.la en un poblet proper a Viena, Heiligenstadt. Allí s'adona que des de casa seva no pot sentir les campanes de l'església, que té a l'altra banda de la plaça. Aquest fet transforma l'ànim del músic i als 32 anys fa una mica de balanç de la seva vida, veu a venir els propers anys i pressenteix la possibilitat de la mort. Aquestes reflexions el porten a escriure una carta, que es coneixerà com el testament de Heiligenstadt, dirigida als seus germans, però en realitat a qui ho fa és a tota la humanitat.
Reconeix i justifica el seu caràcter
En aquest testament torna a parlar de la seva malaltia i es justifica pel seu caràcter actual: "Oh, vosaltres que em considereu i declareu hostil, obstinat i missantrop, què en sou d'injustos amb mi. No coneixeu les causes secretes que em fan ser així (...). Sempre m'he sentit cridat a realitzar grans obres, però penseu que durant els últims sis anys m'he vist atacat per un mal incurable, agreujat per la incompetència dels metges. (...) Nascut amb un temperament ardent i viu, sensible als plaers de la societat, aviat he hagut de renunciar a tots per viure una vida de reclusió".
"¿Com podia jo proclamar la falta d'un sentit que hauria de tenir en el més alt grau, més que ningú, un sentit que en un temps vaig tenir amb més agudesa que qualsevol dels meus co·.legues? Perdoneu-me, doncs, si em veieu retret, quan de bon grat estaria entre vosaltres. La meva desgràcia em mortifica doblement. (...) Estic allunyat de la diversió, de la societat, de les altres criatures, dels plaers de la conversa, de les efusions de l'amistat".
Injustos amb ell
Continua queixant-se del seu gran problema i es dirigeix a tots nosaltres amb aquestes paraules: "Oh, homes, quan algun dia llegiu això, penseu com heu estat d'injustos amb mi i deixeu que l'afligit es consoli si pot trobar a un igual que ell, que, tot i els impediments de la naturalesa, va fer tot el que les seves facultats li van permetre per tal de ser admès en les files dels artistes meritoris i dels homes de bé". Finalment diposita aquesta carta a mans dels seus germans amb el prec que quan ell mori la lliurin al doctor Schmidt per tal que escrigui "una detallada descripció de la meva malaltia i que a aquesta descripció hi afegeixi com apèndix aquest paper per tal que després de la meva mort li sigui possible al món reconciliar-se amb mi". Aquest document, que potser hauria pogut ajudar a comprendre el seu caràcter ja en vida o immediatament després de la mort, no es va conèixer fins vint-i-cinc anys després de la mort de Beethoven.
Algunes de les frases del testament descriuen el nou període espiritual que s'obria en la vida del músic, el qual farà de la creació musical el refugi i el consol de la seva vida activa i fogosa, i la via més directa de contacte amb el món d'aquest home que de mica en mica s'anava fent solitari i reclòs en si mateix.
Va al camp per estar sol
Aquesta reclusió la manifestava els estius, quan acostumava abandonar Viena, i encara que no era partidari d'allunyar-se massa de la capital, sí que li agradava d'instal.lar-se en els poblets propers. A Beethoven li agradava la natura, encara que cal dir que no era un home de camp. El que li atreia eren els llargs passeigs solitaris, la visió dels espais oberts i l'absència de companyia humana, que li estalviava la humiliació de la seva manca d'oïda, la qual augmentava dia a dia i que tan malament el feia estar quan el músic es veia obligat a estar en societat.
L'any 1809, amb 39 anys, la sordesa es fa absoluta i es veu comentada en cartes dels seus amics. Un testimoni important és el de Goethe, que en una carta descriu la seva trobada amb Beethoven: "El seu talent m'ha impressionat, però desgraciadament és una personalitat esquerpa, que encara que no s'equivoca en dir que el món és detestable, ell no s'esforça el més mínim en fer-lo més agradable. La seva actitud és, per altra banda, comprensible i digna de compassió, ja que ha perdut el sentit de l'oïda i això segurament el castiga encara més en la seva naturalesa musical que en la social".
No sentia el piano desafinat
És interessant també conèixer el testimoni d'un amic seu, Ludwig Spohr, que descriu una visita que va fer a casa el músic, quan aquest estava assajant una obra: "No va ser gens agradable veure'l tocar. En primer lloc el piano estava desafinat, cosa que no el molestava en absolut, ja que era incapaç de sentir-lo. En els passatges forte el pobre sord colpejava les tecles de tal forma que les cordes tremolaven, mentre que en el piano tocava tan suaument que no podíem sentir grups de notes. (...) Després d'aquesta trobada em van assaltar tèrbols pensaments en relació al seu desgraciat destí, que m'han conduït a una forta depressió. Si és una desgràcia per a qualsevol persona estar sord, com no ho ha de ser per a un músic! ¿Com és possible resistir-ho sense caure en la desesperació? Ara ja no em sorprèn la perpètua malenconia de Beethoven..."..
