La fura i l'home, història d'una relació

I doncs, què és una fura? Sens dubte, no es tracta d'un animal domèstic qualsevol. Diuen que té l'estómac molt avall, i que per això pot recargolar tant el seu cos per ficar-se dins els caus. I també diuen que és l'animal dels tres vints: vint hores dorm, vint vegades menja i vint vegades caga. Un animal que no para mai, en altres paraules, més murri que molts altres, amb més memòria i més independent. I és que, de fet, és un animal domèstic que ha guardat moltes coses dels seus avantpassats salvatges i que manté intacte el seu poder de fascinació. De fet "ésser com una fura" no és pas cap insult, tot al contrari, així descrivim les persones múrries, que tenen aquell instint innat per a esbrinar-ho tot...

El procés que va portar les primeres fures salvatges a ser domesticades i ensinistrades per caçar conills té com a mínim dos mil anys d'història. De fet, al segle quart abans de Crist el mestre grec Aristòtil ja va descriure la fura i la seva relació amb l'home, i gairebé quatre segles més tard, l'Estrabó va deixar constància escrita de la introducció intencionada d'un cert nombre de fures a les Illes Balears per mirar de combatre una plaga de conills.

De bon principi, segons tots els indicis, la funció principal de les fures era controlar els ratolins casolans, i per això eren mantingudes com a animals domèstics de la mateixa manera que ara tenim els gats casolans. Segons sembla, va ser durant l'edat mitjana que a poc a poc els gats van anar desplaçant les fures. El canvi hauria estat a causa, possiblement, de la forta pudor que fan les fures en comparació amb el gats. Un inconvenient que no va aconseguir desterrar del tot les fures de les cases, ja que avui dia encara hi ha qui manté una fura com a mascota, especialment a les ciutats. A Anglaterra i als Estats Units, tenir un ferret a casa (nom anglès de la fura) no és pas gens estrany. De fet, la fura és una bestiola molt adaptable que, criada de ben menuda, és capaç de ser tan manyaga com un gos o un gat, fins al punt de deixar-se remenar per la mainada sense fer mai cap intenció de mossegar.

Caçador al servei de l'home

La caça amb fura ve de molt antic i, per molt que avui és prohibida arreu del país, encara hi ha qui cria fures amb aquest objectiu, i de compradors no en falten pas. De fet, hi ha societats de caçadors que han utilitzat les fures legalment en temps molt recents per treure conills d'una zona que consideren superpoblada i portar-los a un altre lloc. I a les Illes Canàries, on els conills són una espècie introduïda que desequilibra els ecosistemes autòctons, també fan servir les fures per controlar aquestes poblacions no desitjades. A banda, és clar, hi ha els furtius de sempre que es resisteixen a abandonar un sistema de caça tradicional i que continuen furant com al temps d'abans.

A Catalunya, la caça amb fura ha estat una pràctica habitual especialment a pagès, on fins fa ben poc era una activitat quotidiana i encara ara no s'ha pas ben acabat. Per aquesta feina, les femelles són més valorades que els mascles, ja que són més menudes i àgils, i per tant més útils per ficar-se als caus més complicats i sortir-ne sense dificultat.

Anys enrere, les fures ensinistrades eren mantingudes als llocs més insospitats. Una bóta vella de vi, posada dreta i oberta per dalt, n'era un dels habitacles més habituals. L'alimentació casolana d'aquestes fures ensinistrades es basava en una dieta a base de pa amb llet i algun ou fresc de tant en tant, i poca cosa més. A pagès diuen que no convé gens acostumar-les a menjar carn per evitar que a l'hora de treballar es mengin els conills a dins el cau. Però altres versions asseguren que, tractant-se d'un animal carnívor, el fet de no menjar mai carn el motiva més per la caça davant la possibilitat d'un bon àpat.

