Martiris a la carta
Decapitacions, lapidacions, crucificacions, amputacions i tot un seguit de tortures producte de les més rebuscades imaginacions són els martiris que van haver de patir aquells que propugnaven la fe en Jesucrist.
Aquests personatges, per la seva situació influent, se suposa, en el cel, són invocats per pobles o persones perquè els donin protecció davant les calamitats de la vida o els ajudin en els tràngols més pesats. A les nostres comarques són divuit les poblacions que tenen com a patró algun màrtir.
Però potser la paraula màrtir no reflecteix massa el que van haver de patir aquests pioners del cristianisme. Avui dia acostumem a utilitzar aquesta paraula per referir-nos a un queixal que ens fa mal, i ens martiritza, o suportar un amic plom ens sembla un martiri; però tot això no és res comparat amb el que havien de suportar els màrtirs. Sinó, doneu una ullada al martirologi.
Dels màrtirs que ostenten el patronatge d'algun poble de les nostres comarques en trobareu l'explicació en les línies que segueixen i que, esperem, no siguin un martiri per a vosaltres.
Santa Eulàlia
Patrona i filla de Barcelona, la tradició diu que era nascuda a Sarrià. El seu caràcter pietós la va fer anar davant el governador Dacià quan tenia 13 anys a denunciar la persecució dels cristians. El governador, qui sap si també avorrit, la va condemnar a tants martiris com anys tenia: assotar-la, obrir-li les carns amb garfis i arpions, marcar-la amb ferros roents, posar-la dempeus en un braser, cremar-li els pits, fregar les ferides amb pedra tosca, ruixar les ferides amb oli roent, repetir l'operació amb plom fos, posar-la nua en una bóta plena de vidres, claus i pedres i fer rodolar la bóta, tancar-la nua en un corral ple de puces afamades, passejar-la nua per Barcelona i clavar-la en una creu amb forma d'aspa.
Diu la llegenda que en passejar-la nua va caure una nevada que li va fer un vestit blanc.
La gent de mar tenia santa Eulàlia per advocada i era també patrona dels boters, dels picapedrers, dels mestres d'obres, les bugaderes i les mestresses de casa.
Santa Eulàlia ha estat patrona de Banyeres des de la constitució de la parròquia. El motiu podria ser perquè antigament aquesta parròquia pertanyia a Barcelona, i aquesta santa és d'aquella població. Es tenen notícies de l'església parroquial de Santa Eulàlia des del segle X.
Santa Margarida
Filla d'un rei moro, el seu pare es volia casar amb ella. En negar-s'hi, el pare i aspirant a marit la fa tancar a pany i clau i dóna ordres que li donin poc menjar i, a més, salat. Davant d'això, la santa decideix morir de set. Com que era baixeta, la invocaven les dones com ella perquè les fes eixerides i marxoses i les guardadores de mainada i mestresses d'escoles de pàrvuls la tenien per patrona. És creença popular que santa Margarida domina el diable i els monstres infernals. També -la fe té misteris que el cap no entén- era invocada contra les malalties venèries.
La patrona de la parròquia de Santa Margarida i els Monjos és, per suposat, santa Margarida. El patronatge de santa Margarida es remunta a l'època posterior a la reconquesta, sent una de les parròquies més antigues de la comarca. Fundada pel comte Ramon Berenguer, cal situar-la a principis de la segona meitat del segle XII. Com a curiositat, val a dir que sant Raimon de Penyafort -un sant pel qual es profusa gran devoció encara que no ha estat nomenat ni copatró ni vot de poble- va ser batejat a l'església de Santa Margarida l'any 1175. L'església actual de Santa Margarida es va acabar de construir l'any 1953.
Santa Margarida, patrona de Santa Margarida i els Monjos.
Sant Abdó i Sant Senén
Coneguts popularment com sant Nin i sant Non, eren dos reis perses que van ser morts en martiri no excessivament sanguinari al segle II. Portades les seves restes des de Roma al Rosselló -ja que en aquells temps Roma rebia relíquies de tot el món i n'enviava arreu a petició dels crients-, la seva devoció s'escampà a Catalunya, on eren patrons dels camperols fins a l'arribada del centralista sant Isidre.
