El culte dels sants
El santoral o catàleg de personatges que l'Església Catòlica recorda i venera en dies determinats de l'any s'ha anat formant lentament, seguint diferents criteris d'admissió.
En un principi, el culte dels sants no és res més que una variant del culte dels morts. Hom es reuneix davant del sepulcre del sant el dia de l'aniversari de la seva mort i en lloc de ser-hi només els familiars, s'invita també a tota la parròquia.
Durant els primers temps del cristianisme, tot el culte de l'Església se centrava en la glorificació de Déu per mitjà de la reactualització sacramental de l'obra de Jesucrist. Ben aviat, al memorial de Crist s'adjuntà la memòria dels seus primers col.laboradors, sobretot de la seva mare Maria i dels apòstols, així com dels difunts que havien estat perseguits i morts per la fe, coneguts amb el nom de màrtirs o testimonis.
Els màrtirs
Durant els segles II i III, no és suficient haver mort en olor de santedat per ser considerat sant, sinó que és necessari haver mort màrtir. Al reconeixement d'un martiri pel bisbe o pel sínode se l'anomenava "vindicatio". Els màrtirs reconeguts, doncs, eren els "martyres vindicati" i eren els qui amb la seva mort havien donat públic testimoni de Jesucrist.
El nom dels màrtirs era llegit durant l'ofici i els noms dels màrtirs d'una determinada localitat, la memòria dels quals calia celebrar, s'anotava en unes taules anomenades díptics. També en aquestes taules figuraven els noms d'altres màrtirs famosos que es veneraven pel seu martiri, la seva santedat o els seus miracles. Els testimonis referents a la mort dels màrtirs d'una determinada localitat o regió eren recollits en els anomenats martirologis, en els quals podien constar també els noms de tots els màrtirs d'una extensa jurisdicció, fins i tot de tota l'Església. El més antic és el Martyrologium Syriacum, compilat poc abans de l'any 400. Més tard, a mitjans del segle V, es compon el Martyrologium Hieronymianum -atribuït a sant Jeroni-, que contenia, a més dels noms dels sants que calia celebrar en els dies respectius, informacions sobre la seva mort, el lloc de sepultura, l'exhumació de les seves despulles i detalls relacionats amb el seu culte.
Bisbes i monàstics
Quan a principis del segle IV acaben les persecucions als cristians, són alguns bisbes i alguns representants de la vida monàstica els qui són commemorats per la comunitat cristiana. En principi, l'Església dubta sobre la veneració oficial d'uns sants que no han patit martiri, però una profunda reflexió sobre el concepte de santedat i sobre la significació del culte als sants, la condueix a acceptar que no és imprescindible morir violentament per consagrar la seva vida a Déu, sinó a través del manteniment d'una vida exemplar.
L'extensió del culte
A banda de la Mare de Déu, els apòstols, evangelistes i altres personatges bíblics que es commemoren des d'un primer moment en totes les comunitats cristianes, fins a finals del segle V cada ciutat només venera els sants locals, dels quals posseeix el cos. Però el trasllat i repartiment de les relíquies de màrtirs i confessors, la formació i expansió de la literatura hagiogràfica, començada amb la simple inscripció dels noms dels sants en els calendaris i martirologis i continuada en la redacció de les actes de màrtirs, de passionaris i llegendaris i en l'escriptura de veritables vides de sant, estenen la fama d'alguns sants lluny de la seva comunitat d'origen i lentament es forma una mena de calendari universal. També les peregrinacions a les sepultures de màrtirs i confessors insignes, entre les quals cal destacar les de Terra Santa, Sant Martí de Tours, Roma i, ja en plena edat mitjana, la de Santiago de Compostel.la, acaben per estendre el culte dels sants cristians.
La intervenció de Roma
L'expansió del culte dels sants cristians entre els diversos pobles que anaven entrant al si de l'Església va trobar-se amb el culte que aquests pobles retien als seus herois, gairebé sempre considerats com a semidéus o divinitats inferiors, i molt sovint es produïren casos de sincretisme, en què diversos llocs de culte pagà van ser convertits en santuaris cristians, molts demiürgs van ser confosos amb els sants i certes divinitats femenines locals van ser substituïdes per les variades advocacions del culte a Maria.
El culte dels sants, durant els primers segles de la història de l'Església, naixia de la iniciativa del poble, ratificada per cada un dels bisbes locals. La seu de Roma únicament va començar a intervenir-hi el segle X, quan l'any 993, per primera vegada en la història, el Papa Joan XV procedeix a una canonització. El Papa Alexandre III declara, en el segle XII, que en el successiu, la seu apostòlica es reservava el dret de permetre el culte d'un servent de Déu en una determinada diòcesi. Però com que aquesta promulgació no portava implícita una prohibició taxant, va haver-hi bisbes que continuaren autoritzant, en casos individuals, la veneració pública. Amb el document "Caelestis Hierusalem", promulgat pel Papa Urbà VIII l'any 1634, va quedar fora de dubtes que tot el concernent a la veneració d'un servent de Déu -expressió admesa per designar aquelles persones per a les qui es demanava un culte oficial- era, a partir de llavors, de la incumbència de la Seu Apostòlica. D'aquesta manera, els Papes es reserven l'exclusiva de declarar oficialment la santedat d'una persona i d'establir-ne el dia de la festa, a través dels processos de beatificació i canonització.
La reforma del calendari
Davant la proliferació de festes de sants d'abast universal, el Concili Vaticà II decretà una reforma del calendari, que va ser feta l'any 1969 amb els següents criteris: restituir a cada sant, en la mesura del possible, com a dia de celebració el de la seva mort, anomenat tradicionalment "dies natalis" (dia del veritable naixement), escollir els sants de més relleu per a tota l'Església i deixar els altres per al culte local i expressar la universalitat de la santedat, tant en el temps com en l'espai. Segons aquest criteri, en el calendari universal reformat, seixanta-quatre sants pertanyen als deu primers segles i setanta-nou als altres deu. De tota manera, el santoral resta obert a noves aportacions, d'acord amb la continuada aparició de persones que, segons l'Església, són dignes de ser venerades com a santes.
|