Per una fura, empaitar els conills o qualsevol altre possible presa com ara un ratolí o un talpó és un comportament instintiu i per tant no cal pas explicar-li com ho ha de fer. Però sí que convé que la fura sàpiga que quan surti del cau tindrà un petit premi, per evitar d'aquesta manera que li passi pel cap quedar-se a dins. Per ensenyar-li la seva feina, els caçadors li fan fer pràctiques amb uns quants tubs de llauna o d'uralita encastats entre ells, i així si la fura es queda a dins els poden desmuntar i fer-la sortir. De totes maneres, a l'hora de caçar sempre hi ha un punt d'incertesa a l'ambient, ja que el comportament de les fures és molt imprevisible. Per això és corrent penjar-los un picarol remenut al coll que permeti poder localitzar la fura mentre treballa i preveure'n la sortida per agafar-la de seguida si convé.

La caça amb fura ben portada pot ser molt efectiva i per aquesta raó sempre s'ha fet una mica d'amagat, fins i tot quan encara no era prohibida com ho és avui dia. Per això els caçadors evitaven dir el nom de l'animal en públic i a Osona, per exemple, era corrent sentir a dir "portes el pic?" o bé "portes el magall?" per demanar per la fura sense anomenar-la clarament. Transportar-la a peu de casa fins al bosc també era una cosa que convenia fer discretament. Més d'un, de fet, portava la fura directament a sobre, entre la samarreta i la camisa, i es veu que una vegada acostumada a aquest sistema de transport la fura s'hi trobava tan bé que s'hi quedava ben quieta i s'hi adormia i tot. Per trobar-la, els guardes havien de palpar el cos del caçador com si busquessin armes de foc. Però a causa de la forta olor que desprenen, era molt més corrent portar les fures en gàbies menudes que portaven una corretja per penjar-la a l'espatlla com una botella de vi. No n'hi havia un model establert, simplement la gàbia de la fura era una mostra de l'habilitat i sovint també de l'ofici del qui l'havia feta. Per això n'hi havia de fusta amb una forma de tall de meló que s'adaptaven perfectament al cos, però també n'hi havia de llauna, de vímet, de filferro i de diversos materials combinats.

La caça del conill amb fura

Normalment els conills viuen en colla en caus comunitaris que poden tenir unes quantes boques, amb l'excepció de les conilles que, quan han de parir, deixen la vida social i es fan un cau individual per a elles soles i els seus fills. L'objectiu de la caça amb fura sol ser els caus comunitaris, que poden tenir moltes galeries i a vegades també molts anys d'antiguitat. El sistema més tradicional es basa primer de tot en la instal.lació de les senderes, unes xarxes expresses que se situen a davant de cada una de les sortides del cau. Després, sense fer gaire soroll, s'aixeca una mica una sendera per engegar la fura cap a dins. Els caçadors, mentrestant, resten alerta, immòbils, cadascun just al darrere d'una sortida diferent del cau, per evitar que el conill reculi si veu algú a fora quan és a punt de sortir. Si tot va bé, a la fura només li cal passejar-se per dins del cau. Pels conills, només la flaire del carnívor és sinònim de perill immediat, i cames ajudeu-me surten esperitats cap a fora sense gaire miraments. Els caçadors que esperen a l'aguait poden preveure fàcilment el moment de la sortida, ja que moments abans se senten els cops de peus dels conills que surten corrent. En sortir tan esverats, no s'adonen de la xarxa que obstrueix la sortida i s'hi queden enganxats per uns segons, els justos perquè el caçador tingui temps de tirar-s'hi a sobre i agafar-los amb la mà. Una jornada exitosa representa netejar totalment el cau fins que no hi queda cap conill. Llavors, més tard o més d'hora, el so del picarol de la fura es comença a sentir més proper i la ferussa acaba traient el cap a l'entrada d'un dels forats. Moment que els caçadors aprofiten per agafar-la i per donar-li una petita recompensa: normalment un ull d'un dels conills, arrencat sense manies de calent en calent.