Segons diu la tradició, fa segles va haver-hi una plaga de simiots al Rosselló. Els simiots eren uns éssers peluts, barreja d'home i mico, que vivien dalt dels arbres, i feien malbé ramats i conreus. L'abat Arnús, del monestir d'Arles, va anar a Roma, al segle XII, a buscar un sant protector i unes relíquies acreditatives. Roma n'hi va donar dos, i de cos sencer, sant Nin i sant Non, per portar-los a la zona. L'abat, però, temerós dels simiots, els va fer posar en caixes de ferro que guardà dintre de sengles bótes de vi plenes, això sí, d'aigua. Arribats a Arles, l'aigua de les bótes, que no parava de rajar, va ser suficient com per espantar els simiots, guarir els malalts i, la que quedava, vendre-la als forasters, cosa que avui encara se segueix fent.
Sant Abdó i Sant Senén són patrons del Pla del Penedès aproximadament des de les acaballes del segle XII, quan la seva advocació s'estengué per terres de Catalunya. Es té constància que, abans d'arribar l'advocació al Pla, aquesta s'arrela fortament a Terrassa.
 
Podem trobar les imatges de Sant Abdó i Sant Senén a l'església del Pla del Penedès.
Sant Cristòfol
És un cristià màrtir que va portar, amb actitud valenta, l'ideal de Crist. A rel d'aquesta actitud sorgeix el màrtir Cristòfol, que vol dir portador de Crist. Durant el segle X era molt corrent invocar sant Cristòfol i a moltes catedrals d'Europa construïdes a l'alta edat mitjana es pot trobar sant Cristòfol a l'entrada de l'església. Era com una invitació a portar Crist en entrar al lloc de pregària.
Sant Cristòfol se celebra el dia 10 de juliol a Barcelona, en lloc del 25, perquè l'any 1592, quan la ciutat estava flagel.lada per la pesta, es va invocar aquest sant, que va fer parar en sec la plaga. Caminants i vianants invocaven sant Cristòfol perquè els assegurés de morir sota teulada i no ésser presa de lladres ni de feres.
Diu la tradició que aquell que es banya en el dia de sant Cristòfol no morirà ofegat, i que si té algun mal, en guarirà.
S'invocava per protegir-se dels terratrèmols, els aiguats i les inundacions.
Va morir després que li tallessin el cap en rodó, vaja, després que el decapitessin. El van fer advocat contra la pesta, la fam i altres desgràcies, i protector dels viatgers. A principis de segle esdevé patró dels automobilistes i, segurament, mentre no en tinguin els astronautes o els informàtics, és el patró més modern.
Sant Cristòfol és patró de la població costanera de Cunit, se suposa que des de la fundació de l'església al segle XII, tot i que es desconeixen els motius del seu patronatge.
Patró de la Granada, el 991 ja hi ha una església romànica dedicada a sant Cristòfol. Segurament arriba aquesta advocació per influència de la Marca Hispànica. A l'església de la Granada, recentment restaurada, hi havia una imatge del sant de l'època romànica que es va destruir a la Guerra Civil, com tot el tresor que hi havia de retaules barrocs. La imatge de sant Cristòfol és representada portant un nen Jesús a les espatlles tot travessant un riu, que simbolitza la travessa de la vida.
Sant Cristòfol de la Granada.
Sant Cugat
Aquest sant sembla que és de terres africanes, va patir diversos martiris dels quals va sortir il.lès fins que finalment van tallar-li el cap.
Els carders, que pentinaven la llana servint-se de les cardes fetes amb peus d'escardot, tenien aquest sant per patró. Així mateix també veneraven aquest sant la murrialla, els tinyetes i lladrets de mercat i els geperuts.
