Festes votades
Habitualment la majoria de pobles tenen, a més del seu patró o patrona, algun altre personatge del santoral al qual es va invocar perquè els servís d'ajut en algun moment crític.
Per "vot de poble" s'entén una prometença comunitària, solemne i pública, fins i tot feta davant de notari, mitjançant la qual els habitants d'una població van decidir, en un moment delicat de la seva història, posar-se sota la protecció d'un sant, santa o Mare de Déu.
Les festes votades responen sempre a un mateix model i l'elecció, donat el gran estol de personatges celestials que omplen el santoral, es feia sovint a l'atzar. Potser per això es deia votada. Es posaven dintre d'una espècie d'urna tots els possibles candidats, perquè fossin ells mateixos els que manifestessin la seva voluntat. Es realitzava l'escrutini, i per tres cops seguits, a l'església i davant els ulls de tothom, apareixia el mateix nom. Això era entès com a mostra indubtable que aquest sant, santa o Mare de Déu volia ser l'advocat i protector d'aquest poble. Després d'això es feien solemnes pregràries, una processó i, sobretot, la signatura del contracte que lligava, a perpetuïtat, a determinat sant, santa o Mare de Déu amb el poble.
Aquesta festivitat se celebra en data fixa, que acostuma a ser festa local a la població.
Ja hem dit que recórrer a aquest vot popular acostumava a ser obligat per alguna situació catastròfica que l'amenaçava. Pestes, epidèmies, fams, guerres, etc. eren de les més habituals; tot i que també es podia recórrer a un ajut extraordinari en casos de sequera, pedregada, aiguats o altres alteracions meteorològiques que poguessin afectar el correcte funcionament de l'agricultura.
Aquestes festes, a més, tenien un marcat caràcter d'obligatorietat, ja que els descendents dels qui van signar el contracte l'havien de continuar, i així generació rera generació. Una creença força generalitzada és que si la comunitat responsable de complir el vot l'oblida o el trenca, tornarà a aparèixer la malastrugança que en va motivar l'aparició. Únicament el bisbe pot dispensar, ja sigui parcialment o total, el compromís contret.
Al Penedès sembla, a la vista del reguitzell de vots de poble que segueixen, que va existir una veritable plaga de plagues, sobretot de diftèria, ja que el sant més votat és Sant Sebastià, protector contra aquests mals.
Mare de Déu del Remei
Aquesta festa mariana, que probablement va tenir el seu origen cap al s. XIV, es va estendre molt a causa que se l'invocava contra les pestes que van assolar Europa. En honor a aquesta Mare de Déu, Santa Oliva, fa aproximadament uns 150 anys, va fer un vot de poble per celebrar festa l'últim dijous d'agost. Segurament, tot i que no se sap amb certesa, l'advocació obeiria a la presència d'alguna pesta o epidèmia que afectaria la comarca.
Sant Antoni
Aquest sant és força popular a Catalunya, tot i que no hagi estat massa triat al Penedès ni com a patró ni com a vot de poble. Incansable predicador, va ser molt conegut a la seva època, i el poble li atribuïa diversos fets miraculosos que anaven sempre lligats a una gran preocupació per afavorir els més desvalguts. Sant Quintí de Mediona celebra cada any, el primer dilluns de maig, la festivitat de Sant Antoni de les Malalties, dedicada a Sant Antoni de Pàdua. El segle passat hi va haver una malaltia de diftèria i el poble va invocar aquest sant perquè els protegís davant aquell tràngol.
Sant Erasme
Patí el martiri d'arrencar-li els intestins amb un torn, motiu pel qual se l'invoca contra el mal de ventre i les malalties dels budells en general. Sant Pere de Riudebitlles fa la festa votada el dia d'aquest sant, també segurament amb motiu d'alguna de les epidèmies abans esmentades.
Sant Macari
Havia estat pagès, i segons diuen va ser l'inventor de la pala de fangar. Més tard, i també segons la tradició popular, va ser fideuer, i a ell es deuen els macarrons, per allò del seu nom, és clar. Tot i inventar tantes coses, i tan útils, els inventors no el consideren. Va morir de vell en una cova, fent penitència. Moja li va fer vot de poble l'any 1885, quan es veié afectat per una gran pesta que la tenien, sobretot, els infants. Desesperat, el poble prometé a Sant Macari que si acabava amb la pesta li dedicarien una gran festa cada any. El dia 15 de gener s'acabà la malaltia i, des de llavors, que la festivitat en honor a Sant Macari, motiu central de la Festa Major d'Hivern, se celebra en aquesta data.