Màscara funerària de Beeethoven, sobre la qual es va treure el seu bust pòstum.
Els problemes derivats del seu estat de salut es veurien complicats per la tutoria del seu nebot Karl, fill del seu germà Kaspar. Aquest últim va demanar a Beethoven que a la seva mort tingués cura del seu fill, i així el novembre de 1815, quan ja estava completament sord, es va haver de preocupar d'aquest noi, i a més en lluita amb la seva cunyada, que no volia perdre la tutoria que creia poder tenir. Finalment l'any 1820 la magistratura vienesa li dóna la raó, si bé en aquests cinc anys les forces, el temps i els diners invertits acaben d'envellir-lo prematurament.
Ha de comunicar-se per escrit
D'aquesta època són també els quaderns de conversació, alguns dels quals s'han pogut conservar, i que eren l'únic mitjà de comunicació del músic amb els seus interlocutors, que escrivien el que volien dir-li i Beethoven els contestava, ja sigui verbalment o per escrit, segons el seu estat d'ànim.
A l'estiu de l'any 1826, després de reconciliar-se amb el seu germà petit Johann, va a passar dos mesos a casa d'aquest, però en unes circumstàncies climàtiques gens beneficioses per a la seva salut. Constipat, ha d'estar al llit quasi des del primer dia, i torna a Viena. El seu estat s'agreuja els primers mesos de 1827 i el 18 de març dicta una última carta a la Royal Philarmonic Society de Londres, comprometent-se a compondre una desena simfonia, però el 23 empitjora el seu estat i perd la consciència, morint el dia 26 de març de 1827. Segons l'autòpsia, la causa de la mort va ser cirrosi. Els funerals se celebren el 29 de març, sent enterrat a un cementiri de Viena, si bé l'any 1888 les seves restes van ser traslladades al cementiri central de Viena, on reposen al costat de Schubert.
Tots els seus béns eren set accions del Banc d'Àustria, alguns mobles, llibres i manuscrits. El mobiliari es va vendre per disposició de la justícia i els llibres i manuscrits es varen subhastar per sumes irrisòries. Sortosament, la Royal Philarmonic Society de Londres va enviar 100 lliures esterlines que van servir per pagar-li un luxós enterrament.
Beethoven i les dones
La relació de Beethoven amb les dones hauria fet feliç els periodistes de les revistes del cor, si aquestes haguessin existit aleshores, ja que aquestes no van ser mai senzilles ni pacífiques. I si bé va tenir moltes relacions i hi ha prous elements per pensar que se sentia notòriament atret pel sexe femení, va demostrar a la vegada característiques que el podríem definir com a misògin recalcitrant. En una carta dirigida al seu germà Johann poc després d'instal·lar-se a Viena, Beethoven el preveu de "tota la tribu d'enganyoses dones". I quan aquest es va casar va comentar despectivament: "Una altra dona de virtut dubtosa a la família". Contràriament, el doctor Wegeler explica que el músic sempre tenia un assumpte amorós entre mans, i podem pensar que la vida matrimonial era per a Beethoven l'estat ideal, ja que durant tota la seva existència va anhelar la convivència marital.
La primera dona per la qual, que sapiguem, Beethoven va sentir interès va ser Eleonore, filla de la vídua Von Breuning, que el va contractar com a mestre dels seus quatre fills. De la seva correspondència es dedueix que el músic va tenir un interès més que amistós amb aquesta noia, que així i tot es casaria amb el metge Franz Wegeler. Posteriorment la llista de candidates va ser llarga: la comtesa Guilietta Guicciardi, alumna d'ell i el primer amor a Viena; les dues germanes Therèse i Josephine von Brunswick; Therèse Malfatti, Bettina Brentano, que fou qui va preparar la seva trobada amb Ghoete; la cantant Amalie Sebald, i un llarg etcètera.
L'estimada immortal
De totes maneres sembla ser que l'única dona que li va interessar de veritat va ser precisament Josephine von Brunswick, a qui podria haver escrit una llarga carta, coneguda com "la carta a l'immortal estimada", que va ser trobada a la seva tauleta de nit quan va morir. No se sap quin any la va escriure, però per estudis posteriors sembla que podria ser el 1812, quan tenia 42 anys. Sí que se sap que ho va fer entre el dia 6 i 7 de juliol, ja que els tres fragments de la carta els data el 6 de juliol al matí, el 6 de juliol a la tarda i el 7 de juliol, al matí.