Sant Cugat és, lògicament, el patró de Sant Cugat Sesgarrigues. Segons documents datats l'any 998, el vicari Bonfill va donar al monestir de Sant Cugat del Vallès unes propietats on es va construir una església dedicada a sant Cugat. Més tard, l'any 1075, un nét d'aquest Bonfill va donar més propietats al monestir de Sant Cugat. Per això l'església que es va fer després va dur el nom de sant Cugat. L'any 1188 ja es troben documents que parlen de la parròquia de Sant Cugat Sesgarrigues.
El patró de Sant Cugat Sesgarrigues.
Sant Esteve
Un dels Esteves que apareix al santoral és un papa a qui, mentre deia missa, els soldats de Valvià varen tallar el cap en rodó sense contemplacions. Un martiri i unes advocacions que contrasten amb la història de sant Esteve, el protomàrtir, que va regalar a Jesucrist i els seus deixebles un vestit i que, just mort Jesús, fou reclamat pel Senedrí -ja se sap el que fan les enveges- perquè els fes obsequi a ells d'una altra remesa de vestits. Davant la negativa, els jueus enfadats el varen fer lapidar. No és estrany, doncs, que els sastres el tinguin per patró, així com els enterramorts i altres persones relacionades amb afers funeraris. Més estrany resulta que els solters el tinguin per patró. I resulta realment una ironia del destí que aquest sant sigui invocat contra el mal de pedra.
Patró d'Ordal, el 15 de maig de 1843 fou erigida església sufragània de la parròquia de Sant Pere de Subirats, amb el nom de Sant Esteve d'Ordal. S'erigeix parròquia independent al 1963, també sota l'advocació de sant Esteve.
Sant Fèlix
Segons diuen fou prevere de Roma en temps de Dioclecià i Maximià. Després de passar pel poltre es decidí decapitar-lo. Sembla que mentre anava cap al patíbul, un altre cristià va sortir a reconfortar-lo amb la mala sort que foren decapitats els dos.
Sant Fèlix és patró de Vilafranca del Penedès des de l'any 1776, en què va ser nomenat. La seva arribada a la vila, la de les seves relíquies, vaja, es va produir l'any 1699 i ràpidament es va fer un lloc entre les preferències dels vilatants, desbancant sense contemplacions la Mare de Déu d'agost, sant Pere Apòstol, sant Jocund, sant Felip Neri i sant Raimon de Penyafort.
Sant Fèlix, patró de Vilafranca des del 1776.
La primitiva patrona de Vilafranca era la Mare de Déu, com a moltes d'altres poblacions catalanes. Quan Raimon de Penyafort va ser santificat, i aprofitant l'avinentesa que sempre se l'ha considerat un sant vilafranquí, es va posar la vila sota la protecció d'ambdós, santa Maria i sant Raimon, però amb més preferències per aquest últim, que era de casa.
Amb l'arribada de sant Fèlix, màrtir romà, passa alguna cosa semblant. Segons es diu, l'arribada de les seves relíquies va coincidir amb el final d'una sequera molt important, en la qual es va voler veure la intervenció d'aquest sant recentment arribat, i per tant el poble el va acollir amb molta devoció i va desbancar els anteriors.
Sant Joan Baptista
Sant Joan Baptista era cosí de Jesús i va néixer sis mesos abans que ell dins del mateix any. La tradició diu que sant Joan era fuster i que treballava a casa del seu oncle Josep. Un dia es barallà amb aquest per culpa d'una arengada que havien de compartir i sant Joan, enutjat, se'n va anar i obrí una fusteria unes portes més enllà. Però per no fer-li una competència deslleial, es dedicà a fer mobles. Per aquesta raó, sant Joan era patró dels ebenistes i altres oficis relacionats amb la fusteria. També era patró dels llenyataires, els carboners, els firaires, els tonyinaires, els bacallaners, els arengadaires i els venedors de llegum cuit. Sant Joan va morir decapitat.
Patró de Sant Joan de Mediona, primitivament la parròquia, constituïda com a tal el 1855, es va dir Sant Joan de Conilles, nom del poble fins a principis de segle. L'origen de l'església es pot remuntar al 1601, ja que hi ha una placa on consta aquesta data. La darrera reforma de l'església data de l'any en què va ser elegida parròquia.