Sant Marc
Un dels quatre evangelistes, ha estat sovint invocat per protegir de la pesta i sobretot contra les plagues de llagosta o altres paràsits, perquè no molestessin als conreus. Així mateix, aquest sant és invocat contra les tempestes. Sant Sadurní d'Anoia, afectat per la plaga de la llagosta, que en la segona meitat del segle XVII, concretament entre 1687-88, assolà Catalunya, li fa el vot de poble a Sant Marc en els següents termes: "en vista de la plaga de llagosta, i per aconseguir la benedicció, clemència i misericòrdia, es proposà fer l'extracció d'un sant o santa, d'aquells que no són de precepte, i celebrar una festa tots els anys. Foren posats molts sants, santes i rodolins en un barret i per un minyó, de pocs anys, fou tret a sort el gloriós Sant Marc Evangelista, del qual prometeren a Déu i a dit gloriós sant, tots els anys fer festa tot el terme, en la diada de precepte, com la del diumenge", tal i com consta en l'acta de la reunió que es va fer el 6 de gener de l'any 1688 a la Casa de la Vila de Sant Sadurní.
Sant Raimon de Penyafort
El sant vilafranquí ostenta també un vot de poble al Penedès, concretament al poble de Puigdàlber. El motiu pel qual l'escollissin, a causa segurament d'alguna epidèmia, era el ser un sant de la comarca i, a més, recentment canonitzat. A Puigdàlber ha existit, des de l'any 1636 en què es comença a celebrar, una gran devoció per aquest sant, i en el seu dia sempre es fa festa grossa.
Sant Roc
Aquest sant acostuma a ser invocat com a defensor contra les pestes i malalties contagioses. Diu la tradició que era nascut a Montpeller i que, un cop morts els seus pares, va iniciar una vida de peregrinatge, arribant fins a la ciutat de Barcelona, a la qual sembla que va deslliurar d'una gran pesta, únicament fent la senyal de la creu als malalts. Finalment, però, ell mateix va acabar agafant la malaltia i es va retirar a viure a una cova per tal de no contagiar a ningú. En aquest indret, el sant va rebre la visita d'un gos que li portava aigua i menjar, a més de llepar-li les nafres. Un cop curat Sant Roc, ambdós es van fer amics inseparables, motiu pel qual la imatge d'aquest sant sempre apareix acompanyada d'un gos. La seva festa se celebra el dia següent al de la Mare de Déu, és a dir el 16 d'agost.
Sant Pere Molanta és l'únic nucli penedesenc que el va escollir. Entre els segles XVII i XVIII es va instaurar aquest vot de poble, segurament a causa d'una epidèmia de còlera que va afectar la comarca.
Sant Sebastià
Aquest sant ha estat de sempre reclamat per tal de protegir contra pestes, el còlera i el foc. Segons la tradició, la devoció cap aquest sant no arriba a Catalunya fins als segles X i XI, en què sembla que se li dediquen els primers monestirs i esglésies. Tots els vots, però, que trobem a les nostres comarques són posteriors.
Cunit va fer el vot de poble a Sant Sebastià per curar la pesta del segle XVII.
Olesa de Bonesvalls es va encomanar a Sant Sebastià, l'any 1894, a causa d'una pesta de diftèria. Actualment aquesta festa és una festa sobretot infantil, que té molta popularitat. És típic, després de la missa, repartir els panets de Sant Sebastià.
L'Ordal, per la seva banda, va escollir aquest sant perquè protegís el poble davant la plaga de la fil.loxera que va assolar el Penedès l'any 1887.
El Pla també tenia una festa votada a aquest sant, segurament a causa d'una epidèmia o pesta que va afectar a la població.
Amb el mateix motiu el van escollir a Sant Llorenç d'Hortons.
Un altre dels pobles que fa festa votada a Sant Sebastià és Sant Jaume dels Domenys, i se celebrava una festa dels "quintos" dedicada a aquest sant i per acomiadar als que marxaven a la mili. Actualment aquesta festa ja no se celebra.
