Hostes vingueren
Sant Marçal i Sant Sadurní, ambdós d'advocació francesa, van ser introduïts al Penedès pels monjos benedictins que travessaven els Pirineus per predicar i evangelitzar entre la gent de terres catalanes.
Sant Marçal, Sant Sadurní i Sant Martí, tots ells sants venerats a França, van arribar a fer-se populars en els nostres pobles gràcies a la tasca d'aquests monjos. Però al mateix temps que la devoció cap aquests sants, els benedictins portaren també la seva cultura a Catalunya, l'agricultura i les formes de conreu, la ceràmica i escoles. El poble acceptà ràpidament aquests sants i els venerà amb devoció.
Mossèn Aragonès, rector de Torrelavit, explica que tots aquests sants francesos donen nom a una colla de topònims a tot Catalunya, sent molt populars, durant els segles VIII i IX, entre la població de Catalunya.
Sant Marçal
La història de Sant Marçal, com la de la majoria dels sants, es pot dividir en dues versions. Per una banda, els fets que poden ser confirmats històricament, i per l'altra, les llegendes, que no acostumen a ser gratuïtes i sempre surten per profit d'algú. Les notícies més antigues i fidedignes que tenim de Sant Marçal, bisbe de Limoges, són degudes a Sant Martí de Tours. Segons aquestes referències, sembla que Sant Marçal és enviat per Roma, al segle III, a evangelitzar les Gàl.lies. Després trobem algun interès, per part d'abats del monestir de Sant Marçal, de fer passar al sant per un baró apostòlic. Això ve donat perquè si es pot demostrar que una església és fundada per un apòstol, o per un personatge molt afí o contemporani dels apòstols, aquesta església pot vindicar la primacia sobre les altres esglésies. D'aquesta manera fan Sant Marçal deixeble de Jesucrist. Es diu que Sant Marçal de petit havia conegut Jesucrist, i fins i tot que en el Sant Sopar era el que aguantava la palangana. També es diu que Sant Marçal és amic i deixeble de Sant Pere, i que és enviat per aquest a les Gàl.lies. Segons això, l'església de Limoges no seria del segle III, sinó que seria de l'I, però no hi ha cap prova històrica i forma part de la llegenda.
Sant Marçal és el patró de Sant Marçal encara que sense església pròpia. A la població hi ha una ermita, del segle XIV, actualment restaurada, que porta el nom de la Mare de Déu de Montanyans.
Sant Marçal és patró també de Terrassola. En l'acta de consagració de l'església consten Sant Marçal, Sant Pau i Sant Sebastià. L'església és de principis del segle XI, i va ser consagrada pel bisbe de Barcelona. En documents anteriors, però, ja es troben referències a aquest sant com a patró de la població, ja que Sant Marçal de Terrassola havia estat, sobre el segle VIII, un monestir benedictí.
Tot i que la festivitat de Sant Marçal és el dia 30 de juny, la Festa Major se celebra el dia de la Conversió de Sant Pau. Els motius d'aquest canvi, tal i com ens explica Mossèn Josep M. Aragonès, es deuen al fet que Terrassola era un poble pagès, majoritàriament dedicat al conreu del blat, i la festa de Sant Marçal els agafava en plena sega i, per tant, en uns moments poc apropiats per fer festa. Aleshores decideixen canviar la data de la Festa Major al dia de la Conversió de Sant Pau, el 25 de gener, una data en què en aquella època poca feina tenien els pagesos. El motiu de trasllat a la diada de Sant Pau no és arbitrari. Durant el segle XI, l'església de Terrassola estava dedicada a Sant Marçal i a Sant Pau. Igualment, des de temps immemorial, hi ha una Confraria de Sant Pau que radica a l'església de Terrassola. Aquesta confraria, que invocava Sant Pau contra el mal d'espalma o diftèria, que afectava molt especialment a les criatures petites provocant-los la mort, va agafar gran anomenada a tota la rodalia i gent de Piera o Vilafranca venien fins a Terrassola per inscriure els seus fills en aquesta confraria. La magnitud que prengué aquesta diada féu que es traslladés la Festa Major a aquesta festivitat.
Sant Sadurní
Bisbe de Tolosa, va ser el primer a predicar el cristianisme per terres catalanes després de la vinguda dels apòstols Sant Pere, Sant Pau i Sant Jaume. Conten que era tan convincent exposant les virtuts de la nova fe, que convertia la gent a milers. Morí màrtir al Llenguadoc aproximadament cap a l'any 251. Aquest sant era venerat pels mestres de carro, ja que, segons la tradició, el martiri consistí a ser arrossegat per un brau.
Patró de Castellví de la Marca, la primitiva església de Castellví era una capella situada al cim de la muntanya del Castell, i dedicada a Sant Miquel Arcàngel, aproximadament cap a l'any 929. Després, en créixer una mica més la població, es construeix una nova església a la falda de la muntanya. De l'any 1066 ja hi ha constància de la seva existència, i a l'abril del 1101 el bisbe de Barcelona, Berenguer Folch, consagrà l'església sota l'advocació de Sant Sadurní.
Sant Sadurní és patró de Sant Sadurní d'Anoia des que existeix la parròquia, que apareix ja esmentada com a Sant Sadurní de Subirats en el testament de Guisla de Sant Martí, muller del príncep d'Olèrdola, cap a l'any 1078. És un ageotopònim no gaire freqüent al Penedès. Quan es va repoblar la comarca, a l'alta edat mitjana, la gent que venia de fora ja portava les seves advocacions, sent molt poc freqüent la de Sant Sadurní. Solament es coneix, de la mateixa època, el Sant Sadurní de Castellví de la Marca. A Sant Sadurní d'Anoia hi havia una capella romànica al mateix lloc on després, a finals del segle XVI, se'n va construir una de major d'estil gòtic. El segle passat es va enlairar l'actual capella que, a principis d'aquest segle, va incorporar una porxada noucentista.
|