Recuperada la fura, l'objectiu és anar a buidar un altre cau, i així anar fent fins que s'acaba la jornada o les ganes de cacera. Més modernament, els caçadors es deixaven de senderes i esperaven els conills amb l'escopeta. I també hem vist caçar conills amb la fura i l'astor, un ocell rapinyaire semblant a un aligot que, ben ensinistrat, encalça i captura els conills que fa sortir la fura (per cert, en una de les sessions l'astor va acabar capturant la fura i va venir de ben poc que no li fa la feina allà mateix).

Però molt sovint no tot és tan planer. El problema més freqüent és que la fura tardi molt a sortir del cau. Anant molt malament, pot passar fins i tot que hagi aconseguit capturar un conill i matar-lo a dins. I llavors no té cap problema a atipar-se tranquil.lament fins que no pot més. Ben tipa, la temptació és una bona migdiada, i tot seguit la fura s'enrosca allà mateix i fa petar una becaina com aquell que res. Aquest fet, més corrent en certes fures que tenen facilitat per enxampar els conills, complica una mica la recuperació de l'eina indispensable d'aquest tipus de cacera. Més d'una vegada cal deixar el forat ben tapat i tornar-hi l'endemà, o al cap de dos dies, fins que la fura apareix jaient al costat de la sortida. De fet, també s'ha donat el cas que la fura acaba sortint per un altre forat desconegut dels caçadors o s'escapoleix d'alguna manera fins que surt a fora i es perd al bosc per sempre més. I aquestes fures perdudes s'adapten moltes vegades i recuperen la llibertat que van perdre un dia els seus avantpassats, fins al punt que prenen un comportament ben semblant al dels seus parents de bosc.

PER QUÈ HI HA FURES BLANQUES I ALTRES QUE NO EN SÓN?

Com tots els animals domèstics, les fures provenen d'una espècie salvatge que els homes van aconseguir domesticar en un temps més o menys llunyà. Després de milers de generacions en captivitat, alguns caràcters indispensables per viure en llibertat es van perdent a causa de la manca de selecció natural. I de la mateixa manera, la selecció arbitrària dels criadors pot fixar altres caràcters que apareixen espontàniament, i que a la natura no tindrien cap possibilitat de perdurar. En el cas de les fures, l'albinisme és el millor exemple d'aquesta selecció artificial. Es tracta d'un defecte genètic que afecta la pigmentació, de manera que els animals albins són totalment blancs. La manca de pigmentació també provoca que les ninetes dels ulls agafin el color vermell de la sang que hi circula abundant, cosa que no tindria massa importància si no fos perquè el pigment dels ulls ajuda a protegir-los de la llum del sol. Vet aquí perquè els albins són massa sensibles a la llum intensa i no hi veuen tant com els exemplars normals. A la natura, un animal amb aquestes característiques acaba morint més o menys tard. Com a curiositat, podem dir que hem vist orenetes, pardals i fins i tot merles albines, però sempre acaben desapareixent abans de tenir opció de reproduir-se i produir més animals de la seva condició. En captivitat, però, els homes poden considerar que un defecte genètic és un avantatge, o fins i tot una gran sort (només cal pensar en el famós goril.la que guarden com una joia al zoo de Barcelona). I llavors, és relativament fàcil obtenir més individus albins fent creuaments entre família fins que torna a aparèixer un defecte hereditari del qual coneixem perfectament el seu sistema de transmissió entre generacions.

Pel que fa a les fures domèstiques, l'albinisme no els representa cap inconvenient, ja que normalment són mantingudes en llocs foscos on el sol no hi toca ni poc ni molt. Vivint en captivitat, tampoc no han de patir per si el seu color blanc les fa massa visibles pels seus enemics naturals. I en canvi, aquesta coloració és molt interessant per a la funció que tenen encarregada pels seus propietaris. A l'hora d'anar a furar, una fura blanca és tot un avantatge ja que és més fàcil veure-la sortir del cau i també buscar-la enmig de mates si es dóna el cas que s'ha escapat. I aquesta raó, simplement, ha facilitat que avui dia l'albinisme afecti una bona part de la població.