Des de la fundació de la parròquia d'Olesa de Bonesvalls, aproximadament cap al 1200 -tot i que el primer document escrit on consta és del 1300-, sant Joan n'ha estat patró.
Sant Julià
Sant Julià era el patró de tots els qui es guanyaven la vida anant pel món sense vendre, ni comprar, ni treballar, ni traginar, i que vivien de la voluntat pública. Així doncs, els saltimbanquis, els músics i ballaires, els qui feien jocs de mans, els captaires, etc., l'invocaven. Igualment ho feien els que feien ballar óssos o altres bèsties ensinistrades.
Diuen que els ancians que van trobar el seu cos cruelment torturat, a la vista d'alguns dels exemples del martirologi -esgarrifa pensar què deu voler dir això-, van recuperar la joventut. És patró dels caçadors i dels mercaders, fabricants de comerç que no tenen prou força com per fer un gremi, per exemple bossers, corretgers, ulleraires, barretaires i venedors ambulants.
Sant Julià és patró de l'Arboç des del 1136, any de què data la primera referència història de l'ermita de l'Arboç, però es desconeixen els motius pels quals aquest sant és el patró de la població.
Sant Julià és el patró de l'Arboç, encara que es desconeixen
els motius d'aquest patronatge.
També sant Julià és patró de Santa Oliva. El terme de Santa Oliva va pertànyer al monestir de Sant Cugat del Vallès des d'abans del 938. Part del castell de Santa Oliva fou convertit en capella dedicada a sant Julià. Aquesta església fou la parròquia de Sant Julià fins que al segle XVII esdevingué Santuari del Remei.
Sant Llorenç
Aquest sant marxà d'Osca per anar a Roma a servir al Papa Sixt II. Allí va morir martiritzat per ordre de l'emperador Valerià l'any 258. El van coure a la brasa, mentre ell donava instruccions als botxins perquè l'anessin girant a fi i efecte d'acabar com un bon rostit. Això el féu patró de tots els que treballen amb focs: terrissers, vidriers, fonedors, forners i, evidentment, cuiners.
Patró de Llorenç del Penedès, el patronatge pot venir del segle XI, de quan es data l'antiga església. La primera documentació que esmenta el nom de Llorenç data, però, del 1151.
Imatge de Sant Llorenç que es troba a la parròquia de Llorenç del Penedès.
Sant Llorenç és, com el seu nom indica, patró de Sant Llorenç d'Hortons. El poble pertanyia a Gelida fins al 1850. En separar-se, el nou poble va prendre el nom del titular de la parròquia, sant Llorenç, afegit al nom de la contrada, Hortons, a causa del gran nombre d'horts petits que hi havia. Per datar l'origen de sant Llorenç com a titular d'aquesta parròquia cal remuntar-se al segle X, cap a l'any 945 aproximadament, en què, en una citació històrica, surt, com a donació de Santa Cecília de Montserrat, la parròquia de Sant Llorenç d'Hortons. A part d'això, no es disposa de cap altra documentació i, com diu mossèn Jesús Genís Sancho, rector de la parròquia, si surt, "serà per la gràcia de Déu".
Sant Marc
Havia estat pastor, i va ser martiritzat per uns ferrers als quals va demanar que li adobessin el tirapeu. El sant els va convertir. En record d'aquest fet, en el dia de sant Marc els ferrers adobaven de franc les eines que els portaven els pastors.
Sant Marc és patró de Sant Vicenç de Calders. Abans del 1940 la Festa Major d'estiu se celebrava el dia de sant Marc. Des d'aquesta data fins al 1974 no se celebrà. A partir de llavors té lloc el primer diumenge d'agost.