En aquesta llarga carta, que mai no va posar al correu, i que comença amb "Àngel meu, el meu altre jo, tot el meu món. Només unes poques paraules avui, escrites amb llapis (amb el teu llapis)", diríem que Beethoven es despulla sentimentalment i deixa anar frases plenes d'estimació cap a aquesta, per a nosaltres, desconeguda estimada. Així, podem trobar frases com "per molt que tu m'estimis, el meu amor per tu és encara més ardent, però que això no t'allunyi de mi". O "continua estimant-me, i no dubtis mai que no hi ha un cor més fidel al teu que el meu".
No se sap per quina causa no la va enviar, tot i que ell mateix diu en la carta que plora en pensar que no la rebrà fins dissabte (l'escrivia un dilluns) i que l'ha d'acabar per lliurar-la al cotxe del correu, que acaba de saber que surt cada dia en direcció a K (misteri).
Així va veure un dibuixant de l'època Beethoven dirigint l'estrena de la Setena.
L'anomenaven "l'espanyol"
La causa que finalment Beethoven no es casés ni amb la seva estimada ni amb cap altra dona no la podem deduir ni de la seva correspondència ni dels comentaris dels seus amics o enemics. De totes maneres, va ser segurament el seu caràcter, perturbat per la seva sordesa, el que va influir en la seva solteria. Potser també el seu aspecte físic, que ell no millorava amb la seva forma de vestir, va influir en el seu estat. Tinguem en compte que Beethoven és descrit pels seus amics de joventut com una persona "curta de talla, replenet, amb el coll minso, espatlles amples, un cap voluminós, el nas aixafat, la cara picada de verola" i amb un color de pell que fa que a vegades l'anomenin "l'espanyol". Karl Czerny, un dels deixebles a Viena, en alabar les seves dots d'improvisador, el defineix també com "esquerp, molt lleig i de caràcter violent".
Un altre testimoni final el dóna Magdalena Willmann, cantant d'òpera, a qui Beethoven havia demanat en matrimoni, la qual, en preguntar-li anys més tard perquè l'havia rebutjat, va contestar: "perquè era molt lleig i estava boig".
Beethoven i el seu temps
Beethoven va viure en un dels períodes més densos i conflictius de la història de la humanitat. En els seus 57 anys, de 1770 a 1827, passen o s'inicien coses que canviaran el món: el trencament político-ideològic que suposa la Revolució Francesa i els canvis posteriors que suposen l'ascens i la caiguda de l'imperi napoleònic, amb la gran figura que domina Europa, Napoleó, a qui el músic de Bonn primer admira, després odia i menysprea, en una complicada barreja de sentiments. Hi ha també la progressió cap a la independència de les colònies americanes i el començament de la era industrial. Totes aquestes circumstàncies han hagut d'influir segurament en les seves obres, en una persona tan introvertida per mor de les seves mancances físiques.
Si fem una repasada, veurem que l'any 1770 s'inicien els disturbis a les colònies angleses d'Amèrica del Nord, amb les matances de Boston. Dos anys després, Polònia es divideix entre Prússia, Rússia i Àustria. Washington declara la independència l'any 1776 i a Anglaterra es forma el primer sindicat obrer. Benjamin Franklin és nomenat ambaixador a França i aquesta declara la guerra a Anglaterra, que aviat té el recolzament d'Espanya, fins que el 1783 es firma la Pau de Versalles, en la qual es reconeix la independència dels Estats Units.
Mentre, Napoleó arriba a l'Escola Militar de París, on el 1789 s'inicien els motins, amb la presa de la Bastilla i la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. Els esdeveniments a França es precipiten i el 1793 Lluís XVI i Maria-Antonieta són decapitats, formant-se una coalició amb Espanya, Anglaterra, Àustria i Rússia contra França. Moren Marat, Robespierre i Danton, mentre Beethoven marxa de Bonn i s'instal.la a Viena, capital de l'Imperi.
Napoleó és nomenat general i davant la seva popularitat se li encarrega la lluita contra Anglaterra, amb la campanya d'Egipte. Torna a França, té lloc el cop d'estat del 18 brumari i Napoleó és nomenat cònsol. La coalició contra França amb Àustria, Anglaterra, Baviera, Suècia, Dinamarca i Turquia intenta fer-li front, però el general els derrota a Montebello i Marengo, mentre el 1800 Beethoven estrena a Viena la seva primera simfonia.
Napoleó continua la seva ascensió i Beethoven acaba el 1804 la seva tercera simfonia, la "Heroica", que dedica a Napoleó i que titula Sinfonia Grande titolata Bonaparte, potser influenciat per les seves visites a l'ambaixada francesa a Viena, que aleshores estava presidida pel general Bernadotte, futur rei de Suècia. Però quan s'assabenta de l'autocoronació de Napoleó esborra enfadat la dedicatòria. El 1805 Napoleó ocupa el territori imperial, arribant fins a Viena. Els russos intervenen, però Napoleó guanya a Austerlitz. Beethoven elabora els primers esborranys de la cinquena simfonia.
