L'àliga és un dels elements històrics
més identificatius de la festa major de Vilafranca. El
seu origen, com el del drac i els gegants, cal buscar-lo en les
processons del Corpus del segle XV, tot i que la primera referència
documentada no pertany, sinó, a l'any 1600. Quatre-cents
anys que els portadors actuals han celebrat tot destacant l'important
paper que l'àliga té dins del bestiari festiu de
protocol.
Al 1926 es va estrenar una nova àliga amb
les ales desplegades.
La primera referència escrita de l'àliga de
Vilafranca es remunta a l'any 1600, en un fragment del Llibre
verd de Vilafranca que descriu els protocols de la festivitat
del Corpus d'aquell any i que diu, textualment: "...la
un va un any a mà dreta i laltre a mà esquerra
per concòrdia feta entre ells per los santíssims
jurats com en lo any de mil y sis cents són anats com
sempre dit esta: la àliga i los gegants van en mig dels
cors dels capellans i religiosos...".
El 7 de juny del 1601, l'àliga participa en la solemne
processó celebrada amb motiu de la canonització
de sant Ramon de Penyafort, a la qual a més assisteixen
el drac, els diables i els gegants.
L'àliga pertanyia a la confraria de Sant Eloi, que
agrupava els argenters, els armers, els clavetaires, els ferrers,
els ganiveters, els llauners i els serrallers de Vilafranca,
una de les confraries més poderoses pel nombre de censos
i censals que rebia.
Per la seva importància simbòlica, l'àliga
participava en lloc destacat a les processons, no només
les del Corpus, sinó també aquelles extraordinàries,
especialment, per la seva representació del poder reial,
en les convocades per celebrar algun esdeveniment relacionat
amb la reialesa. Així, el 30 de novembre del 1629 participà,
juntament amb les cotonines, en una sortida per celebrar el naixement
del fill de Felip IV de Castella, i uns quants anys més
tard, concretament el 23 d'octubre del 1689, en la processó
per festejar el casament del rei Carles I de Castella i de Catalunya-Aragó
amb la princesa Maria Anna Palentina.
A El llibre de l'administració del patró
de Vilafranca del Penedès, de 1778 a 1876, el ball
de l'àliga surt per primera vegada esmentat l'any 1860.
L'autor de la seva transcripció, Antoni Ribas, en relació
a la descripció que de la festa major del 1771 va fer
el baró de Maldà (Abecedari de la festa major.
Vilafranca, 1997) on cita l'àliga com un dels balls que
ha vist, esmenta: "Tot, doncs, fa suposar que sortia
i la no constància al Llibre de l'administració
obre alguns interrogants: o sortia a càrrec dels confrares
de Sant Eloi o no sortia. Constatem ara que els administradors
n'assumeixen el cost de fer-la sortir: un duro."
L'any següent encara figura en el detall de comptes i
ja no torna a aparèixer detallada fins a l'any 1876, en
què el ball costa a l'administració de la festa
la quantitat de cinc duros. Ambdós anys són els
que registren major presència de balls populars. Segons
Francesc de P. Bové (El Penedès. Folklore dels
balls, danses i comparses populars. El Vendrell, 1926) l'antiga
àliga era una figura d'uns deu pams d'alçada, que
portava sobre el cap una corona imperial de metall amb un colomí
viu al mig. La feien evolucionar tres homes que anaven abillats
amb camisa blanca, armilla de pany vermell, pantalons blancs
amb vió vermell, camalls vermells amb picarols, espardenyes
amb vetes vermelles i un mocador ben virolat al cap. Com descriu
Bové: "Vestits en aquesta forma descrita, la feien
ballar tres homes, posant qui la feia ballar son cap dins l'obertura,
venint-li l'àliga sobre mig cos; els altres dos amb una
porra cada u a la mà dreta, es col·locaven un per
banda (...)".