L'AVANTPASSAT SALVATGE DE LA FURA: EL TURÓ

Tot i que es tracta d'un animal molt desconegut i amenaçat, a Catalunya encara hi viuen en llibertat els descendents dels avantpassats salvatges de les fures. Els llibres en diuen turons, però la nomenclatura popular els coneix amb noms tant variats com "gat pudent", "gat pucnaix", "pudenta" o, simplement "furó" o "fura de bosc".

De fet, hi ha diverses espècies de turons, i els experts encara no s'han posat d'acord sobre quina és exactament l'espècie mare de les actuals fures domèstiques. Hi ha autors que parlen del turó de les estepes (Mustela eversmani), però el turó europeu o vulgar (Mustela putorius), que és el que trobem a Europa, sembla que és l'espècie que més probablement va originar les nostres fures casolanes.

Els turons són carnívors de la família dels mustèlids, parents per tant de les musteles, les fagines, les llúdrigues i els toixons. Viuen sempre prop de llocs amb aigua bé siguin rius o rieres, torrents o canals de reg, i en general a les zones humides, especialment a closes i prats inundables. A Catalunya havien estat molt abundants fins a mitjans del segle passat però avui dia, malauradament, són molt escassos i amenaçats. Els pocs estudis que hi ha sobre els turons assenyalen com a causes d'aquesta davallada les estassades dels boscos de ribera, la contaminació de les aigües, la mort o captura per part de l'home i darrerament també els accidents de circulació. Les magres poblacions que queden viuen arraconades a l'Empordà, la Garrotxa, el Pla de l'Estany i el Gironès, tot i que també hi ha dades aïllades de turons trobats a altres comarques com ara el Ripollès, el Priorat i l'Alt Camp.

L'aspecte del turó és molt semblant al d'una fura, amb el pelatge si de cas una mica més fosc. I la seva biologia, en general, recorda també molt a les nostres fures domèstiques, cosa que demostra que tants segles de vida en captivitat han alterat ben poc el caràcter d'aquest animals. A la natura, els turons mengen sobretot aliments d'origen animal, bé siguin preses capturades per ells mateixos o algun carnús si es dóna el cas. Les preses més habituals són les granotes i tota mena d'amfibis, les rates i ratolins i els conills. També poden menjar insectes i ous i de tant en tant algun peix, tot i que els turons no són ni de tros tan hàbils a dins l'aigua com ho són les llúdrigues, i només poden capturar peixos molt malalts o bé atipar-se dels que puguin trobar morts o baldats.

Una curta història d'amor

Com passa amb les fures, els mascles dels turons doblen gairebé en mida a les seves companyes, i només les busquen durant l'època de zel per aparellar-se i prou. Cada primavera, quan la femella comença a estar activa sexualment, tota la regió inguinal s'infla i agafa un to rosat, i emet una olor especial que encén en els mascles l'instint sexual que ha d'assegurar la perpetuació de l'espècie. Els pagesos que crien fures en captivitat tenen prou cura de tenir mascle i femella separats fins que apareixen aquests símptomes en la femella. Llavors diuen que "reverdeja", i li donen el mascle perquè tingui lloc l'aparellament. Tant en les fures com en el turons, l'acte sexual no és gens delicat. Ans al contrari, sembla més aviat una violació de la femella per part del mascle, que pot passar força estona empaitant-la i mossegant-la enmig de crits i grinyols, fins que ella acaba admeten l'aparellament. A la natura els mascles són polígams, i una vegada tenen una femella coberta se'n desentenen del tot i van per una altra, abandonant si convé el seu territori habitual, de la mateixa manera que ho fan els gats casolans. Vet aquí perquè en la cria de les fures casolanes, els propietaris retiren el mascle de seguida que creuen que la femella està coberta, ja que en cas contrari podria masegar-la fins a la mort, o també devorar tranquil.lament els seus propis fills, ja que els identificaria simplement com una cosa més per menjar.