Sant Quintí
Fill d'un senador romà, va anar a predicar per tot arreu fins que un governador li va parar els peus, engarjolant-lo. Com que seguia predicant des de la presó, el van martiritzar. Com que això passava a províncies, no hi havia gaire distracció, van preparar-li un dels martiris més llargs coneguts: desllorigament d'ossos al poltre, assotat amb cordes emplomades, regat de les ferides amb greix i pega bullents, crema del cos amb l'ajut d'atxes enceses, beguda de calç viva desfeta en vinagre. En aquest moment, i com que el sant encara resistia, el governador va decidir treure'l de la ciutat i portar-lo en un altre poble per continuar la festa: enforquillat de boca a cul amb ferro de rostir, clavament de claus i estelles a tot el cos i rostit a les brases. Ja arribats en aquest punt, el governador, entre avorrit i empipat pel fet que el sant seguia tan panxo, li va fer tallar el cap i llançar el cos al riu. Aquest sant és invocat, esperem que no sigui per les tortures patides, per les mares que volien fer tornar bons els seus nens entremaliats.
Sant Quintí fa molts anys que és patró de Sant Quintí de Mediona sense que el rector, de moment, en conegui l'origen.
A Sant Quintí veneren el sant del mateix nom.
Sant Sebastià
Soldat, sembla que fou amic d'emperadors, cosa que no el salvà, tan bon punt es va saber que era cristià, de morir sagetat i, com que trigava a morir, rematat a bastonades.
Una llegenda més prosaica diu que en realitat era pescador i que com que sempre pescava molt, per la gràcia de Déu, un bon dia que es banyava li van prendre la roba i, en sortir de l'aigua, el van lligar nu a un arbre i l'assagetaren amb bocins de la seva pròpia canya. Aquesta llegenda justificaria que fos, com és, el patró dels pescadors de canya. També era invocat en cas de pesta, una calamitat contra la qual es convocava tota la cort celestial. Una altra llegenda diu que sant Sebastià es guanyava la vida fent escombres o raspalls, i per aquest motiu els raspallers el tenien per patró. També el reclamaven per a si els marxants de ferralla o altres metalls, ja que segons sembla el sant comerciava amb aquests metalls.
A Sant Sebastià dels Gorgs existia un monestir que ja estava dedicat a sant Sebastià. Segons mossèn Margarit, rector de la parròquia, la primera referència històrica d'un monestir és de l'any 978, però la primera amb el nom de Sant Sebastià data de l'any 1024, en què es parla ja d'un monestir que fa anys que funciona. Aquest monestir depenia en els seus primers anys del de Sant Cugat del Vallès, ja que el propietari de les terres va deixar-les a aquest monestir. L'any 1052 el monestir va passar a dependre del de Sant Víctor de Marsella.
Sant Valentí
Imatge de Sant Valentí que es troba a l'església de Sant Valentí de les Cabanyes.
Conta la llegenda que el Pla de Bages va patir una sequera de set anys, i que finalment un monjo poca-solta del monestir de Sant Benet va anar a robar les relíquies de sant Valentí a Tolosa, per mirar de solucionar el problema. Després de moltes penúries, el monjo va arribar a un molí on la molinera, que anava de part, estava a punt de morir. El monjo va omplir un vas d'aigua del riu, va posar-hi al damunt les relíquies i l'aigua al punt va convertir-se en un vidre transparent i cristal.lí. El monjo va ensenyar el vidre a la partera, que al moment va reaccionar i restà enllestida del seu trànsit. Des de llavors es diu que aquest vidre ha obrat grans miracles, sobretot en temes relacionats amb l'afavoriment de parts. Segons sembla la reina Isabel II el va demanar diverses vegades en els seus parts.
En algunes contrades s'invoca sant Valentí perquè els nadons parlin aviat i clar. També, tot i que no se'n sap el motiu, tenen per patró sant Valentí els estafadors, malpagadors i enredaires.
Condemnat a presó i martiri, sant Valentí torna la vista al fill del jutge, que el perdona. Una revolta popular, però, obliga a fer complir la sentència, només faltaria que per un fill cec d'un jutge s'hagués de perdonar una condemna.
Sant Valentí és patró de les Cabanyes des de l'any 900, en què ja hi havia una ermita dedicada al sant, tot i que la primera documentació relativa a l'església de Sant Valentí data del 1056.
|