Cap a l'any 1882 l'àliga deixà de sortir a la
Festa Major perquè es trobava molt malmesa i morí
de vella, penjada de la paret del taller del senyor Febrer, al
carrer de Sant Antoni, uns sis anys després.
La nova àliga
Pel Corpus del 1926 es va refundà el ball i es va estrenar
una nova àliga de 22 pams de llargada que lluïa les
ales desplegades. La nova bèstia havia estat construïda
per l'agutzil de la vila, en Mestres, més conegut com
el "Cigala". Però la bèstia era tan pesada
i inestable, per culpa del desplegament de les ales, que es va
optar per replegar-les i donar-li l'aspecte que té en
l'actualitat.
Construïda amb cartró-pedra, amb un bastiment
de fusta on s'encaixen les potes que la permeten exhibir en repòs,
està pintada en tonalitats marronoses i llueix al pit
l'escut de la vila. Al bec porta un colom dissecat que alguns
anys havia estat una garsa o una òliba. Pesa uns 110 quilos.
Justament aquest elevat pes va fer que durant uns anys, sobretot
després de la Guerra Civil, no es trobéssin balladors,
havent-hi festes majors que l'àliga no va poder sortir.
Els balls
Segons Francesc de P. Bové, l'antiga àliga ja
ballava al ritme de la seva tonada més característica,
que donà peu a la cançó que es canta encara
als menuts vilafranquins: "(...) i al donar la borrega
la tonada pròpia, seguien tots plegats son ritme donant
alternats a cada compàs, tres passos ben marcats a terra,
l'un compàs enrera i l'altre endavant i aixís successivament.
D'aquí ve unes lletres que aplicava la quitxalla a sa
tonada i que deien l'una:
- Peret que en balla l'àliga
- Davant de l'hospital,
- Tres passos endarrera,
- Tres passos endavant
- Peret que en balles l'àliga
- Davant de l'hospital
- O bé l'altre:
- Son pare balla el Drag
- I ell ne balla l'àliga
- Son pare balla el Drag
- Davant de l'Hospital
- Tres passos endarrera,
- Tres passos endavant."
Si l'antiga àliga ballava al so de la manxa borrega,
la que es va estrenar pel Corpus de 1926 ho fa al so del flabiol,
segons explica el mateix autor al costat de la reproducció
de les partitures, en les seves dues variants, de la tonada (El
Penedès. Folklore dels balls, danses i comparses populars.
El Vendrell, 1926).
Actualment, l'àliga dansa al so de les gralles i els
balls que executa són els tradicionals ball de l'àliga,
ball de processó i el d'entrada a la plaça al so
de la gralla i del tabal. Des que al 1988 es va començar
a encarregar de l'àliga la colla actual, al repertori
s'han incorporat balls més moguts, com ara la jota i el
twist, que requereixen gran destresa de ball per part dels seus
portadors i que fan les delícies dels qui en contemplen
les evolucions.
Els portadors actuals han dinamitzat el ball de l'àliga.
A banda d'augmentar el repertori musical, han ampliat el nombre
de membres de la colla actualment són una dotzena
i han adoptat un nou vestuari identificatiu: camisa blanca, armilla
estampada, mocador, faixa negra, pantalons vermellosos i espardenyes.
Quatre-cents aniversari del ball
La colla actual també s'ha abocat a celebrar els quatre-cents
aniversari de l'àliga vilafranquina, atesa la primera
referència escrita que se n'ha trobat. En aquest sentit
al mes de juny passat, coincidint amb la festivitat del Corpus,
es van organitzar diferents actes lúdics i folklòrics,
entre els quals cal destacar l'exposició "Àligues
de Catalunya", que reuní a la capella de Sant Joan
setze àligues representatives de Catalunya, la cercavila
pels carrers de la vila amb totes elles i l'edició d'una
samarreta commemorativa il·lustrada per l'artista Fèlix
Plantalech.
Redacció
|