Poc després de la fecundació, l'instint diu a la femella que ha de començar a pensar en una llar per acollir la mainada, i per això prepara un niu fet a base de fulles, herbes, plomes i qualsevol material que li pugui semblar interessant. Recordem un d'aquests nius trobats per un pagès que, segons paraules textuals, estava fet de "porqueriotes i coses", en referència al fet que hi havia una mica de tot. La situació del niu pot anar des de l'interior d'una soca mig podrida a un forat sota terra o qualsevol lloc arrecerat que la femella trobi acollidor. Aquí dins, després de sis setmanes de gestació, neixen entre cinc i deu cadells, remenuts com el dit xic, amb la pell nua i rosada i els ulls tancats. A aquesta edat, els cadells poc recorden una fura, però a mesura que passen els dies el seu cos es recobreix d'un pèl moixí blanquinós i la seva fesomia recorda cada vegada més els seus progenitors. Quan tenen un mes d'edat ja obren els ulls i poc després comencen a treure el cap a fora el cau. La dependència de la mare es pot allargar dos o tres mesos, i és possible fins i tot veure els mascles joves, molt més grans que la seva mare, seguint-la a tot arreu com ganàpies que no es volen desmamar per res del món.

Jaume Sañé

JAUME SAÑÉ

Data de naixement: 11 de setembre de 1961 a Taradell (Osona)

Primer article publicat: "La nostra fauna en perill" (El 9 Nou, 23 de juliol de 1982)

Premsa escrita: Més de tres-cents articles i reportatges repartits entre El 9 Nou, El Punt, La Marxa, Cavall Fort, Integral, Quercus, La Vanguardia i altres.

Llibres:

Bestiari de Catalunya (El 9 Nou, 1995)

El llibre dels bolets (El 9 Nou, 1996)

Espais naturals de Catalunya (El Punt, 1999)

Fotografia:

Més de dues mil fotografies publicades repartides entre els mitjans abans esmentats i altres publicacions, entre les quals l'Enciclopedia de la fauna salvaje de España (Ed. Planeta, 1996) i Enciclopedia ilustrada de los seres vivos (La Vanguardia, 1997).

Vídeo:

- Reportatges i documentals fets per a TVE:

251 (Comarques, Teledues, L'informatiu, Impactes, Giravolt, Oxígeno, El Escarabajo Verde - 1985-2001).

- Reportatges fets per a TV3:

108 (Biodiversitat, 1996; El Medi Ambient, 1998-2001)

- Exemples d'altres documentals realitzats:

"Vetermon i ESF als camps de refugiats de Ruanda" (Vetermon, 1995)

"Parques nacionales de España": 12 vídeos

(Planeta de Agostini, 1996)

"Enciclopedia de los seres vivos"

98 vídeos (La Vanguardia, 1997)

"Caviar i llagostins a Iran"

(Shilat corp./Rep. Islàmica d'Iran, 1997)

Darrer treball en vídeo:

"Racons de verd", sèrie documental de 13 capítols de 25 minuts de durada cadascun sobre els espais naturals de Catalunya (propera emissió a TVE-2)

Països visitats per raons professionals:

Alemanya, Argentina, Austràlia, Àustria, Bèlgica, Brasil, Bulgària, Canadà, Costa Rica, Cuba, Dinamarca, Egipte, Estats Units, França, Grècia, Haiti, Holanda, Hongria, Indonèsia, Iran, Itàlia, Kenya, Madagascar, Malàisia, Noruega, Nova Zelanda, Portugal, Romania, Rep. Dominicana, Ruanda, Suècia, Tailàndia, Tanzània, Turquia, Uganda, Zaire