A Espanya comencen els problemes dinàstics que acabaran amb la renúncia del tron a favor del germà de Napoleó José I, que acabaran amb els aixecaments del 2 de maig de 1808 i l'inici de la guerra del Francès, quan Beethoven acaba la sisena simfonia. Napoleó es divorcia de Josefina i es casa el 1810 a Viena amb Maria Lluïsa, filla de l'emperador Francesc I. Wellington és enviat a Espanya per lluitar contra els francesos, i aprofitant la situació de crisi espanyola, comencen els moviments independentistes americans a Mèxic, l'Argentina, Venezuela i el Paraguay.
El 1812 es proclama la primera Constitució espanyola, La Pepa, any que marca el final de la glòria de Napoleó, amb la seva derrota a Rússia, i Beethoven acaba la seva vuitena simfonia. A Espanya Wellington derrota definitivament els francesos a Vitoria, fet que serà celebrat per Beethoven amb la seva obra La Batalla de Vitoria. Simon Bolívar entra a Caracas, les Corts espanyoles suprimeixen la Inquisició i Napoleó és enviat a l'illa d'Elba, d'on fugirà, torna a París, restaura el denominat Imperi dels Cent Dies, fins que definitivament és derrotat a Waterloo i deportat a Santa Elena.
Els líders americans San Martín, Bolívar i Sucre aconsegueixen la independència de les colònies espanyoles, així com també l'aconsegueix el Brasil de Portugal. El 1820 Ferran VII és obligat a jurar la Constitució, però amb la invasió d'Espanya dels Cent Mil Fills de Sant Lluís torna al seu poder absolutista. El 1824, quan Beethoven estrena a Viena la seva Missa Solemnis i la novena simfonia, el romanticisme ja s'ha consolidat en tots els països.
Viena, capital del món
Si actualment la capital del món occidental es pot dir que és Nova York o Londres, tant en l'aspecte polític com en el musical, des de mitjans segle XVIII fins ben entrat el segle XX aquest paper el tenia Viena. Capital de l'Imperi Austro-hongarès creat pels Habsburg, per a un artista, ja fos músic, literat o intel·lectual, aquesta ciutat significava unes possibilitats de difusió que no es trobaven en cap altre ciutat europea. Només cal veure els músics que s´hi van estabir: Mozart, Haydn, Brahms, Bruckner, Mahler, i Beethoven.
Tot i que l'emperador Francesc II dirigia dictatorialment l'imperi i que la seva idea era acabar amb qualsevol pensament democràtic, eliminar "aquesta absurda teoria dels drets de l'home" i l'intent de igualtat en la condició humana, a més que estava en guerra amb França, els vienesos es van saber adaptar i en desaparèixer les tertúlies polítiques es van abocar al teatre, la dansa i la música, dividint les seves hores entre els teatres i els cafès.
Quan Beethoven arriba a Viena s'acaba d'estrenar La flauta màgica, s'inaugura el Theater an der Wien, el més gran de l'imperi, amb set-cents seients i set-centes places més a peu dret. És aquí on el 20 de novembre de 1805 Beethoven estrena Fidelio, tot i que les tropes franceses de Murat havien ja entrat a la capital.
El 1814, després de l'abdicació de Napoleó, es reuneix a Viena el famós congrés, que congrega a la ciutat més de cent mil persones i els caps d'estat, reis i emperadors de tot Europa. Se celebra amb focs artificials, festes a l'aire lliure, balls populars, activitats de fira i el vals comença a formar-se. El final de Napoleó amb la derrota a Waterloo posa Àustria i el seu emperador a la cima del seu poder. Acabat el Congrés, Viena torna al seu ritme habitual, el vals continua pujant, els cafès continuen plens i la prostitució creix de forma extrema.
A Beethoven no és que li plagués massa tot això, i desencantat de la situació, manifesta un dia: "mentre un austríac pugui beure cervesa i menjar salsitxes no hi haurà revolució". Però aquest home sord, afectat per diverses malalties gàstriques, mogut pel seu enorme sentit d'independència i el profund amor per la llibertat, encara va gosar donar a conèixer el 1824, després de la invasió napoleònica, la represió imperial i la mà de ferro de Metternich, una obra coral en la qual s'exalta la fraternitat dels homes, la llibertat i l'alegria. Tres anys més tard els vienesos ploren la seva mort, potser perquè reconeixen que ell fou la seva conciència pública. Després, ja que el minué havia quedat antiquat, s'evadeixen al ritme del 3 per 4, amb el violí de Lanner i el seu deixeble Johann Strauss, pare de qui composaria anys més tard el seu segon himne nacional, El bell i blau Danubi.
|