Sant Serapi
Era fill del noble cavaller anglès, Roland d'Escòcia, i seguint les passes del seu pare va lluitar en diverses creuades per alliberar Terra Santa. Sembla, però, que en una de les expedicions en què va participar va caure malalt, i llavors decidí d'entrar a l'orde dels Cavallers de la Mercè, i vingué fins a Barcelona per agafar la vestimenta mercedària. Finalment, i també segons s'explica, Sant Serapi va morir el 1240 a Alger, on havia anat a fer redempcions, quan el poble s'amotinà contra ell i el sultà el declarà blasfem. Conten que va ser assotat, descojuntats els seus membres, descargolats els seus budells amb un torn, lligat a una creu en forma d'aspa. Tot morint-se, encara aixecava tres dits, que simbolitzaven el Misteri de la Trinitat.
Per raó del seu martiri, aquest sant acostumava a ser invocat per guarir ossos trencats, desllorigaments de tot tipus i per altres mals semblants.
Sant Pau d'Ordal es va veure afectat, cap a l'any 1890, per una pesta de diftèria que va causar la mort d'alguns infants. Una família amb un nen malalt invocà a Sant Serapi i el nen es recuperà. Llavors, per voluntat popular, el poble decidí dedicar-li una festa votada.
Sant Serapi és molt popular a Sant Pau d'Ordal. Maria dels Àngels Rovira recorda que en principi hi havia uns administradors que s'anaven renovant periòdicament, però un any no hi va haver ningú que se'n fes càrrec i el seu avi, Joan Rovira i Milà, va decidir ocupar-se'n sempre ell. Precisament, a casa de la Maria dels Àngels, es conserva encara la relíquia de Sant Serapi. Durant la guerra, la imatge del sant és cremada i el pare de la Maria dels Àngels, Joan Rovira i Raventós, destinat al front, va prometre que si tornava sa i estalvi de la contesa restauraria la imatge del sant i se n'ocuparia de mantenir viu el vot de poble. Així ho va fer i, fins i tot, va construir un altar per al sant. La imatge actual es troba a l'església de Sant Pau d'Ordal.
Una altra persona que ha contribuït a mantenir molt viva la festa votada ha estat la Maria Canals. Poetessa d'afició, l'any 1952 va compondre els goigs en honor de Sant Pau i dos anys més tard, els de Sant Serapi, ambdós musicats pel prevere Mossèn Domènec Cols. També ens explica, com a anècdota relativa a Sant Serapi, que una vegada que uns es mofaren de la imatge del sant –la imatge antiga el representava amb els budells a l'aire–, agafaren un mal de ventre terrible.
Bibliografia
- Costumari Català. El curs de l'any. Joan Amades.
- Calendari de festes de Catalunya, Andorra i la Franja. Fundació Serveis de Cultura Popular.
- El Penedès durant el període romànic. Salvador Llorach i Santis.
- Esglésies romàniques del Penedès. Esteve Cruañes i Oliver.
- Cronologia històrica de la Llacuna. Marcel.lí Valls i Prat.
- 3er. centenari de la construcció del Temple Parroquial de Santa Maria de Bellvei. Parròquia Santa Maria de Bellvei.
- El castell de Gelida. Associació Amics del Castell de Gelida.
- Puigdàlber: 50 anys de la reconstrucció de la nova església. Parròquia de Sant Andreu de Puigdàlber.
- Tríptic "Vuit-cents anys d'història de la parròquia de Sant Cugat Sesgarrigues".
- Notes històriques de Castellví de la Marca.
- Gran Enciclopèdia Catalana.
- Programa Festa Major 1992 de l'Arboçar. Text "Una mica d'història".
- Programa Festa Major 1985 de Moja. Text extracte del llibre "Romànic al Penedès". Oriol Ponsa i Enric Tomà.
- Programa Festa Major d'Hivern 1987 de Moja. Text "Sant Macari, vot de poble". Pere-Jordi Tort.
- Programa Festa Major 1989 de Sant Pere de Riudebitlles. Text "El Priorat de Sant Pere de Riudebitlles". Ramon Puigcorbé i Ticó.
- Programa Fires i Festes 1981 Sant Sadurní d'Anoia. "Sant Marc, vot de poble". Ramon Bosch de Noya i Casanovas.
- Fulls Informatius Parròquia Sant Salvador del Vendrell. "Retalls d'història". Salvador Arroyo i Julivert.
- Programa Festa Major 1963 de Vilafranca.
- Programa Festa Major 1969 de Vilafranca.
|
